dissabte, 24 de gener de 2015

Escolapis de Sant Antoni, 200 anys

Avui s’ha celebrat en una preciosa festa, els 200 anys de la fundació dels Escolapis de Sant Antoni, col•legi on hi vaig anar de pàrvul fins que no ens vam canviar de barri per anar a viure a Gràcia , tan de bo m’hi hagués quedat en aquest col•legi, ja que només tinc bons records. En aquest centre em vaig enamorar per primera vegada de la meva senyoreta, la senyoreta Conxita, dolça i amable en va ensenyar escriure les meves primeres lletres, desprès a l’any següent vaig canviar d’amor i la afortunada va ser la esplendent senyoreta Irene, una bellesa de postguerra que fins i tot en Serrat li va dedicar una cançó, amb ella vaig escriure les meves primeres paraules coordinades en forma de felicitació de Nadal o similars. Avui es pot dir que tota la meva família hi ha participat, la meva família tan vinclada a aquesta institució, el meu germà ha estat feliç en fotografiar-se amb l’alcalde Trias, la resta de la família també hi ha col•laborat, sobre tot la Laura, en un llarg parlament escrit per ella, explicant la historia d’aquests 200 anys d’alts i baixos sobre les centenàries pedres, Gemma, Josep i Laia com participants actius de la funció. La resta de la família amb un munt d’alumnes i ex alumnes també hi érem. Desprès dels parlaments oficials es feia un reguitzell d’activitats, copa de cava amb trufes de xocolata, visita a l’escola i inauguració de la exposició a un local de les Rondes annex a l’escola dedicat a explicar el que és aquest emotiu 200 aniversari. Emoció la meva en veure les aules on vaig estar de pàrvul, amb la llum especial que donen les seves finestres de mitja lluna. En la exposició de records dels 200 anys hi havia una fotografia de la classe on hi surto al costat de la sempre recordada senyoreta Irene i en la llista de tots els nens i he trobat quatre noms sota el meu el del Ramon Moix, l’estimat Terenci de quan ja teníem més de vint anys i parlarem del impacte que la esmentada professora va causar a les nostres vides futures. En visitar al collegi he vist un pati clos amb una escala de pocs graons i tot de cop com un fuet a la memòria he recordat que hi vaig caure i em vaig fer un trau al front, he recordat com vaig pujar aquells graons ple de sang i en pujant-los avui he dit a les nenes que m’acompanyaven que al costat de la porta a l’esquerra i havia una infermeria on em van posar dos punts per tancar la ferida. Gran sorpresa al creuar la porta de veure que encara hi era la infermeria i en entrar ali he reviscut un acte que tenia oblidat del tot però que el arxiu de la memòria ha reviscolat al instant en veure les quatre parets de la petita infermeria. Un gran dia a Can Culapi.