dimarts, 29 d’abril de 2014

Adrià

Ahir vespre aquest noi de només 17 anys, segurament va encarar el moment més difícil de la seva vida i molt probablement un dels més compromesos de tota la seva llarga, com és de desitjar, existència. Tenir que llegir en el púlpit de la catedral de Barcelona un llarg text, carregat d’amoció, davant totes les persones amb títol de ‘personalitats’ paraula estúpida d’allò més, llegir com deia unes paraules emotives lloant la figura del seu estimat pare, amb el grapat de cendres allí a poca distancia dels seus ulls mullats per llàgrimes, és una imatge que no oblidaré mai. Injusta és la vida moltes vegades i deixar aquest noi tan jove i a la seva germana que fa poc encara era menor d’edat sense la figura emblemàtica d’un home que portava la bondat, la sinceritat i la fermesa escrits al seu rostre, és una malifeta del destí. Les distingides persones que ahir adornaven amb cara compungida els bancs de la basílica molt aviat oblidaran a la persona que s’ha anat d’una forma tan dramàtica i injusta, molts a hores d’ara ja l’han oblidat, però en canvi la família, els de casa, el seu buit es farà insuportablement present. Encara més palès que en un altre família amb el mateix dolor perquè a casa de l’Adrià hi ha milers de fotografies, de vídeos i records de la extraordinària figura del seu pare que encara faran més present la seva insubstituïble falta i absència.