diumenge, 20 d’octubre de 2013

Somorrostro, barri de barraques

Quan era petit, amb onze o dotze anys, els capellans del col•legi ens van portar pels voltants de Nadal al barri del Somorrostro. El mateix autobús que ens recollia cada mati per portar-nos al col•legi ens va portar a les portes d’aquell barri marginat i maleït. Ben mirat no es que Barcelona en aquell moments de finals dels 50’s fos una meravella urbanística però al menys als barris que jo trepitjava estaven mitjanament nets i per suposats asfaltats. Amb fila de dos, els nens de la classe que vam anar al Somorrostro, passejarem per aquells carrers de fang i pedres. La griso del hivern acompanyada del fred i la humitat de la proximitat del mar ens ofegaven, l’únic sentiment que ara recordo d’aquell mati és el de fugir el més aviat possible d’aquell lloc inhòspit i pertorbador. No tinc cap imatge de sers humans habitants del barri i en canvi si la tinc d’uns cavalls a la platja i de gossos, animals que tanta por em feien en aquells anys. Tant bon punt vaig explicar a casa la excursió d’aquell dia aquell fet es va oblidar completament. Pocs anys desprès, amb divuit anys i per proximitat amb la feina, la paraula Somorrostro em va sacsejar de nou, i des de la barana del final del passeig marítim, que en aquell moment portava nom d’un general addicte al regim, veia les barraques que estaven en primer terme observava aquelles criatures mig despullades tant al estiu com al hivern, els animals, les fogueres per cuinar o escalfar-se, els homes asseguts a unes butaques en mig de la sorra de la platja. Poc desprès va venir Carmen Amaya a Barcelona i es va tornar a parlar molt del Somorrostro. Una neboda de la eminent ballarina Carmen Amaya, també es va fer molt famosa per ballar descalça, tant Picasso com Dalí la van recolzar, i també es va tornar a parlar del Somorrostro, aquest barri i aquesta paraula tan exòtica mai m’han deixat de furgar el meu interior, per totes les vivències compartides. Ara mateix, cada mati quan vaig al gimnàs i passo prop d’aquell lloc de vergonya urbana i social tinc un pensament per aquell xicot que, des de la balconada del mar, mirava les persones d’aquell barri com si fossin figures d'un sinistre pessebre i en el seu estomac sentia un fort dolor per la injustícia, una més en aquell anys de la negra Espanya.