dimarts, 29 d’octubre de 2013

Entelèquia subversiva

Vull de veritat la separació catalana del estat espanyol? En un 70% dels casos diaris quan escolto o llegeixo les noticies, és un sí rotund, però ai... Quan veig la mena de politics que tenim a casa, no tots, clar, però l’immensa majoria de tots ells, em fa uns terrible por de ficar la pota fins uns límits mai ni pensats. Quan als meus compatriotes se’ls hi emplena la boca parlant meravelles de l’inefable Silvia Pérez Cruz i la posen de paradigma del que es l’esperit català, s’apodera de mi un terrible pànic de que aquest model de catalanitat es cruspeixi la meva anima i m’enterri en la més llòbrega de les foscors. Hi ha tantes coses que no m’agraden de casa meva que em fa por el quedar atrapat en aquesta presó sense sortida. Ja se que el meu cor parla i plora, canta i estima en català, però això també és un tant per cent, gran, però no complert del meus lligams a la meva pàtria i a la meva gent. Soc una persona madura, gran o si vols vella, he viscut molt i he vist potser massa o com deia ahir la Maruja Torres, som persones afortunades d’haver vist tants models de societat i fets històrics ens els anys que ens ha tocat viure. De dictadures de post guerres, passant per la llibertaria transició plena de sexe i il•lusió, com també per la democràcia complaent amb benestar econòmic per arribar a la fi de les classes mitjanes i trobar-nos en un mon de gent molt rica, bancs que manen als governs i gent que passa gana i a la nit dorm sense cap sostre amunt del cap. Potser és bo el no tenir gaire temps davant teu per no veure si encara pot venir alguna cosa pitjor.