dimecres, 5 de desembre de 2012

Gràcies nen





Quan per raons circumstancials de la vida, que podré explicar un altre dia,  vaig conèixer al meu Francesc, ara fa vint-i-cinc anys, era o semblava tan extremadament jove i tendre que va sorprendre a molta gent del meu voltant, una diferencia d’edat considerable, agreujada per la excepcional característica física del xicot, ja que semblava tenir cinc anys menys dels que en realitat havia complert.
A casa, la mare, el que va pensar no ho va dir, alta política de convivència que sempre havia emprat i que tants bons resultats li havien produït. Al cap de poc temps ja hi havia el fluid màgic de l’estimació vers aquell nouvingut a casa seva.
Molta part de la família va criticar aquella jovenalla que havia aterrat a casa, van passar molts anys fins que aquells que en principi havien criticat a la criatura, l’acceptessin de bon grau.
A la feina fou com un terratrèmol, ja era prou punyent que el cap d’importació fos gai, aquella nova situació esmolava les fulles dels ganivets per combatre la terrible i vergonyosa qualitat pederàstica de la nova parella.
En quant als amics hi va haver de tot i força. En cap dels meus cercles no s’havia produït una relació semblant que no hi hagués un contracte silenciós de compravenda. En tots els casos coneguts al nostre voltant l’home d’edat paga un preu per gaudir de la companyia del xicot jove. Aquest paràmetre vell com la mateixa humanitat és acceptat i per suposat tolerat. En canvi el fet que en Francesc tingues la seva feina, els seus diners i els seus comptes corrents independents i que no depengués econòmicament de mi, feia trontollar els fonaments del edifici social on estàvem tots en harmoniosa convivència.
Els anys passen i ara aquell bell jove d’aparença adolescent, pesa dotze quilos més, ja te algun cabell blanc al seu cap i el seu riure esclatant no és tan freqüent, al menys amb mi. Però han passat vint-i-cinc anys i encara jau al meu costat i em calenta els freds de les nits d’hivern. En veritat no puc demanar res més.
 Aquests vint-i-cinc anys per ell, són quasi tota la sa vida, que no per a mi, així que tan sol em resta pronunciar les úniques escaients paraules: Gràcies nen.




2 comentaris:

Alejandro Castella ha dit...

¡Muy bien!

El otro día nos acordamos de Francesc al pasar por delante de un anuncio del Belén de Madrid, que este año es napolitano.

Alex

Justo ha dit...

Has conseguido emocionarme.

¡Enhorabuena a los dos!