dissabte, 22 desembre de 2012

Adieu Marilyn Monroe




L’estiu del 62 ha quedat sempre com referent en la memòria, perquè ens assabentarem de la mort per suïcidi de Marilyn Monroe. En el meu cas fou un mati de principis d’agost a un bar en la cruïlla Call i Avinyó, tot fent un cafè amb l’Antoni, íntim amic, que per la radio van dir que aquella matinada a Hollywood la Marilyn havia mort.
En aquells moments de la historia la Marilyn no era ja una ‘number one’  en la acceptació del públic en general, els temps anaven canviant i el glamour estrepitós ja no es portava, ara be per els gais de tot el món i gent de refinat gust a la diva Marilyn  no l’havíem baixat del altar on presidia totes les misses negres de la carnalitat voluptuosa envoltada del esperit més fi i més sensible.
Aquell suïcidi va fer que la gent comences a tornar a parlar de la Marilyn potser encara més que abans, les revistes de tot el món li dedicaren milers de comentaris i fotografies comentant el fet i la fama de l’estrella es va instaurar al firmament per no baiar-la mai més, encara ara cinquanta anys més tard de la seva mort els seus pòsters es poden trobar arreu just amb l’altra icona d’aquells moments: James Dean. Aquells llavis vermells i aquell riure esclatant encara ven a preus ben alts.
Jo recollia totes les noticies que podia de la seva mort i comprava revistes franceses on la reproducció fotogràfica era millor que en la premsa miserable espanyola i vaig decidir fer-li un àlbum amb tot el que podia haver recollit en aquells dies.
En el 64 i amb el retrobament de Ramon Moix (encara no era Terenci) el fet de que els dos estàvem bojos per aquella actriu ens va agermanar i en Moix en veure l’àlbum em va donar una dotzena de fotografies autentiques d’una qualitat molt bona per farcir l’àlbum.
Fa pocs dies fent neteja va sortir l’àlbum a la llum, feia molts i molts anys que no el mirava, i com tinc temps per perdre vaig decidir escanejar les pagines i penjar-lo al núvol i així treure-li la pols a cinquanta anys d’una vida que encara creu que com Marilyn no hi ha una substitució possible. Aquella llum que desprenia no l’ha tingut cap altre. Si alguna vegada he lamentat no ser hetero ha estat pel fet de no haver-me fet unes bones palles a la salut d’aquesta santa.