dissabte, 21 de juliol de 2012

Un paradís privat

Dins de les possibilitats de cadascú es bo de crear-te un paradís privat on est sentis estable, feliç i en pau. Sí més no quan veus molt improbable que hi hagi un paradís millor quan te’n vagis d’aquest món. La cèlebre novel·la juvenil ‘The secret garden’ em va causar un impacte important i això que no la vaig llegir d’adolescent, aquesta misteriosa narració, sinó de ben gran, però el fet és que aquell petit paradís que s’havien creat els amos de la mansió, en els erms paratges de l’Anglaterra central, em va motivar per aconseguir una cosa semblant i amb la modèstia adequada a les meves possibilitats econòmiques i físiques. El cas és que en aquest petit espai verd obert al aire lliure i a la llum és el que per a mi el lloc més estimat d’aquesta terra nostra, vasta, rica i íntimament bonica. Quan estic aquí conversant amb les plantes, que tan bona presencia em mostren, mullant-les per fulles i arrels, sentint la seva frescor verda i humida, el meu esperit és veu recompensat per si alguna cosa bona he fet en aquesta llarga vida. El paradís m’obre les portes amb moderat silenci i les orenetes creuen l’espai per anar al seu niu que esta a tocar del sostre i el verd i el blanc ho abracen tot.



2 comentaris:

Alejandro Castella ha dit...

Tienes una jardín-terraza precioso.

El busto pintado de rojo me ha traído a la memoria un recuerdo olvidado de cuando andaba en el instituto...

Todavía andaban los bustos de Franco pululando, aunque guardados en la parte de atrás de los trasteros de que disponía el centro.

Pues bien, pintamos uno de color rosa y le pusimos un cigarrillo pegado con un trozo de chicle.

David Hornero ha dit...

Es ben cert que tots deuriem aspirar a crearnos un "jardi tancat", intim y personal. Es el que jo he buscat tota la meua vida i no estic segur de haber o trobat.