dimarts, 10 de juliol de 2012

Josep Maria Cabané





Avui és dia trist, gris i feixuc com tots els dies que sobtadament ens donen males noticies. La noticia dolenta d’avui és la de la mort d’un amic, un amic peculiar, diferent, únic. Josep Maria Cabané. I si dic tots aquest qualificatius és per convicció de que totes les nostres relacions d’amistat, han estat estranyes, respectuoses i intenses i per el caire de l’amic d’una confiança d’intimitat bastant inusual en amics dels que no estan en el grup d’amics íntims.

El coneixement amb l’amic fou sobre l’any 1968, sigui amunt o sigui avall a traves d’amics comuns i del cercle íntim, compatirem festes casolanes de tipus, vist amb ulls d’avui, totalment ingenu i innocent. Desprès en Josep Maria es va casar amb l’estimada Laura i ens vam veure nomes quan coincidíem als concerts del Palau, al Liceu o a les estrenes dels amics comuns professionals d’aquest mitja.

Passen els anys, no gaires, i jo em quedo sense feina l’octubre de l’any 1977, el mateix dia que Tarradellas deia ‘ja soc aquí’ el jutge va tancar per fallida la empresa d’aduanes on jo treballava al desembre del mateix any 77 vaig trobar un bon lloc de treball com a cap d’importació d’una empresa familiar dedicada a la venda de instrumental mèdic, el dia 27 de desembre vaig entrar a treballar i quan portava cinc minuts esperant que l’amo de la empresa em mostres el meu despatxet va passar per davant meu en Josep Maria i amb una cara d’absoluta perplexitat em digué ‘així que el nou eres tu?’ ell era el cap de vendes de la mateixa empresa. Si explico tot això és per mostrar que de ser coneguts tebis dins la nostra colla vam ser companys de feina quasi trenta anys.

En tot aquest temps ni una sola vegada varem tenir ni el mes petit desacord ni enfado. Per això deia abans amic peculiar, diferent, únic... és l’únic amic de tracte continuat intens i a voltes molt íntim que ni una sola vegada he aixecat la veu per discutir, cosa que, qui em coneix sap que faig molt sovint per desprès de un minut oblidar-ho tot sense rancúnia, però amb en Josep Maria mai vaig tenir necessitat de mostrar el meu caràcter a vegades irritable i això que ell havia presenciat numerets forts meus contra els fills del amo i amb altres amics de fora la feina. Amb ell el tracte sempre va anar fluid com un riu que llisca dolçament cap a la vora del mar.

Ja jubilat, ell i jo ens hem vist moltes vegades a casa d’ells, a la meva i a la de bons amics comuns. En Josep Maria era una persona amb l’elegància natural per fer i per dir, que tenen poques persones, per molts de nosaltres ha estat un model, a molts nivells que ara no es hora de desgranar. Trobarem molt la seva manca perquè en les seves coses era absolutament imprescindible i inimitable. Recordo tants dinars de feina quan venien a Barcelona els japonesos, abans de comprar-nos, i el amo per mandra o per el que sigui ens encomanava distreure als Japos portar-los a dinar als millors restaurants de Barcelona i desprès fer una mica de turisme per la ciutat. En aquest dinars sempre hi havia uns moments que en Josep Maria, persona amant desaforadament de les arts aprofitava per ficar en català frases alienes a la conversació formal i comercial en angles, per parlar de teatres, de musiques, de viatges i de xafarderies de la nostra gent. I si els japonesos perdien el temps fent fotografies, més temps per nosaltres par parlar de les nostres coses que no eren precisament de feina.

Avui Josep Maria te n’has anat sense fer soroll, elegantment com era el teu estil. Tota una vida a prop teu se’n va. També s’han acabat els comentaris que em venien a la feina i fora la feina de les teves coses, la teva manera de viure, per molta gent eres un referent d’estil de vida. Tots els que t’han conegut sabem que ara no era el moment per marxar, no tan aviat, però la intensitat dels últims cinquanta anys de la teva vida, pensa que són d’una potencia que molt poca gent del planeta pot aconseguir. I tu ho has viscut, i també ho has compartit amb la gent i es per això que t’escric i et dong les gracies i et dic fins aviat.



2 comentaris:

Alejandro Castella ha dit...

Que bonita y sentida carta.

Florestán ha dit...

Preciosa y emocionante despedida a nuestro Sr.Cabané...

Como condesar 15 años llenos de alegrías, risas, pero también penas y adversidades.......no puedo... y la emoción me lo impide.....

A veces compañero, a veces jefe, a veces serio, a veces risueño y divertido,confidente,... pero siempre amigo.

Como una vez me dijo, en privado, al yo no poder acudir a su cena despedida de jubilación.....

-Nene.... mira que eres muy complicado, pero lo que siempre me ha gustado de tí, es la sensibilidad que derrochas en todo.-

Esa sensibilidad, jefe, me impide seguir recordando lo vivido junto a Vd.y aquellos años de, también, felicidad.

Nunca le olvidaré.