dilluns, 23 de novembre de 2009

Aquelles plantes de negre fullam

Estimada Mercè,


Aquelles plantes grasses de negre fullam t’omplien de joia. Sempre en parlaves i jo poc t’escoltava. Un jorn em vas demanar de fotografiar-les ja que unes grosses i grogues flors havien coronat la fosca planta.

Cofoia et col·locares darrera el test i també al seu costat per fer un retrat darrere l’altre, havies anat a la perruqueria, estaves bonica i volies enviar copies fotogràfiques d’aquesta rara espècie del regne vegetal a totes les teves amistats allunyades de casa i de pas que et veiessin contenta i orgullosa de la teva frondosa terrassa plena de torretes florides de primavera, sí, la teva darrera floració que vas contemplar des de el porxo mirant les teves flors davant de la veïna cúpula italiana del col·legi religiós al front de casa teva.

Tinc aquí la fotografia ben prop del meu cor, es l’ultima fotografia que tinc teva. Aquest estiu quan vareu venir a casa no vaig pensar en fer-te uns retrats amb l’atabalament de les begudes i el menjar per tants amics, aquestes andròmines es queden al calaix i just quan tothom es fora és quan s’hi cau de que no hi ha hagut fotografies per recordar el tan bon dia viscut amb els amics de tota la vida.
Ara ho lamento, quan greu em sap no tenir un record teu de l’ultima volta que vas estar a casa meva.