dimecres, 23 de gener de 2008

La Lulú va fer d’artista? Doncs si.



Estimat Gabriel,
Tal com sempre ens ha explicat la Lulú, ella mai va voler ser artista, mes ben dit mai se li va passar pel cap de debutar en un teatre, això potser es veritat, perquè de joveneta era molt curta de gambals i una proesa com aquesta no estava dintre de les llums de la seva petita intel·ligència, jo recordo perfectament el dia que va ser presentada al empresari Sr. Xicarol de Cinca, era una nit freda de tardor i anàrem a veure ‘El Gran Galeoto’ per el eximi actor i primer ballarí Mario Cabre una funció de gala al gran teatre del Talia del Paral·lel, Nelida una amiga d’aquell tems que a vegades feia de hostessa de vol ens havia bescanviat unes entrades per un altra dia per les del dia de l’estrena i casualment aquestes entrades estaven al costat mateix de les del empresari Sr. Xicarol, la Nélida que era molt viatjada i coneixia a tothom ens el va presentar i tot seguit varem prendre acomodació a les butaques, la Lulú que era molt llarga per el que volia, va fer tot el possible per seure al costat del empresari cosa que pertocava mes aviat a la pobre Nélida que no va tenir mes remei que parlar amb mi tota l’estona, cosa que ens avorria mortalment a tots dos, quan ja portàvem quasi mitja hora del primer acte de la magnifica funció vaig veure un estrany moviment d’espatlla de la Lulú, com si tingues un calfred i tot seguit va agafar l’abriguet de panyo que portava i el va estendre tot llarg per tapar-se les cames, es veritat que el gran teatre del Talía era molt luxós però la calefacció funcionava bastant malament. Immediatament vaig veure la maniobra de la Lulú veient que el abriguet no tan sols tapava les seves cames sinó també una i mitja del empresari Xicarol, ho vaig veure tot clar, quina barra, mentre el mestre de la interpretació Sr. Cabré ens delectava amb els seus intensos i dolorosos recitatius, la bandarra de la Lulú i el poca vergonya del empresari s’estaven magrejant a la primera fila davant dels nassos de tota la selecta companya teatral.
A la sortida varem anar a prendre un Cacaolat calent amb un raig de Veterano com sempre, però el Sr. Empresari no va fer-nos costat, va dir que tenia que matinar i ens va donar la ma per acomiadar-se, fins aquí tot normal però de segur que per sota de la flassada amb l’excusa del fred hi va haver un canvi de paperets amb telèfons entre la Lulú i aquell gamarús perquè quatre dies mes tard em trucà la Lulú per dir-me la gran noticia de que potser mes endavant faria una peça de teatre amb un paper curt però molt lluït, ja no vaig saber res més d’ella fins al cap d’un mes quan vaig rebre unes invitacions per l’estrena d’un vodevil francès anomenat ‘La Georgette i la Maigrette’
El sobre l’havia escrit amb la seva lletra esquifida la nostra estimada Lulú










Tres dies vaig estar sense dormir amb la malsana curiositat de veure fins on podia arribar la intrepidesa d’aquella criatura, una hora abans de començar la comèdia ja estava donant toms per la Rambla de Catalunya a prop del teatre, quan per fi van obrir les portes jo ja hi era: el primer de la fila i tot seguit em vaig veure assegut a la fila cinc i ben centrat, la Lulú s’havia comportat.
El programa deia ben poc tan sols els noms dels actors i l’equivalent del nom fictici a la comèdia, però una cosa m’inquietava i es que no veia el nom de la Lulú per enlloc, hi havia quatre papers per actrius, dos d’elles ja les coneixia, per això: descartades, desprès hi havia una minyona, o sigui també descartada, la Lulú mai debutaria fent de minyona i l’altre paper era una tal Romy de Trouville que interpretava l’actriu: Gabi Rocabruna, quin misteri i quin patir, deu meu i encara faltaven vint minuts per aixecar el telo, però en aquest mon tot arriba Gabriel i tot començar la funció els amos de la casa vinga parlar i parlar d’una invitada que tenien aquell cap de setmana i nomes parlaven d’una tal Romy i que en aquells moments encara estava a la seva cambra i encara no havia baixat a esmorzar, i jo pateix que patiràs, fins que de cop per una escala que hi havia a la dreta de l’escenari veig baixar a la Lulú, tota rossa com una nina de fira, mai l’havia vist de rossa, ella era tan moreneta de Gracia que quasi no em podia creure el que estava veient, desprès vaig saber moltes coses més, que el director que en aquell cas era el mateix empresari Xicarol l’hi havia fet tintar el cabell per semblar més una francesa i que el nom se l’havia canviat perquè no volia que el seu pare sabes que estava fent d’artistot, cosa que a la seva família ho veien com una feina de classe baixa i de moral de màniga ample.
Parlar parlava poc, molt poc a la comèdia i el pitjor era que estava rígida com un tronc quan tenia que caminar pel escenari, però això si, lluïa roba bona i cara en els tres actes i perquè no dir-ho feia bonic, era tan jove, se la veia tota lluenta de cara, potser la suor dels nervis, em va recordar en aquell moment a la Maty Mont del Molino i també vaig pensar en aquell instant que mai faria res de bo a dalt d’un escenari, era molt intrépida i provava fortuna a on fos.
Les critiques varen ser ferotges, pobre Lulú, que si era freda, que si no tenia anima, altres critics mes compassius ni la mencionaven però no va acabar aquí, va fer més obres assassinant la reputació del gremi dels actors, però d’això en parlarem una altra dia