Ricardo i Roser 62 anys

Diumenge, 24 de Maig, dia de ‘Maria Auxiliadora’ el mateix dia de setmana que el meu germà es va casar amb la Roser ara fa 62 anys. Tota una vida que és com cinc o deu vides meves i encara estan aquí, dempeus, amb el somriure als llavis, voluntat de ferro de ser feliços. Celebració intima amb els fills, els nets i els germans. Si s’ha tardat en penjar el dinar de celebració era per deixar-ho reposar, com el bon arròs i el vins de marca. Per molts anys, nens!

Un sopar de companys de feina... 2002

Avui un antic companys de feina m’ha enviat un video de no molt bona qualitat però de records entranyables.

Records de fa quasi quinze anys, un moment de la meva vida en que era molt feliç ja que gaudia d’una maduresa esplèndida per la part afectiva i també per l’altre.

Eren un moments en que  la  empresa familiar encara era això, una empresa familiar, on jo tenia un bon càrrec i un bon sou.

Al cap de poc temps la companyia va ser comprada per una multinacional japonesa, llavors tot va canviar i no per bé.

En el any 2002 la mare encara estava en perfectes condicions de vida i era suport i alegria de la llar.

En Francesc treballava en una de les millors empreses de flors a Barcelona i també amb uns emoluments prou adequats al càrrec.

Era una època de molts viatges, curts i variats al estranger en el transcurs de tot l’any, amb molts amics i moltes celebracions tant a Sitges com a Barcelona.

Un temps que va passar com un sospir, on no es parlava de cap crisis i en que ser mileurista no era per anar donant gracies a deu.

El segle 21 va començar així de be per a mi, per anar desprès descabdellant una troca de fatalitats com son la vellesa sense salut, malalties perverses, morts sobtades quan no toquen, i pobresa econòmica.

Un entorn polític sense esperança, vexacions a la nostra cultura i llengua i un futur incert.

Malgrat això seguim dempeus i amb interès per les coses boniques d’aquest món i els petits moments bons que ens dona la vida. 

Llista d'espera

Anna

17/08/2015

L’últim dia de la feliç ignorància tan còmoda com convinent.

Alguns musicals

De tots els generes musicals n’hi ha un que es posa en capdavanter de tots els altres invariablement des de els meu divuit anys. No es un altre que els musicals de cinema i sobre tot de teatre. El perquè és cosa difícil d’esbrinar però que podríem dir unes quantes reflexions de pressa i corrents, la primera és que la qualitat de les musiques és molt alta, aquí podria posar una llista de 50 compositors excel•lents i em quedaria curt, per exemple poso a Cole Porter i queda clar el que vull dir. En segon lloc es la base literària en que es basen la majoria dels musicals i que com norma general tenen un nivell prou considerable. Per tercer element d’apreciacions diria que la majoria dels musicals per no dir tots són unes catedrals a la cultura gai del món anglosaxó i per submissió divinament acceptada de la nostra. He vist musicals en teatres de moltes ciutats on aquesta cultura es desenvolupa assíduament , per sobre de tot i en gran distancia de les altres estan el West End de Londres i el Broadway de Nova York també han estat a la llista Paris, Praga, Hamburg, Berlin, Napols, Stokholm, Dublin, Amsterdam, Madrid i per suposat Barcelona. Aquí un recull d’alguns musicals dels quals he trobat el programa en una caixa oblidada en un armari poc visitat.

L’agenda retrobada - V

V

Xavier Vivé un personatge de la faràndula nascut a la classe alta de Barcelona, sempre va tenir un ull per les arts fossin les que fossin fos com a creador o com promotor. Un humor pocasolta de clown de Fellini, col·leccionista de ceràmiques Staffords que les tenia magníficament exposades. A la seva casa de Sant Pere de Ribes hi havíem passat unes jornades inoblidables. Actor en pel·lícules de Berlanga i dibuixant sensible.

Ricard Vallvé, anotat a la avinguda de Roma però no sé qui és.

Enrique Velez, amistat molt important de les dècades dels 70s i 80s, parella des de sempre de Ventura Contreras. Quan el vam conèixer tenia un càrrec  molt important a la distribuïdora de la Citroën Barcelona. Al ser del mateix any, mes i zodíac, jo 4 dies més gran, cosa que sempre recordava, teníem moltes afinitats en el món del teatre musical i cinematogràfic. Un canvi a la seva vida el va portar a ser propietari de residencies de tercera edat amb lo qual les nostres relacions i contactes es van anant refredar fins pràcticament extingir-se.

Ramón Vizcarro, un altre company de la duana, aquest és el que menys tracte i vaig tenir però deu n’hi do. Va venir a viure amb la seva parella a un apartament a Vallpineda al mateix carrer que teníem el nostre el Stanley i jo, desprès també va estar al passeig de Sitges, per acabar a Sant Pere de Ribes a una casa amb jardí, desprès de poc temps van decidir retirar-se en plena joventut i van anar a viure a Miami Benach. Avui posant el seu nom sencer a Internet m’ha sortit el seu nom que consta com a llogater, el que paga cada any de lloguer i en el Google map m’ha sortit la foto del satèl·lit on es veu la casa amb platja privada just davant seu. Un somni de pel·lícula.

Jose Maria Velasco, no voldria enganyar-me però crec que aquest xicot que vivia al carrer d’Urgell era molt amic de Peter Todd Mitchell i que es va tenir accés a la major part de la obra del artista quan va morir a Sitges.

Hector Vila, nom artístic  d’un amic poeta i music que vam tenir molta relació en un moment de la vida. En Pere Vilarregut, el seu nom autèntic, ens va fer partícips dels primers moments d’enamorament del irrepetible Guillem, una de les persones millors que he conegut. Vaig col·laborar en la confecció de la coberta d’un long play del cantant cosa que em va fer molt feliç perquè una de les cançons del disc estava lleugerament inspirada per mi. Quan el vaig conèixer, l’Hector vivia a Sant Boi per anar a viure desprès a la Plaza de Castella i desprès prop de Nou de la Rambla en un lloc fantastic. Amb la separació d’en Guillem la amistat va mori fins el no res.

L’agenda retrobada - T

T

Joan Tena, el ballarí i professor de dansa era el veí que tenia la Mercè Pérez Solsona a sobre de ella al sobreàtic. Durant molts anys van ser molt amics sobre tot mentre va viure la senyora Maria, la mare d’en Joan. Tenia dos cossos que tan aviat els tenia la Mercè com tornaven a estar a dalt. Vam compartir moments molt macos de converses a les terrasses amb vistes sobre la ciutat al estiu i moments de dansa al estudi del carrer Gran de Gràcia.

Peter Todd Mitchell amic venerat, va transmutar la bohèmia de Manhattan a Sitges i li va donar llum, musica i color durant els 9 mesos que Peter vivia allí en qualsevol dels dos àtics que tenia. Un dels pintors que més m’ha ensenyat i que mes m’ha inspirat o copiat diguem-li com vulguis. Home de poques paraules y humor surrealista. Vam tenir per molts anys amistat intensa tant amb ell com amb Fanny la seva mare. Els dos estan enterrats al cementiri de Sitges.

Trama 4 a l’agenda esta escrit desprès d’aquest nom:  Andreu Sorrosal del carrer Zamora. Em sona com si fos un fabricant de prestatgeries  per botigues.

Bruno Thurau, d’Hamburg, no tinc idea de res d’aquet nom pero per internet he trobat que va neixer al 1931 i va morir al 2003

L’agenda retrobada - S

S

Antonio Soriano, a l’agenda figura com del carrer Tamarit, encara que jo li he conegut quatre o cinc cases diferents, enamorat dels gossos com cap altre persona en aquest món. Es un xicot que de ben jove sabia molt bé on volia anar, preguntava i preguntava i a la fi feia el que ell creia que era el millor. Company de la duana, tenia als vint anys una pell de préssec sense cap pel, no sé qui li va posar per àlies Suzy Wong per les seves traces orientals. Ara ens veiem a la platja de Sitges i ens parlem per Facebook.

Roberto Sancho y Margarita, en Roberto era una mica parent meu ja que el seu pare de segon cognom portava el meu de primer. Va treballar amb mi a la duana i sempre em va tapar les meves escapades. Un home bo i tranquil a qui el destí li va arrabassar la vida quan encara era jove. Al cel hi ha un àngel que camina lent i que es diu Roberto

Pablo Sahun primera parella sentimental i company de feina al mateix departament. Per sort, hi encara que tenia nomes 18 anys i ell 25 em vaig donar compte que aquell home era un gamarus i als tres mesos justos el vaig plantar. Es la persona que em posa mes nerviós de tota la humanitat. La única parella, diguem-ne estable, que ha tingut aquest personatge són els tres mesos que va estar amb mi, egoista sense límits i amb pors de ser descoberta la tendència sexual l’ha portat a un estat de paranoia preocupant. Ens parlem encara per telèfon i per sort per a mi tot això que escric aquí i molt mes li dic sense embuts a la cara, tot el que penso de la seva covardia, de ser una persona sola al món que viu molt be a Sarrià, que esta casi per anar a una residencia geriàtrica i que encara te pors de que els veïns de l’escala s’assabentin  de que és gai. Uff.

Cercle Artistic Sant Lluc el lloc on per molt anys vaig anar quasi totes les tardes a dibuixar o a xerrar. Allí vaig conèixer a la Chelo Naranjo, al Josep Bofill i a la Carme Albaiges, tres imprescindibles del carrer del Pi, ara en el nou local no tinc cap mena de relació ni contacte.

Enric Señer, company de la duana i la nina dels ulls d’en Pere Cusó. Com a bon Àries que és li agrada brillar i ho fa amb certa gracia però sempre als serveis dels qui manen i per protegir els seus propis interessos. Un home que te el cap on s’ha de tenir.

Carme Solernou companya de la Mercé Pérez Solsona fins uns mesos abans de que jo entres a la companyia. Una dona culte d’educació alemanya i catalana i mitificadora del entorn social de l’escola on va estudiar i de totes les seves adinerades alumnes.

Sylvain Cazorla, el vaig conèixer en plenitud física en la època que sortia amb la Pilar Periz i la gent del Liceu, era un solter espectacular. Desprès amb els anys va formar una família i es va dedicar molt al món de audiovisuals on va ser una autentica eminència, en aquest punt va ser molt amic d’un altre crack, en Fede Bada.

Francisco Sorbe, en Paco, de temperament artístic reconegut, el vaig conèixer a Sitges a un local que ja no existeix i on havia vist molt bones actuacions. Em va encomanar un retrat i li vaig dir que jo retrats no en feia llavors em va donar llibertat per fer el que penses que era millor, li vaig fer un triple retrat sobre la caritat.

Lluis Suñol, no se que hi fot aqui! Vivia a Teodora Lamadrid

L’agenda retrobada - R

R

Amelia Riera, sempre de negre, pintora gòtica molt abans de que l’estil gòtic sinistre estigues de moda, sempre pintant el mateix quadre sobre túmuls funeraris, molt personal i original però. Era molt amiga del Ortenbach i sempre et feia notar que ella era de bona família i d’educació superior a la teva. Jo mai vaig donar ni un pas par parlar amb ella, 25 amics li llepaven els peus i li compraven pintures, una dona que es sabia vendre molt bé.

Rafael Ramirez Ruiz, del carrer Camelias de Cornella, no se qui és.

Esther Reguant, exactament no sé qui és pero suposo que es alguna noia que vam trobar amb un dels viatges que vam fer organitzats i amb el Jose Luis Allué.

Elena Renedo, aquesta sí que estic segur que la vam conèixer en un viatge per Àfrica, una noi esvelta i elegant que vivia a la Rambla Nova de Tarragona.

Lidia Rull, gran amiga del Allué es van conèixer quan ell era metge a Torredembarra i ella tenia una farmàcia allí mateix. Tots dos van aterrar a Barcelona mes o menys quan jo vaig entrar en coneixença. La Lidia va fer molta amistat am la meva amiga Mercé per motius de manera d’entendre la vida i pel catalanisme. La Lidia evitava dir-li Jose Luis en castellà, que era el seu nom per tots conegut i sempre l’anomenava pel cognom Allué que sonava més com de casa.

L’agenda retrobada - P

P

Pilar Periz, cosina gran de l’Antoni Chic, amb qui vivia, entre la Diagonal i la Gran Via. Dona tot terreny, divertida, amb sentit del humor molt càustic, anar als espectacles amb ella moltes vegades eren millors els comentaris de la Pilar sobre el que havia vist, que no els propis parlaments de la obra. Baralles continuades però cordials entre l’Antoni i sa cosina perquè els dos eren de temperament molt fort. Quan l’Antoni va anar a treballar a Madrid vaig sortir per dos anys amb la Pilar quasi totes les nits, ja que teníem entrades gratuïtes de platea al Liceu totes les funcions. Va ser una epoca extraordinària, no vaig trobar a faltar gaire a l’Antoni, la veritat sigui dita.

Mercé Pérez Solsona, la meva mes antiga i millor amiga. El seu nom i la seva persona es fonen en lletres d’or en la paraula ‘fidelitat’. Companya de feina des de els meus 16 anys i milers de converses, sortides i concerts. Un record mai esborrat. Una vida que va transcorre entre el carrer Ponent de la infància fins al àtic del carrer Nàpols tocant a Gràcia, els seus millors moments de felicitat,

Pelai Pagès, company mes o menys seriós de l’Eulalia Jane i vivien en pisos diferents de la mateixa casa del carrer Navas de Tolosa, en les convidades generalment els dinars es feien a casa de l’Eulalia perquè vivia amb els pares i els sopars a casa del Pelai perquè vivia sol. Nascut a Sant Pere Pescador es un important professor d’història contemporània a la universitat de Barcelona, te 15 llibres publicats.

Preuss Werner Jr. Un alemany de Bochum del qual he perdut la memòria de qui pot ser aquest home.

Stanley Peterson, parella sentimental, de Sud-àfrica que treballava a Frankfurt per desprès instal·lar-se a Barcelona on amb l’ajuda de Josep Maria Janer va posar una floristeria que de moment li va anar molt be econòmicament, desprès per una mala gestió es va ensorrar i va anar a Madrid a refer la seva vida professional i afectiva. Ell va ser el motor que em va obligar a mostrar i exposar les obres artístiques que feia en pla privat i per passar l’estona. També em va ensenyar a valdrem de les mans com ho es pintar parets, plantar jardineres, muntar mobles i penjar quadres.

Ricardo Palmes, el nostre veí de just a sobre el nostre pis. El nom d’aquest veí durant l’hivern a pronunciava repetides vegades per el fet de que, a casa nostre que es del any 1945, te els radiadors darrere les portes i quan, al hivern enceníem la calefacció i les portes estaven obertes, anant tot el calor cap a dalt, la meva mare sempre deia ‘Tanca la porta, que estem escalfant al Sr. Palmés’, potser costa una mica d’entendre però es el que hi havia.

Antonio M. Perez Delgado aquest home que vivia prop de casa al carrer Sanjuanistas es del tot desconegut per a mi en aquests moments.

Santi Prats, paradigma del senyor català de dretes. Discret i convencional.

L’agenda retrobada - O

O

Enrique Ortenbach, amic i col·laborador professional de l’Antoni Chic, moltes de les obre escrites o versionades per l’Ortenbach foren dirigides per en Chic. També gracies a l’Ortenbach vam conèixer a un seu veí molt amic, en Joaquim Bas que amb el temps amb en Pere i el Terenci formaríem un equip lúdic espectacularment gai i divertit portes endins, en ple franquisme al carrer. De tot aquest moment va sorgir de la mà del Moix en conte ‘Lili Barcelona’

Manel Obradors, company de col·legi en tots els anys dels Escolapis i veí de Lesseps, un noi dolç i amb molt sentit del humor, la seva família tenia una fabrica de camises al carrer Providència al barri de Gracia , que desprès es va convertir en una macro botiga Milano i mes tard els seus fills l’han convertit en el gegant Macson de confecció masculina. Desprès dels anys d’escola les nostres vides van anar per camins molt diversos i ens veiérem molt poc. La retrobada al cap de 50 anys va ser del tot entranyable.

L’agenda retrobada - N

N

Chelo Naranjo, del carrer Buenos Aires, la vaig conèixer al sant Lluc i la nostra amistat va durar quasi 15 anys amb certes intermitències, ella em va presentar a Josep Bofill i Carme Albaiges que encara son amics constants sortosament. Una dona apassionada amb gustos refinats i radicals. Mai va voler acceptar que jo era gai ‘irrecuperable’, la seva tenacitat fa pensar el la superioritat de la dona en molts aspectes de la vida ordinària. Vam fer molts viatges junts o amb grup. Tot el que se dl món del gravat ho vaig aprendre de ella, va influir molt en la meva obra, potser es la etapa menys comercial però més creativa i valida de totes elles.

L’agenda retrobada - M

M

Miquel Munill, l’apunt diu que esta al carrer de Balmes, no tinc cap record de qui és aquest home.

Ramón Malagrida, un dels millors amics íntims de la meva vida, ens vam conèixer al Club Natació Barcelona i desprès de moltes hores de converses sota el sol o dins l’aigua gelada de la piscina, es convertí amb una persona intima meva, dels meus pares i dels meus amics, per causes que no explicaré es va vincular molt a casa nostra i va ser de gran ajuda moral en determinats tristos moments que vam passar. Malauradament no va viure tot el que es suposa que una persona ha de viure ja que un càncer se’l va emportar massa aviat i fins l’últim moment vam estar molt units. És la persona que he conegut on la paraula ‘demòcrata’ te més sentit.

Enriqueta Marimón, Hita de naixement, cosina germana mes gran de la família, es va casar amb en Pepito Marimón amb un fabricant de Terrassa i sempre ha portat una vida on el quedar bé ha estat per sobre de la cultura. Va estar molt vinculada amb nosaltres quan encara jo no era nat, fins que no vaig tenir 20 anys li deia de vostè i tieta en lloc de cosina. Em deuria fer respecte aquella dona guarnida amb pells i diamants.

Alfonso Martínez, conegut en l’etapa de Lluis Martínez, es va enganxar a nosaltres amb l’única intenció de aconseguir que en Lluis amb els seus diners li compres objectes artístics a la seva botiga Crisce del carrer Muntaner. Persona que s’avergonyia del seu passat de classe mitja per poder passar per un dels de la classe alta de Barcelona. De parlar pausat i afectat la seva persona em causa l’efecte d’una hemorroide virulenta. Va aconseguir també que en Lluis en el hospital abans de morir canvies el testament amb personal sanitari de testimonis i li deixes l’herència en lloc dels seus germans o nebots com estava originàriament.

Lluis Martinez, parella sentimental meva per 4 anys, un dels moments més convulsos i creatius que he tingut, potser per el moment històric que vam viure en el traspàs democràtic  dels anys 70 als 80 i per no haver sortit el sida com terrible fre a tota vida lliure i despreocupada. Era del mateix signe i ascendent que jo per lo qual coincidíem en moltes coses quan no hi havia tramuntana emocional. Era dur i fort fins el punt d’ofegar-me. Van ser uns molt bons anys. Vam acabar malament i en mans d’advocats. Al cap de 5 anys vam arreglar les coses, gracies a un consell d’en Francesc acabat d’arribar a la meva vida i bastant més tard un dia prenent cafè al bar La Piragua del carrer Guillermo Tell vaig llegir a la Vanguardia que s’havia mort en plena joventut.

Josep i Laura Marti, Laura la meva segona neboda pel fet d’estar casada amb en Josep, per estar més propera a la meva edat i per la seva manera de ser cultíssima, esbojarrada i irònica o sarcàstica amb la vida, ha estat la neboda més propera a mi des de sempre. Pou de ciència i de divertiment cosa difícil de conjugar i amb la memòria més prodigiosa que conec. (Els altres de memòria fora de normes són en Fede i el meu germà)

Jose Maria Miro Mestre, cosí germà del meu cosí Jordi de Girona, si he de dir la veritat crec que nomes el vaig veure un parell de vegades, estava emparentat amb la família Escardibul que eren els millor en fer billars i futbolins. D'aquest home nomes recordo dues coses, que vaig anar hi un dia a dinar a la casa que tenien al carrer Mallorca prop de la diagonal i en la sala d’estar tenien a un reco un moble bar amb un parell de tamborets com els que sortien a pel·lícules americanes i l’altre cosa que recordo es que tenia una dona de les que m’agradaven a mi, rossa, ben formada, amb molt perfum, a casa deien que l’havia trobat en un cabaret i que tenia el nom artístic de Maica Sister. Jo en aquell moment era pre adolescent.

Pere i Meri Mallo, no recordo les persones però pel nom i per on vivien , a Navas de Tolosa, penso que devien ser veïns i amics de la Eulalia Jane, no puc dir res mes.

Juan Medina Barrientos, el tenia a la agenda perquè era l’únic 'Vista de Aduanas' gai fora del armari que tractava amb nosaltres agents de duanes,   i que treballava tant a la duana de Barcelona com la del aeroport de Barcelona en aquells anys que hi havia duanes i que un inspector era una cosa molt seria. Mai vam tenir res mes que converses tant a la feina com si ens trobàvem a un lloc d’ambient gai.

L’agenda retrobada - L

L

Armand Lluent amic íntim de Chelo Naranjo, encara que ell li deia sempre Consol, ens veiem molt al Sant Lluc, quan anàvem a pintar o a xerrar amb la Chelo en el meu cas, disciplinat i optimista, vivia a Sant Cugat amb el seu amic al carrer Alfons Sala i a Barcelona carrer Tarragona que era casa del seu germà. El vaig posar en contacte amb l’Antoni Chic i li va encomanar els dibuixos per els títols de crèdit de la sèrie ‘El Idiota’ de  Dostoievski  per la TVE

Germán Leon un xicot que vivia en parella en un àtic al Paral·lel prop del port i encara que mai em van invitar a pujar al pis, per la situació en que està imagino que ha de tenir una de les vistes més boniques de la ciutat, l’he trobat per Facebook i te la mateixa cara i expressió però amb 35 anys més a l’esquena.

L’agenda retrobada - K

K

Adlan Khashoggi, anotació del tot insòlita, l’apunt diu el següent: Finca ‘La Baraka’ Marbella, Costa del Sol, Màlaga. El perquè aquest milionari esta al l’agenda restarà com un misteri indesxifrable. Potser tenia intencions de oferir-me par anar a formar part del seu harem masculí?

L’agenda retrobada - J

J

Ricard Julián, el meu germà i casat des de 1953 amb Roser, cinc fills, 8 nets, 1 besnéta, és el regal més gran que ens han pogut fer. 14 animes boniques, demanar més seria egoisme impertinent.

Jose Maria Janer, la baronessa, va fer la comunió amb mi a la Salle de Josepets i per quasi 20 anys vam tenir una continuada relació tant a Sitges com a Barcelona, persona retorçada i molt variable però divertida perquè es creia les seves pròpies mentides, molt comunicatiu i generós amb segons qui. Ara bé, i s’ha de reconèixer, és una de les persones més refinades i amb més intuïció pel que fa a la manifestació artística fos del ram que fos. Va ser cap d’en Francesc i l’hi va ensenyar molt l’ofici i també el va putejar tant com va poder.

Eulalia Jane, intima amiga de Lluis Martínez, sense saber mai el perquè. Persona correcte i molt educada, d’aquelles que parlen molt lentament i que pronuncien la paraula ‘aquests’ remarcant la s, la t, i la s finals. En aquell moment estava mig enganxada amb l’erudit escriptor Pelai Pagès, però ella a qui idolatrava fins al fons del anima era al crític d’art Francesc Miralles, amb qui treballava molt sovint. Vaig saber que havia aconseguit un lloc estable al departament de cultura de la Generalitat i fa 30 anys que no sé res de ella. Ara fa uns pocs anys vaig escoltar una xerrada al Romea per en Pelai Pagès sobre Andreu Nin, ens vam parlar i el que es mes bo és que ens vam reconèixer, ell ara esta casat amb un altre dona i es pare de família.

Josep i Carme Julián, fill de Pep, germà gran del meu pare, una vegada morts els grans de la família, el contacte entre cosins es nul. Per deu anys els vam tenir treballant en un local just davant de casa i la meva mare amb lo comunicativa que era cada vegada que veia la porta mig oberta deia bon dia al seu nebot, des de el carrer. Mai li van dir que passes per parlar amb ella una estona, no fos cas que els hi demanes de tornar als diners que va deixar el meu pare per pagar les maquines del negoci familiar. Quan la meva mare no va poder sortir més al carrer els seus últims dos anys de vida, aquests cosins mai van creuar el carrer per saber com estava o simplement per saludar-la, conseqüentment aquesta part de la família està ben morta i enterrada.