dimecres, 25 de setembre de 2013

Una vara de nards

Fa uns quants dies en Francesc va portar a casa dues vares de nards com a sorpresa pel començament de la tardor, el nard és part del triumvirat de les oloroses flors blanques que més m’agraden, junt amb el gessamí i la gardènia. No podria dir quina de les tres més em plau, segurament les anomenaria a cadascuna en el moment de olorar-les ja que no hi ha olor més sublim i penetrant fins el punt de arribar a marejar-te segons com tinguis el cos, en els tres casos. Però com el que tinc a casa en aquests moments i tota la casa està perfumada amb aquesta olor tan especial, em quedo amb el nard. És com si m’hagués tirat a sobre mig flascó de perfum antic de la Carolina Herrera, ja que era olor de nard pur barrejada amb alguna altra cosa per disfressar-ho. Aquesta flor i aquesta olor van units indefectiblement amb la celebració del dia de la Mercè. Aquest era el nom de la mare i per el fet de ser aquest dia festiu a Barcelona i també el que el meu pare per la feina, estava prou ben relacionat, la mare rebia pel seu sant dos o tres centres de flors, en aquell moment no es regalaven rams sinó centres o cistelles de flors barrejades y amb tota mena de colors. Els centres anaven sempre de la mateixa manera, darrera de tot i per donar alçada els avorrits gladiols de dos o tres colors, desprès unes quantes vares de nards per donar olor y en primer terme una barreja de roses o clavells de tots colors, unes quantes fulles de arboç per emplenar i també musquita, aquella floreta blanca minúscula i insípida. A mi com es natural aquells centres m’entusiasmaven, els trobava el súmmum de la exquisidesa i bon gust, de petit jo no tenia arreglo. El que si que va quedar fixat a la memòria és la meravellosa olor dels nards dels centres de la mama, i quan de tant en tant oloro aquella fragància, un record fulminant del túnel del temps em porta al sant de la mare, a Barcelona o a Valldoreix, unes taules llargues plenes de gent i bon menjar, xampany semi-sec català, el cava encara no estava inventat, un soroll immens de tothom parlant a l’hora fent un xivarri del tot mediterrani. Els petits no obríem boca asseguts a la punta de la taula i observant el comportament dels grans. La olor exquisida dels nards en aquell moment deixà pas a la fortor dels puros cubans que fumaven els homes i les cigarretes que encenien totes les dones per fer-se les interessants com les actrius de cinema en blanc i negre que veien cada setmana en programa doble. Veieu quantes coses poden portar una subtil olor a nard quan aquests dies obro la porta de casa venint del carrer.

1 comentari:

julianen ha dit...

Magnífic Enric. Era aquell temps que jo recitava Garcia Lorca, tot imitant la veu de Alejandro Ulloa
Ni nardos ni caracolas, tienen el cutis tan fino, ni los cristales con luna, relumbram con este brillo....


Ricardo Julian