diumenge, 1 de gener de 2012

Caballé, 50 anys amb la Montse



Aprofitant que aquesta setmana es celebra el cinquantenari del debut de la cantant Montserrat Caballé al nostre Liceu, faré una mica de memòria d’aquells moments de la meva vida.
A finals del any 1961, per Nadal vaig tornar a Barcelona de Irun on havia anat per una feina de tres mesos i de mal record. Només tenia 19 anys. En arribar a Barcelona i per una situació que es llarga d’explicar tenia la oportunitat de tenir invitacions a totes les funcions del Liceu, o quasi totes. Aquells Nadals estava en cartell Turandot, el meu primer Turandot i al gener anava Arabella, de la que no tenia cap coneixement de la seva existència, però coneixia molt bé ‘El Cavaller de la Rosa’ perquè un amic me l’havia ficat amb un embut al cap, dia rere dia, versió Kleiber, amb Reining, Jurinac, Gueden, és dels discs que he escoltat més vegades al llarg de la meva vida.
Impossible de recordar quina funció d’Arabella va ser la que vaig anar de les tres programades, molt probablement la de l’estrena al 7 de Gener, diumenge tarda. Les estrenes sempre són més agraïdes.
Els diaris havien fet un petit ressò del fet que una soprano barcelonina que venia de les germanies debutava al liceu amb una opera de Strauss, quasi desconeguda a la nostra ciutat. La funció fou resolta amb uns decorats senzills per no dir pobres, la veu de la soprano ja va donar mostres de la seva puresa, el seu fiato i la seva meravellosa manera de respirar per emetre les notes, però res a veure del que seria uns anys més tard en el seu primer Verdi al Liceu. La premsa va parlar de la cantant més per el fet de que fos barcelonina i feta al conservatori del Liceu que no pas per la seva actuació en aquella funció. A mi el que més em va captar l’orella va ser el duet ‘Aber der Richtige’ perque em recordava els aires del ‘Cavaller de la Rosa'.
Deu dies desprès vaig tornar a veure a la Caballé (en aquells moments ni pensar en anomenar-la així), en un Don Giovanni el 18 de Gener va ser l’estrena i a la futura diva li van encomanar el segon rol femení , Elvira, i la Donna Anna era la molt famosa llavors Teresa Stich-Randall, i el Don Giovanni pel també molt anomenat Gabriel Bacqier, el tenor fou Juan Oncina de la orxateria La Valenciana, molt més famós a l’estranger que a casa. Aquesta funció va tenir molt mes ressò, primer perquè la opera era molt més coneguda y desprès pel fet de que la Caballé estava ben flanquejada per cantants de fama internacional.




Aquell mateix any, l’any de la gran nevada de Nadal tenia invitacions per veure Elektra pel dia de Sant Esteve. Barcelona estava paralitzada, el cotxes no circulaven, la gent estava tan sorpresa com atemorida, com per anar al liceu des de casa ho teia fàcil, de boca de metro a boca de metro, aquella tarda de Sant Esteve vam decidir aprofitar les invitacions el meu amic Antoni Chic, (que aquell mes de desembre havia estrenat a la casa ‘Una voce in off’ de Montsalvatge con a regista) y jo. Amb la por d’algun ensurt vam arribar molt aviat al Liceu i vam anar al bar del soterrani per fer un cafè i en una taula estava un amic del Antoni Chic, en Ramón Pujol assegut amb la Montserrat Caballè. No cal que digui que aquella funció al Liceu no va arreplegar més d’un centenar de espectadors, la gent va perdre entrades i abonaments. Ramón Pujol era una persona molt extravertida (les males llengües li deien ‘Elsa Maxwell’) escrivia pel Diario de Barcelona i també era director de la Terraza Martini, lloc de confluència de les arts i la xafarderia d’aquella Barclona que començava a treure nas. En Pujol va cridar-nos per seure a la seva taula, en Chic com a regista de la casa i la Caballé com a cantant de la casa (acabava de fer aquell desembre de 1962 unes actuacions de ‘Les noces de figaro’, just darrera la opera del Montsalvatge), la conversa va anant agafant el to de les converses importants que no s’obliden mai no per la seva entitat intel•lectual però sí pel seu contingut malintencionat carregant a tort i a dret contra els que no queien bé als que compartíem taula, la Montse parlà poc, jo menys, quan tens 19 anys tens poc a dir i molt a escoltar. La opera Elektra feia ja una bona estona que havia començat, la Gertrude Grob-Prandl ja feia una estona que estava bramant a dalt i baix del escenari però nosaltres quatre no ens vam moure d’aquella taula del ensorrat bar del Liceu, que tan clima tenia a pesar del olor a resclosit (els urinaris dels homes estaven a un metre del bar). Quan va acabar la funció la Caballé va dir que tenia que anar al camerí per saludar a la Grob-Prandl ja que era prou amiga seva. Una tarda de Liceu irrepetible. Quatre anys més tard també desembre morí en Ramon Pujol d’un atac cerebral i també quatre anys mes tard de aquell cafè la Caballé ja era diva mundial per tota l’eternitat.