dissabte, 12 de febrer de 2011

Parc vell versus nou parc






L’altra dia tot passejant per Barcelona per fer temps a un compromís diguem-ne social tenia tres hores per descobrir o revistar llocs de la meva estimada ciutat.

El bus em va deixar a les portes del Parc de la Ciutadella, tenia l’intenció de veure i fotografiar la restauració que havien fet de la cascada monumental però això m’allunya del que vull explicar. Bé el fet es que vaig passejar molta estona per aquest entranyable i deliciós lloc ple de sabors i nostàlgies, vaig fotografiar alguns indrets i vaig retrobar-me en un dels llocs més estimat de casa meva.

Com encara tenia molt de temps vaig pensar anar a passejar arran de mar i fer tota la costa de la Barceloneta fins el Fòrum, una bona tirada. El sol aquell dia era brillant i el cel net, un perfecte dia d’hivern mediterrani. Escoltant musica amb el mp3 (Martin Guerre) i mirant les onades trancar dolçament sobre la sorra anava caminant, la felicitat era plena i el caminant pletòric de felicitat.

Quan estava a punt d’arribar al punt final que el meu destí havia marcat vaig veure tocant per la zona de Diagonal Mar un parc que quan es va inaugurar hi vaig anar amb els de casa, hi havia molta gent aquell dia i hi estarem molt poca estona. Això era l’any 2002 (ho he tingut que mirar al Google) els arquitectes de gran alçada: Miralles i Tagliabue. Doncs bé poc a poc, aquest dia de solejat passeig, m’hi vaig acostar per veure’l amb calma i tranquil·litat amb 9 anys de retard.

Tan sols creuar la tanca que separa el carrer del parc ja vaig començar a tenir una angoixa dins meu, produïda sens dubte, del entorn urbanístic, fred, atrotinat i sense anima. El contrast amb l’altre parc que havia trepitjat feia tan sols una hora era tan gran que una ira i ràbia m’envaí tot el meu ser. Com pot ser que en tan sols 9 anys tot aquell estúpid treball d’arquitecte famós s’hagi anat a noris, evident, del mateix origen aquell treball ja no valia res, era una joc de vanitats d’estrella mediàtica que el temps s’ha ciutat molt de destruir i posar en evidencia la manca de qualitat del famós arquitecte i el gust de nou ric que tenen sempre els alcaldes d’aqueta terra, es diguin Clos o Hereu, tan se val.

El Parc de la Ciutadella és centenari i amb les seves limitacions de espai segueix fascinant a qui per allí passeja gracies a la seva bellesa i al talent de qui el va dissenyar (Josep Fontseré) tot al contrari de el desastrós Parc de Diagonal Mar (Enric Miralles) que no crec que tingui una vida superior als 30 o 40 anys tal com jo l’he vist avui de deixat de la ma de deu i per les qualitats dels tan mediocres materials emprats i el poc talent en el disseny paisatgístic.