dilluns, 30 de març de 2009

Viaggio in Italia (Roma)

Estimat Gabriel,



Hi ha una pel·lícula que em va colpí fortament a la meva joventut, pel·lícula molt dolenta (diuen) però que a mi i als meus amics d’aquells tems ens va agradar molt, s’anomenava ‘La Primavera Romana de la Sra. Stone’ un tema ‘fort’ en aquells obscurs moments, una actriu molt famosa casada amb un home adinerat que es queda vídua al primer minut de la pel·lícula i les amigues li diuen que es distregui i viatgi, tria Roma com a destinació, allí desprès d’avorrir-se com una ostra perquè no parla l’italià i quasi a punt de tornar a casa troba per casualitat un guapíssim noi molt mes jove que ella (Paolo es deia) que a part de preparar-li uns deliciosos ‘negronis’ (cocktail que encara ara m’alegren els dissabtes nit) li alegra l’entrecuix d’una manera molt mes generosa que el seu marit de tota la vida, clar que al cap de pocs dies ja se n’adona que aquell noi tan bonic es un gigoló de luxe i que li toca pagar els serveis rebuts, no m’enrotllo més.





A conseqüència d’una baralla amb la meva relació sentimental d’aquells moments vaig posar terra per mig (no era la primera vegada que ho feia ni tampoc l’ultima) i com la Senyora Stone el lloc triat va ser Roma com a primer pas en el viatge a tres ciutats mitificades d’Itàlia. L’agencia de viatges m’havia preparat els bitllets d’avió i vaixell així com la reserva als tres hotels de cada ciutat.Arribo al migdia, menjo una pasta a un restaurant prop de Trinita dei Monti, al carrer Sistina, uns carbonara, els primers de ma vida, boníssims, el meu pla era tirar cap a la Via Veneto que estava molt a prop per veure si podia entrar al cinema on havien estrenat feia pocs dies ‘Morte a Venezia’



A un carrer que moria a la Via Veneto a pocs metres estava el cinema, molt luxos com tot el que hi ha en aquell barri, era la pel·lícula mes apreciada per a mi en aquells moments perquè tocava un tema prohibit al meu país en aquells grisos paratges i també perquè era la que feia el gran Visconti desprès de ‘Il Gattopardo’ la pel·lícula de la meva vida com ja saps i que també originaria un viatge escapada ben aviat.


Jo en aquell moment sigues per la meva ignorància o per les cabòries que portava dins al meu cap, no em va agradar gaire la pel·lícula, i es clar com la Senyora Stone jo tampoc parlava res d’italià en aquells moments i de la cinta pràcticament no vaig entendre res, d’una manera sintètica l’argument i prou. Però el que si que pensava mentre el Tatzio es passejava per la platja era el que faria desprès de la pel·lícula.
Podria intentar fer de Paolo per una nit i lligar amb un Mr. Stone? Parlant clar, volia saber que és i que se sent com a gigoló encara que sigui per unes hores. Estava en el lloc adequat, no hi havia en el mon un lloc més emblemàtic en aquells moments que la Via Veneto degut al extraordinari èxit mundial de ‘La Dolce Vita’. Portava una roba prou bona per picar alt i el que hi havia a dintre estava en ordre, net i polit, un sempre es veu millor del que la gent pensa, però m’havia de donar ànims en aquells decisius moments.




Surto del cinema i comprovo l’hora, era encara massa aviat per anar al club que volia anar, el millor de Roma, el Harry’s Bar, si s’arriba aviat als llocs no queda glamurós, tenia que esperar com a mínim un parell d’hores, i que fer no podia tornar a menjar mes pasta i tampoc tenia molta gana però per el carrer no podia estar tant de temps, era setmana santa o quasi, el dissabte 3 d’abril de 1971 demà seria Diumenge de Rams. En un carrer petit i fosc vaig trobar un bar que feien entrepans, era un lloc per treballadors i sense cap gracia i tenien la televisió encesa, estaven transmetin el festival de l’Eurovisió i amb un entrepà de salami a les mans sonava ‘en un mundo nuevo’ per l’inefable Karina. Aquell bar, aquella Eurovisió i aquella Karina em van salvar la nit perquè entre les cançons i les votacions es van passar les dues hores, o més prou de pressa. Si no hagués estat aquest lloc el mes segur es que hagués estat cansat d’esperar i hagués tornat a l’hotel amb la cua entre cames. Quan la Karina va quedar segona dels guanyadors ben content vaig tornar a la Via Veneto de cap al Harry’s Bar.



El Harry’s bar era el lloc mes emblemàtic d’aquells moments, gent sofisticada i sense prejudicis sexuals, avui es tan sols un record pàl·lid per el que fa la decoració, de la resta ja no queda res, nomes turistes americans que han llegit aquest nom a molts best sellers. Jo no les tenia totes amb mi per el fet d’entrar tot sol en aquell temple de luxe i pressuposada luxúria, tot decidit com si fos un client habitual em dirigí cap a la barra del bar, òbviament el cambrer de cara plastificada demana el que volia i jo, com no, - un negroni! , cocktail remenat, no sacsejat, i ja el tenia davant meu, tenia que ser caut per fer durar aquella copa una bona estona, ja era prou cara i no fos cas que per beure-la massa de pressa en tingues que demanar un altre, mes diners i mes alcohol a la sang, passava l’estona mirant a la gent, guapa, freda i mes ben guarnida que la que veia a la meva ciutat, una cantant fosca de pell destrossava un standard del musical americà fent tantes pauses i pianíssims que quasi no podia reconèixer la melodia original, al pianista no li vaig poder veure la cara però no ho feia tan feixuc com la cantant i així passava el temps. Quan ja creia que la meva presencia en aquella casa era inoportuna e invisible s’apropà a mi un home ros i alt i em va preguntar si em podia invitar a una segona copa, pel seu accent vaig notar que era americà i no angles, li vaig contestar que acceptava l’oferiment i també va demanar un scotch per ell tot apropant un seient a prop meu.
La veritat es que aquell home no m’interessava gens per el seu físic però el meu cap bullia i treia fum com podria fer per engrescar-lo i fer-lo sortir del local amb mi al seu costat, tot era pensar que feia en Paolo de la senyora Stone en moments així, i el secret era mirar fixament, somriure lleugerament i parlar molt poc. Que sigui ell que es trenqui la closca si es que en realitat vol aquesta peça.




Un home amb una cara com la que tenia nomes es podia dir John deuria tenir uns quaranta-cinc anys, molt gran per a mi, d’edat i de mida, al menys no treia panxa. Desprès de les preguntes habituals, nacionalitat, motiu del viatge, on havia aprés el meu angles i moltes mes banalitats mes que jo contestava de la manera mes minimalista possible, primer perquè portava la lliçó d’en Paolo ben apresa i segon perquè em costava seguir-lo degut a la fluïdesa de les llengües quan es porten dues copes de més.
Al cap de una bona estona de banal conversa va començar el tema interessant i va atacar els temes que pertoquen, que si els meus ulls, que si la meva pell morena, que si els meus llavis i jo contestant tan sols amb un somriure a vegades tímid a vegades provocatiu, ara ja tenia la seva ma dreta a la meva cuixa. En aquell moment ja sabia que sortiria del Harry’s Bar acompanyat .
Va dir-me que tenia el cotxe allí al costat al parc de la Villa Borghese i que li agradaria portar-me a veure Roma per la nit quan tothom dorm i quan es mes bonica, jo vaig dir-li que estava de vacances i no tenia cap mena d’intenció per aquella nit, vam sortir plegats i en dos minuts ja estàvem al costat d’un Taunus vermell. Que difícil es entrar en un vehicle gros amb dignitat quan tota la teva vida no t’havies muntat nomes que en els Sis-cents de la meva terra, com jo ja havia fet teatre a Barcelona i crec que vaig passar la prova.





En pocs minuts em va portar per uns carrers desèrtics i vaig veure que anavem en direcció al Vaticà.
En pocs instants em vaig trobar al bell mig de la plaça de Sant Pere del Vaticà al costat de l’obelisc amb el cotxe aparcat, les llums apagades i va posar una cassette a la radio del cotxe, el que sonava era el duo d’amor de Tristan i em va dir que cantaven la Nilsson i el Widgassen, estava nerviós ell mes que jo, m’agafà la cara amb les dues mans i em donar u petó. Pobre John era un romàntic, avanç d’anar per feina volia que hi hagués historia, doncs bé, com a bon professional el tenia que complaure, desprès de una mica de tanteig dins al cotxe va dir-me que em portaria a un turó on es veia la vista mes preciosa de Roma per la nit, mentre conduïa ara era jo el que li tenia la meva ma esquerra sobre la seva cuixa en justa correspondència.




Veritablement la vista que vaig veure en sortir del vehicle era sorprenent, tots sols a dalt del turó, mirant Roma, el seu braç donant-me calor sobre la meva espatlla. Aquell home tan fort i gran el veia com un ocellet dins les meves mans, li vaig tenir tendresa, li agradava Wagner, les passejades romàntiques, escalfar-me en els seus braços, ja no el podia tractar com un client, en Paolo tenia que sortir i entrar el veritable Jo, ara soc jo qui li demano el petó i ell es fon com mantega al foc i el vaig veure feliç i tot això a dalt de tot d’un dels set turons de Roma que ara no puc recordar quin era el nom que tenia.

En John no volia anar a dormir encara, volia que la nit for eterna era feliç al meu costat, però era molt tard. Va pensar que l’únic lloc que em podia ensenyar a aquelles hores era la discoteca d’última generació en aquells dies i agafant el cotxe de nou vam anar a aquella nova discoteca la més sol·licitada per la jet set.



Un empleat de la disco li va agafar el cotxe per aparcar-ho i un cop a dins un long drink per cap. Jo no m’hi he trobat mai be a les discos i en aquella pitjor per els estranys moments que estava vivint. Vam seure en un sofà l’un molt prop de l’altre quasi sense dir-nos res per lo forta que sonava la musica,vaig notar que ell tampoc estava bé i que la seva idea d’allargar la nit d’aquella manera no havia estat encertada, s’acostà a l’orella i digué que li agradaria passar la nit amb mi i que no tornes al meu hotel per anar a casa seva i que si no tenia res millor per l’endemà tenia moltes coses que fer que m’agradarien molt. Jo en aquells moments cansat com estava i també ple d’emocions li hagués dit a tot que si, i així va ser.


Va conduir cap al Foro i vam entrar a casa seva, era un carrer estret que nomes hi havia edificis a una banda, l’altra era un espai tancat i fosc que de segur era part de la zona arqueològica de Roma. A la reixa del portal i estava assegut un guarda de seguretat, un petit passadís i entrarem al ascensor, penso allí mateix que era una casa bona, de gent amb diners, un guarda tota la nit això no ho te tothom. L’ascensor va entrar fins el mateix vestíbul del pis, i entenc que es l’àtic de l’edifici perquè no hi havia mes botons al plafó. La casa exquisida tots els mobles d’antiquari el salo molt gran i espaiós tot el plafó frontal era vidriera transparent que donava a la terrassa, darrera els vidres un bust d'un emperador romà il·luminat amb un focus i darrera l’escultura, a l’abisme i al fons al mont Palatí il·luminat encara a aquelles hores.




Que difícil es fer veure que no t’impressiona l’espectacle de la bellesa com si estiguessis acostumat a viure en aquells àmbits tota la teva vida, fora la terrassa feia fred i entrarem a dins, a un recó del salo hi havia un piano de cua negre brillant amb fotografies emmarcades en plata, sort dels meus petits coneixements del mon de l’opera perquè quasi totes les fotografies eren de la mateixa persona, la Birgit Nilsson, i com jo vaig reconèixer-la al instant, al menys en John va veure que no era un passerell, em va dir que quan aquesta soprano venia a cantar a Roma mai anava al hotel sinó que dormia a aquella casa perquè era molt amiga seva. No volia que m’ensenyes tot el que hi havia en aquell immens saló perquè era tard i em sentia suat de tantes hores fora el meu hotelet. Li demano per anar al bany per refrescar-me una mica i en digué si volia prendre un bany, li dic que no – que em una dutxa ja en tinc prou – m’agafa de la mà i em condueix per un passadís al bany que estava dins el dormitori, petit el dormitori en comparació a la grandària del bany tot marbres de colors, em diu que si no m’importava també li agradaria fer una dutxa i si era amb mi encara millor – no contesto però ens fem un peto – em porta unes tovalloles i un raspall per les dents i deixo tota la meva roba sobre el llit – si dema no vaig al meu hotel a canviar-me de roba estaré fet un fàstic – ara si que ve el moment de la veritat - penso - sentir-me nu davant un quasi desconegut que realment m’importa, mes ben dit, m’importa causar-li un bon impacte visual, no es un ‘ligue’ qualsevol – i per res del mon voldria sentir ni el mes petit menyspreu, principalment perquè jo d’aquella casa no en sabria sortir.






Entro al bany tot despullat i em fico a la banyera prenc la carxofa de la dutxa i me l’encaro entre els ulls i el nas per sentir la pressió de l’aigua calenta, en John no sé on esta en aquest moment, no hi ha cortina a la banyera i tinc que anar am cura per no fer mullader a terra, en John entra i també esta tot nu, te una mica de panxeta i el pel púbic es quasi roig, bones cuixes i un cul sense pels – també està nerviós – entra a la banyera i s’agenolla davant meu m’abraça per la cintura i em fa un peto al melic mentre tota l’aigua de la dutxa va lliscant per el meu pit fins mullar-li tots els seus fins cabells tan rossos.

Dormírem molt poc, quatre hores, no més. Ja era diumenge, Diumenge de Rams. Els acoblaments no havien estat sempre venturosos però la química de les pells havia funcionat a pesar del meu cansament i del seus nervis que jo atribuí a una gran timidesa en el fet d’afrontar una intimitat amb una persona que veritablement l’importava.
Un esmorzar ràpid a la cuina i amb la mateixa roba d’ahir ja estem al carrer i assegut al Taunus amb destí desconegut.

Va parar un moment a una plaça i em va dir que no em mogués que anava a buscar rams d’olivera i que en un minut tornava a estar amb mi. Entra al cotxe i posa als seients de darrera un gran feix de branques d’olivera sense lligar ni tampoc cap guarniment, em diu que aquell mati aniríem a portar aquells rams als seus amics per demostrar la seva estimació.

Quan em diu que anàvem camí del Palazzo Doria a veure un cardenal nord-americà molt vellet que estava malalt jo crec que se’m gela la sang i em desmaio.
De camí a aquest històric lloc jo tot callat ja que no se que dir ni que fer, penso que l’esperaré al cotxe mentre el fa la visita però la meva sorpresa es que el cotxe entra per una porta molt gran d’aquest palau i agafa un feix d’olivera, m’obra la porta del cotxe i em dona part de l’olivera perquè també li porti jo al seu amic.




El cotxe es queda allí al pati i sembla que els porters ja estan acostumats a la visita d’en John perquè el saluden amb humil amabilitat, pugem per unes amplies escales de pedra fosca i entrem a una cambra de sostres molts alts, tot barroc, daurat, pintat i repintat, sellons i cadires per tot arreu, al fons dos petites portes folrades de domàs vermell, jo segueixo a en John com un gosset perdut. Darrera la porta una cambra molt mes petita però també amb altíssim sostre i un llit amb mitja penombra i dins al llit però incorporat sobre un munt de coixins un vellet de cabell blanc.
En John li fa un peto a la ma i desprès li dona un peto a cada galta i em presenta, jo tartamut del tot el saludo fent-li també un peto a la ma dreta i en John em diu que li faci dos petons de diumenge de rams, el cardenal se’l veu una mica fotut i em fa preguntes de Barcelona li parlo de la catedral i de la Sagrada Família i sembla que no sap de que li parlo, ens agraeix l’olivera que li em portat i li diu a en John que m’ensenyi la seva capella privada que m’agradarà molt. En John diu que OK i surti’m de la cambra i entrem a l’altre petita porta de la sala gran.



Es una estança molt petita, un altar i una muntanya de decoracions barroques que ofeguen l’ambient. En John diu que l’esperi allí mentre ell va a parlar am el cardenal. Jo estic al·lucinat perquè no puc entendre que ahir a aquesta mateixa hora estava al aeroport de Barcelona esperant sortir cap a Roma i avui estic al bell mig del rovell del ou de la cúria romana, el que fa tenir vint anys y una cara graciosa. Ja no se a on mirar ni que fer, però tampoc puc sortir. Penso que el cardenal amic d’en John es tan gai com nosaltres i que ara deuen estar parlant de les xafarderies que tan ens agraden. No em puc imaginar que entre en John i la seva eminència hi hagi res carnal, l’home esta molt vellet però el meu cap no fa més que donar-li voltes al assumpte. Torna en John i em diu si m’agrada’t – si, molt – ara tornem al dormitori per acomiadar-nos d’aquella personalitat, mes petons a la ma i a les galtes. No m’imagino fent això mateix amb al cardenal Modrego o amb el Jubany.


Ara en John em diu que hem de fer dues rapides visites a dues dones molt amigues seves avanç de anar a dinar.
Em diu que primer anirem a casa d’una amiga també nord-americana que es la secretaria per assumptes de l’exterior del Federico Fellini es al barri antic i una casa d’aparença modesta, mentre pugem l’escala estreta hem de fer lloc a un home que baixa amb pressa, quan passa per el meu costat veig que es en Fellini, no diu ni ‘mu’ i quan entrem al pis de la secretaria negra d’en Fellini ens diu que per un minut no ens hem trobat am ell que també li ha anat a portar l’olivera de Rams es un pis petit i no gaire ordenat, la dona es molt bonica, mes alta que jo i amb un cos de cine, no se perquè fa de secretaria amb aquell portentós físic, per ‘Carmen Jones’ seria perfecta. No seiem i el que parlen amb en John no entenc res del que diuen, parlen molt atropelladament i potser amb slang.



Sortim i ara a veure una amiga escocesa que porta l’administració del festival de musica i teatre de Spoletto a les ordres de Gian Carlo Menotti, un home de teatre i opera que jo havia sentit parlar però que veritablement no coneixia res de la seva obra. La nova amiga viu a un barri mes modern, en una casa de principis de segle molt lluminosa i amb signes de bona vida, ordre i netedat. Es molt dolça i ja no es gaire jove, mes o menys de l’edat d’en John. Aquí si que seiem i prenem una copa de vi blanc – sempre diguent-li que teníem molta pressa – Sortim al carrer i em diu que abans de dinar te que anar a un mercat d’antiquaris que hi ha cada diumenge per veure si troba alguna cosa que li pugui interessar – a casa d’en John esta ple de trossos de cornises de temple, peus, mans, de marbre, petits restes arqueològics que fan tanta il·lusió als milionaris americans per el fet de que sempre tenen uns dos mil anys d’antiguitat i això per ells es tan valuós com la bellesa mateixa de la peça.




El mercat es com els de sempre peces per terra, petites botigues als voltants amb peces mes escollides, donarem toms per els carrerons de l’esplanada i no va veure res que fos del tot interessant, ja quan anàvem a sortir va veure un braç d’home en marbre blanc grogós de la ma nomes li quedava un sol dit i al colze es per on havia estat mutilat. Es veu que era una peca interessant i la va comprar. Quan érem al cotxe va dir-me que l’havia comprat per a mi. Jo li vaig dir que li agraïa molt aquell detall tan bonic però que de cap manera podia acceptar un regal d’aquell preu. Tot el que estava vivint amb ell ja era un regal prou important – la veritat es que jo a Roma nomes hi estava de passada, demà a primera hora del mati havia de prendre el tren per Nàpols i desprès m’esperava la formosa illa de Sicília, que faria amb un braç de marbre a la maleta tots aquells dies – li vaig dir que aquella peça faria molt mes goig am les altres que tenia per tota la terrassa entre les plantes i els testos. I per acabar-ho d’adobar li digué que cada vegada que veies aquell marbre mutilat pensaria una mica amb el noi espanyol.


Ja es l’hora de dinar i jo em dic que ja veurem a quin restaurant em porta, i veig que aparca davant de casa seva i que tornem a saludar al guarda de la porta que ja no es el mateix home d’ahir a la nit. Em diu que l’assistenta ha anat aquest mati mentre nosaltres érem de visites a preparar el dinar a la casa, que tan sols havia d’encendre el forn per escalfar el que havia fet.
Pugem al pis de nou – jo ben poc em pensava tornar-hi – hi em demana si em vull posar còmode i jo com no se que contestar, moc les espatlles i faig un mig somriure – anem al dormitori i treu de l’armari dos batis de seda quasi idèntics tan sols el color no era el mateix, em dona un blau nit i l’altre de color negre el deixa sobre el llit al seu davant. Fent el que veia fer, em vaig despullant del tot com en John ho estava fent em poso el batí i descalços anem sobre el parquet fins la cuina per veure el que la cuinera havia fet per menjar – una safata gran de forn amb una lasagna ja era dins el forn – obrí el gas i anar a la nevera per treure una botella de chianti, que va dir era de molt bona anyada. Darrera la segona porta tancada de la cuina hi havia un magnífic menjador potser la peça mes elegant de la casa tant per les mides com per la exquisida decoració, al mig de la peça una taula parada per dues persones.




La gent amb diners menja poc. A casa quan hi ha pasta sempre hi ha un segon plat de carn o peix. No va ser així. La lasagna estava bona però desprès ja vam passar a la fruita, pinya americana de llauna amb unes gotes de kirsh.
Jo en aquest moment ja no se que fer per aclarir la meva situació, veig que en John creu que estic ja a casa còmodament abillat i que passarem junts la avorrida tarda del diumenge i jo puc estar a questa casa fins una hora però quan es faci fosc vull anar al meu hotel per dormir i preparar l’equipatge per el viatge de dema a primaríssim hora – i no se com enfocar la cosa, i això em posa una mica nerviós – així que decideixo parlar clar i li dic que quan es faci fosc vull tornar al meu hotel, en John queda com molt sorprès perquè estava segur de que passaríem l’ultima nit a casa seva entre els seus llençols del mes fi cotó – li dic que no pot ser, que no s’enfadi però que vull anar a dormir al meu hotel perquè potser que els meus pares em truquin per telèfon i al veure que per dues nits no he dormit al hotel es podrien preocupar – això ho ha entès i diu que ho compren i que per suposat tinc tota la raó – menys mal, estic salvat – ara nomes veig que tinc quatre o cinc hores fins que pugui tornar al meu hotel i veiem que podem fer aquesta estona.

Sortim del menjador i diu si vull anar a fer la ‘siesta’ li dic que si però que preferiria anar al salo que no al dormitori – tinc por de quedar-me dormit mes del que em pertoca – anem cap al salo i ens estirem al sofà mes gran dels tres que hi han – em pregunta que si vull que em faci un cafè o un té i li dic que no – posa’m una musica que t’agradi molt i fes-me l’amor, li dic – posa cara de pa de pessic i una dolça mirada vers a mi.
La Peggy Lee va cantar tota l’estona i els cossos despullats es fonien entre coixins i batis de seda crua, la pell bruna sobre la pell blanca, la pell pàl·lida sobre la pell morena, els acoblaments foren perfectes - ara sí -

A dos quarts de set del vespre d’aquell diumenge de Rams ja estava a la porta del meu hotel tan poc utilitzat, en John em va volgué portar encara que jo li deia que tan sols em demanés un taxi – però no va ser així – també ens vam canviar les adreces i els telèfons – les meves dades eren lleugerament equivocades – jo no el podia veure mai mes.
A Barcelona jo tenia un amant des–de feia uns pocs anys i encara, desprès de la meva primavera romana, estaríem un any i mig mes fins que definitivament acabaríem la nostra relació.

Jo a Roma hi he tornat moltes vegades més, és una ciutat que l’adoro, però al Foro, al Mont Palatí, al Palau Dòria, i a els set turons de Roma no hi he tornat mai més, ni tampoc ho faré per moltes vegades que visiti aquesta romàntica ciutat, és el menys que li dec al record d’aquell home anomenat John.


1 comentari:

Alfacharly ha dit...

¡Que aventura para un niño de 20 años! (o de cualquier edad, a decir verdad).

Menos mal que ya entra la primavera.