Les 12 plagues: 7 - Els museus de tradicions populars.

Quan un poble o una ciutat no te res a ma per obrir un museu, n’obre un de tradicions populars. A manca de obres d’art dels artistes locals recullen unes quantes peces de terrissa vella y escantonada, un parell de planxes de ferro, uns estris de fer feines agrícoles, una taula rodona amb faldilles i un braser. A partir d’aquest primer lot, ja es tenen les idees clares del que ha de mostrar el museu i amb la generosa ajuda de la mestre del poble es posen rètols per descriure cada una de les peces de la manera més didàctica possible. Si el museu és una mica ric o han trobat una mica d’ajuda per part de la diputació per tapar aquell favor que l’alcalde va fer en el passat, les peces es presenten en vitrines i fins i tot es poden trobar maniquins de mida exacta a la humana per portar la vestimenta ad hoc, que ja pot ser la d’un pescador de la costa, una veremadora amb un cistell ple de raïms de plàstic o la d’un pastor del Pirineu que te una ovella dissecada als peus. Jo per circumstancies de la vida n’he vist uns quants d’aquests museus i tots els trobo igual d’avorrits, avorriment que mostra la cara de la persona que et dona el tiquet d’entrada, generalment gratuït. Aquest museus quasi sempre els visites completament sol perquè no hi ha ningú que tingui ganes de veure aquelles peces arrossinades. Jo el tipus de museu popular que m’agradaria, no existeix perquè en aquest país furgar la historia i les seves vergonyes no s’estila. Perquè mai tornin a passar coses terribles que tots els pobles porten a les seves consciencies com els salaris miserables que els amos pagaven a les dones i els nens que treballaven a les fabriques de la conca del Llobregat, com el tribut que el pagesos tenien que pagar als propietaris de les terres per poder conrear-les, o com els fills secrets que tenien les menestrales del poble fruit de relacions amb el capella o el terratinent que les prenyava. Això si que estaria bé.