Les 12 plagues: 12 - Espais Chill-Out

Uns espais geogràfics que encara que tenen un origen sobre 1990 per la musica sense substancia del mateix nom, han sorgit com un xarampió per tots els llocs de ‘bon gust’ a la ciutat. Molts hotels, discoteques, restaurants i també cases de particulars amb possibles, tenen aquests llocs de pretensions airades. Els llocs per seure són d’una incomoditat màxima ja que quasi sempre, per no trencar la estètica, els seients no tenen espatllera, o sigui que acabes amb la ronyonada feta pols. Les llums sempre amb formes arrodonides i rodolant per els terres de gespa o de lloses al voltant de les piscines, tendals blancs per recordar una mica aquelles tendes del desert on les caravanes hi feien aturada. Unes musiques que quasi no s’escolten i que no et diuen res de bo, res que no hagis escoltat als aeroports de tota la vida. La gent en aquest avorrits espais parla amb veu baixa o no parla, amb la copa a la ma el que fa es posar, com per la foto de moda en un món de luxe, però el fet es que no hi ha cap fotògraf. L’important es estar posant i semblar que ets algú. Es tan gran aquesta febre de mal gust, xerec i de nou ric que fins i tot s’anuncien casaments en espais Chill-Out, amb un petit càtering en el pressupost et pots casar com una reina en un ambient de desmesurada elegància estètica. Aquí si que no es pot fer els sublims actes de tallar la corbata al nuvi o de treure la lliga a la xicota. Dins un ambient tan fred el matrimoni te les possibilitat de durar molt poc temps, mal principi. També s’anuncien per Internet, empreses que t’instal•len un espai d’aquests a casa teva, si tens un petit pati o terrasseta et posen un parell de seients blancs la ombrel•la blanca , les boles de llum i gespa artificial i pots fer el mec cada nit amb la parella imaginant-vos protagonistes de pega, d’una festa amb els Vips de Marbella. Entre el braser de l’avia i el Chill-Out dels nets em quedo amb un cafè al bar de la cantonada.

Les 12 plagues: 11 - Els amos que estimen molt els gossos (de raça, però)

Un gos és igual que un altre gos. Mentida i grossa, un gos com un nen o una nena no és mai el mateix pel sol fet de ser infants, no és el mateix la princesa Leocadia de les espanyes que una nena que treballa en un taller de Zara a Bangladesh. Amb els gossos passa el mateix els gossos es posen de moda per causes variades, quasi sempre per pel•lícules o series de televisió. Llavors aquell petit cadell comprat a preu d’or passa a formar part de la família i es un orgull quan se’l passeja pel carrer per fer les seves fisiologies, els anònims vianants et saluden i somriuen, ets important, aquest gosset és una joia. Si en lloc del cadell que portes agafat de la corretja fos un altre cadell fruit de un munt de llets barrejades i no portes la marca de fabrica escrit a la pell, la gent ni se’l miraria, i tu series una persona anònima, la teva autoestima minvaria i és com si portessis aquella nena prima i de pell fosca de la ma en lloc de la preciosa princesa de Disney de cabells d’or. Els gossos de pura raça són molt delicats porten els gens monàrquics a la sang i son molt vulnerables a les malalties. Els gossos mestissos son més llestos y amb més defenses contra les possibles malalties. Jo he tingut 4 gossos a la meva vida. El numero 1 i el numero 4 no eren de raça pura i en canvi són els que més he estimat, la una per lo llesta que era, la intuïció femenina en grau màxim i també per les seves martingales m’alegrava la vida, l'altre per la seva bondat, la seva fidelitat i la seva mirada d’agraïment perpetu. Tan l’una com l’altre no hi ha setmana que no els recordi com unes de les experiències més positives que m’ha donat la vida. Dels altres dos, els de raça, quasi mai els recordo. Ara hi ha molta fal•lera per comprar i lluir segons quins gossos però en canvi quasi no es veuen per els parcs o carrers, gossos sense pedigrí, els gossos sense puresa de raça es panseixen a les gosseres municipals de totes les ciutats i els gossos de races de moda estan a la llum del dia en primer pla, com la vida mateixa, ja veus.

Les 12 plagues: 10 - Les exposicions de fotografia de petit format.

Que la fotografia es un art, es una asseveració que esta fora de tot dubte. La fotografia en blanc i negre com també ho és el cinema en blanc i negre és una de les culminacions artístiques més importants des de finals del segle 19. Llavors, perquè llisto la fotografia en aquest lloc de plagues variades? Doncs perquè el que no m’agrada és el veure exposicions de fotografies que a vegades no fan ni un pam de mida, amb el corresponent vidre per protegir-la i amb tres persones al voltant del teu cap que també volen veure aquella petita meravella sigui de Capa, Man Ray, Beaton o Avedon. Per veure les fotografies en aquelles penoses circumstancies prefereixo cent vegades veure-les a casa en la lluminosa pantalla Assus del meu ordinador. Un altre dels defectes que li trobo a les exposicions de fotografies és el que quan un nou fotògraf te la sort de muntar una exposició, té la gosadia de fer una obra important i innovadora. Munta una exposició amb 40 fotografies i pràcticament totes les fotografies són escandalosament iguals, pots veure una espardenya vella retratada de tots els angles possibles, a vegades acompanyada d’una clau rovellada, un altre d’una petxina i un cargol de mar. Ensopiment al màxim. Les llums poden estar ben donades i a l’exposició, aquells petits quadrets emmarcats en llistó negre, poden fer molt bonic i elegant, però el resultat per el meu criteri, fa que no tingui ganes de veure mai més aquest tipus de mostres en cap museu o galeria d’art. Hi ha coses que a casa es gaudeixen millor que no pas en espais públics, i les fotografies són una d’elles. El onanisme fotogràfic es gaudeix millor en la soledat del teu ordinador. Si alguna vegada algun artista ha tingut la fortuna de poder reproduir les seves fotografies sense vidre al damunt i amb una mida de grans dimensions llavors la cosa canvia per complert i la mostra pot ser una veritable experiència.

Les 12 plagues: 9 - Les cerimònies religioses

Per una persona poc creient com jo, en general les cerimònies religioses són una autentica tabarra. Tan se val de la religió que sigui, sempre m’ha semblat una pèrdua de temps, el que jo m’hi involucres en aquells esdeveniments. No vull que es confongui aquest escrit amb un rebuig a la religiositat, res més lluny del meu pensament. Sempre m’han agradat i molt interessat els films i els llibres sobre personatges en que els seus actes positius en la vida, han estat marcats per la flama de la religiositat dins el seu esperit. Personatges com Francesc d’Assis, o obres com Diàlegs de Carmelites, per posar tan sols dos exemples formen part de les coses a les que li tinc més alta estima i en podria afegir un centenar més. Una cosa molt diferent és com la cúpula religiosa s’apodera d’aquests personatges mítics i a la vegada imprescindibles, per fer política restrictiva i castradora. Gracies a paraules dites en moments històrics molt diferents als nostres actuals, la troica religiosa opina, mana, condemna i fins i tot mata, sempre en nom de deu, el que sigui, no importa, el que compte el tenir el poder de fer obeir a les persones segon la seva voluntat quasi sempre diabòlica. Com a catòlic batejat i esborrat de l’església per pròpia voluntat, des de fa molts anys, gracies a uns comentaris assassins que li vaig escoltar al polonès Wojtyla en contra de la homosexualitat les meves assistències a celebracions han estat per pur compromís social o familiar. Respecto a totes les persones que senten aquesta fe en el més enllà i en el que vindrà i a voltes inclús els envejo la seva ‘bona fe’ perquè ha de ser bonic pensar que quan aquesta funció d’aquí s’acabi en ve un altre de molt més vistosa i de llarga durada. Quina comèdia és el voler-se casar per l’església i els nuvis mai més hi tornen a posar els peus a no ser que vagin al casament d’algun amic que els hi fa la convidada. I que dir de les primeres comunions que nomes es fan perquè les nenes es vegin vestides de núvies en versió miniatura, assaig general del que es vestiran dins uns quants anys. Respecte immens i admiració sincera i profunda a tots els artistes que mitjançant el seu saber han fet de les esglésies, sobre tot la catòlica, el cim i compendi de totes les arts: pintura, escultura, musica, arquitectura, cinema i teatre.

Les 12 plagues: 8 - Les celebracions futbolístiques.

De totes les plagues que contaminen la meva vida és aquesta la més rebutjada amb virulència assassina. Sé que el 90% per cent de la població mascle i el 40% de la femenina em portaran a la foguera pel que penso i pel que escric. El món del esport me és més aviat complaent perquè l’esport afavoreix el que tinguis millor salut i dormis per la nit d’una tirada, em refereixo clar, el practicar l’esport. Que no te res a veure amb el deliri passional que provoca l’esport-espectacle del futbol. Com a conductor de masses i bloquejador cerebral ha estat el futbol un espectacle rebutjat per a mi des de sempre. Quan tenia set anys el pixafreda del meu padrí em va portar a veure un partit de futbol al antic camp de Les Corts, mai més he posat els peus en un camp de futbol. Al Camp Nou ni tan sols per escoltar al Llach l’he vist mai. Les reunions de Canaletes sempre m’han fet por de manifestacions com la crema de llibres al tercer Reich. Quan els equips de casa perden estic content perquè hi haurà pau a la ciutat, sense carreres de cotxes particulars amb banderes i espantant a la gent fent sonar els clàxons amb traïdoria tolerada per les autoritats. Quan els equips guanyen alguna cosa important, les desfilades que es fan per la ciutat em fan una pena dolorosa. No tinc cap simpatia per aquests ídols que cobren uns sous que no es mereixen, que ens els venen com paradigma de la perfecció patriòtica, i només són uns aventurers que com les meuques de l’antiguitat, es venen la seva carn al qui paga més diners. Tots els governs del món estan encantats amb aquest espectacle repulsiu perquè distreu a la massa dels draps bruts que no es volen que es vegin. Un país sense futbol seria impensable com ho seria un planeta sense atmosfera, mort letal immediata. Com a coda final posaré l’accent amb la literatura que es fa al voltant del futbol i les seves figures, tan a la radio, televisió, com a la premsa escrita, milers d’hores al cap del any i en realitat no parlen de res. Xafarderies de la més baixa estofa.

Les 12 plagues: 7 - Els museus de tradicions populars.

Quan un poble o una ciutat no te res a ma per obrir un museu, n’obre un de tradicions populars. A manca de obres d’art dels artistes locals recullen unes quantes peces de terrissa vella y escantonada, un parell de planxes de ferro, uns estris de fer feines agrícoles, una taula rodona amb faldilles i un braser. A partir d’aquest primer lot, ja es tenen les idees clares del que ha de mostrar el museu i amb la generosa ajuda de la mestre del poble es posen rètols per descriure cada una de les peces de la manera més didàctica possible. Si el museu és una mica ric o han trobat una mica d’ajuda per part de la diputació per tapar aquell favor que l’alcalde va fer en el passat, les peces es presenten en vitrines i fins i tot es poden trobar maniquins de mida exacta a la humana per portar la vestimenta ad hoc, que ja pot ser la d’un pescador de la costa, una veremadora amb un cistell ple de raïms de plàstic o la d’un pastor del Pirineu que te una ovella dissecada als peus. Jo per circumstancies de la vida n’he vist uns quants d’aquests museus i tots els trobo igual d’avorrits, avorriment que mostra la cara de la persona que et dona el tiquet d’entrada, generalment gratuït. Aquest museus quasi sempre els visites completament sol perquè no hi ha ningú que tingui ganes de veure aquelles peces arrossinades. Jo el tipus de museu popular que m’agradaria, no existeix perquè en aquest país furgar la historia i les seves vergonyes no s’estila. Perquè mai tornin a passar coses terribles que tots els pobles porten a les seves consciencies com els salaris miserables que els amos pagaven a les dones i els nens que treballaven a les fabriques de la conca del Llobregat, com el tribut que el pagesos tenien que pagar als propietaris de les terres per poder conrear-les, o com els fills secrets que tenien les menestrales del poble fruit de relacions amb el capella o el terratinent que les prenyava. Això si que estaria bé.

Les 12 plagues: 6 - Obres de teatre amb un sol personatge.

Quan vaig començar a anar al teatre d’adolescent, obres de teatre amb un sol intèrpret no ni havien, o al menys és el que jo creia. Un actor es va fer famós amb una obra per un sol intèrpret, Enrique Guitart i la obra ‘Las manos de Euridice’ aquesta obra es feia cada temporada i les dones de la burgesia barcelonina l’anaven a veure i en parlaven meravelles, jo quan la vaig veure em vaig avorrir mortalment i en aquell moment em va entrar el rebuig a aquesta formula teatral. Formula que avui amb la fastigosa crisis es fa molt sovint aquest invent, temporada rere temporada més de la meitat de les obres són de un o dos personatges. N’he vist moltes de obres de un intèrpret perquè com m’agrada el teatre m’empasso el meu disgust i compro l’entrada. També he de dir que moltes vegades la obra és tan bona o potser ho és la interpretació que no m’assabento de que la obra la esta gestant una sola persona, ara bé si la funció esta pensada per glorificar el bon fer del protagonista únic, tipus ‘Flotats’ per entendre’ns, llavors la funció se’m fa insuportable ja que no puc refugiar la meva mirada en cap altre persona dalt del escenari que no sigui la patum de torn, això és el que passava amb don Enrique Guitart. En aquest apartat no vull incloure els ‘one man show’ de Rubianes, Pawlowsky i molts d’altres genials actors que amb la seva sola presencia omplien l’escenari com si fossin les 50 Rockettes del Radio City Music Hall. Gracies al TNC i a vegades al Lliure o al Romea es poden veure peces amb molts personatges, això em fa feliç, em recorda les temporades de teatre que jo veia de molt jove a Barcelona, ja que es rebia la companyia Maria Guerrero de Madrid quasi cada temporada i es representaven obres clàssiques amb un munt d’artistes de una qualitat extraordinària, enyoro tant aquelles veus i aquells accents, desgraciadament es un món que esta ben mort.

Les 12 plagues: 5 - Fer cua per entrar a un restaurant.

El fer cua per anar a menjar a un restaurant és un esport que no practico. Haure fet cua per menjar com a molt deu vegades en tota la meva llarga vida. Son tantes les pel•lícules que s’han vist de gent que fa cua per captar uns pocs aliments en el transcurs de la historia en èpoques de gana i misèries, que penso que, fer cua perquè m’assignen una taula es un sacrifici que no vull fer i si tinc gana qualsevol cosa em plaurà en lloc de la fila de pacients persones que esperen l’assignació d’una taula. Aquesta premissa em val també per bufets oberts en festes familiars o inauguracions d’exposicions per dir un exemple. Quan veig que obren la veda del menjar a unes taules de bufet obert i la gent com si tinguessin un resort al cul es posen d’immediat en fila per ser els primers de triar i remenar a les safates de menjar sortit de la cuina, sempre ho he trobat penós. Snob que és un. Clar que gracies a aquestes manies obsessives que tinc quasi sempre quan arribo al meu destí les safates de carpaccio de bacallà i les de pernil serrà ja estan exhaurides i em tinc que consolar amb aquells ous farcits que no vol ningú i patates fregides del xurrer. És per aquesta funesta costum el que no m’agrada gens de la ciutat de Nova York, on per modest que sigui el restaurant triat, sempre has de fer una petita o llarga cua de comensals aspectants a que els hi assignen una taula i generalment sempre una noia vestida sòbriament amb una americana de tall masculí al estil Barbara Stanwick ens acompanya al lloc amb un mig somriure fred i lacònic, amb tot aquest anar i venir de les taules, la cua per entrar pot ser fins i tot de 15 minuts, cosa per a mi del tot inacceptable. Problema solucionat en altres viatges, fou llogant un mini apartament amb cuineta i microones i si hi havia un Deli proper encara millor.

Les 12 plagues: 4 - Els recitals d’òpera amb acompanyament de piano

El so del piano amb el seu cling, clung, clang el veig impossibilitat per acompanyar cap veu, hauria de dir millor el sento impossibilitat per aquesta responsabilitat. Tant que m’agrada quan el piano es veu solista en un concert i en canvi em produeix rebuig per donar suport a les veus. Veus que adoro per altra banda quan estan envoltades per instruments de corda. Només he escoltat aquests recitals quan per desgracia me’ls han enquibit en un abonament d’òpera o de musica clàssica. Per part meva mai de la vida em gastaria un sol euro en una entrada d’aquests tipus de manifestació artística. Sempre ho he vist, deixant a banda el poc que m’agrada el resultat musical, com una manera rapida i fàcil per guanyar diners ràpids, tant per part dels cantants i representants com per la empresa que els contracta. Es presenten els cantants a la ciutat amb el pianista de torn sota un braç i amb les partitures sota l’altre i sense cap mena d’assaig, nomes amb uns moments per provar el so del Steinway de la casa, ja en tenen prou. Una hora escassa de cant, un sol vestit negre si es home i un de llarg estampat si es dona i aquí s’acaba l’historia. Aquest rebuig al piano acompanyador es fa extensible a altres menes de cant com pot ser artistes de musicals de Broadway (Side by side by Sondheim) o per artistes lírics que canten cançons tradicionals de folklore popular. Aquesta plaga ja fa molts anys que no m’ha contagiat cap desassosseg.

Les 12 plagues: 3 - Els pessebres vivents.

Una verdadera catàstrofe que cada Nadal ens envaeix a molts indrets d’aquesta terra innocent. Com podria explicar la poca gracia que em fan aquestes representacions insípides i que no condueixen a res. Mai n’he vist cap però amb les imatges que veia al NODO en blanc i negre i a las d’ara que ens donen les televisions, ja en tinc prou per poder opinar que això que representen, com si fos una mena d’homenatge al Nadal i als pessebres de figuretes de tota la vida, fets a casa o els que es podien veure als aparadors de les botigues del barri, és una irònica burla. El que puc veure en les imatges són persones mal disfressades i penso que és una ofensa a tota la imaginaria nadalenca d’aquest país com son els artistes Talarn, Castells, Daniel, Amadeu, Teixidó, Muns, només per citar-ne uns pocs. En lloc de copiar posats i vestimentes de les imatges que han consolidat la tradició nadalenca del pessebre des de el barroc, el que veig són quatre parracs i barbes de plastró en unes representacions que no ens porten a enlloc. Ben trist de comprovar com moren ‘Els pastorets’ noucentistes per la burda proliferació d’aquesta mena de espectacles.

Les 12 plagues: 2 - Els mercats medievals.

I que dir d’aquest festival de carnestoltes gòtics. Des de que en els anys 50s es va projectar en aquest vell continent una pel•lícula amb la pituda Diana Dors, que aquí es va anomenar ‘Diana la chica del Palio’ amb un considerable èxit. Les fires mercantils amb vilatans disfressats amb color llampants com anaven els del film de la festa a Siena van florir. Més tard van veure que aquí hi havia diners a guanyar i sigui a la Toscana o a la Provença com a casa nostra, unes paradetes com bolets sorgeixen a les places dels pobles els caps de setmana. Uns formatges o uns fuets que durant la setmana et costen un preu X durant les fires medievals les pagues un 30% més car, ja que els firaires han de compensar l’estipendi que els afamant ajuntaments cobren a aquests mercaders transhumants, que fan caravana de benzinera en benzinera per tots els poblets de Catalunya que aquest costum els hi fa peça. Si la gent sabes que és el que menjava la gent a l’època medieval i se’ls obligues a menjar-ho, rebrien als firaires a pedrades a l’entrada del poble per lo repulsives que serien les cuines d’aquell temps pels nostres paladars globalitzats. Si a sobre del mercat gastronòmic si afegeix jocs heràldics de lluita o tornejos medievals, la cosa ja agafa un color de pastisset kitsch de ca L’ample. Nomes hi he estat en una d’aquestes fires però ja en vaig tenir ben prou per saber que un poble amb fira medieval s’ha d’evitar imprescindiblement aquell cap de setmana.