El quadern oblidat

Un quadern oblidat en un prestatge que quasi mai no neteges, notes ràpides i esborronades de dies pretèrits, pensaments i vivències de fa quasi quinze anys, són un altra mena de retrats o fotografies d l’anima, és endintrar-se en el que era i sentia la teva persona, dur treball però molt plaent.

Glenn Bishop

Tens 18 anys i els has viscut dins una opressiva dictadura assassina, encara que tu no et apercebies d’aquesta situació dramàtica. Això ho vius el mes d’octubre de 1961 Coneixes uns amics gais d’una tendència més aviat intel•lectual i liberal, un d’ells te unes revistes minúscules americanes, que no fan ni un pam d’alçada i que el contingut es una cosa mai vista a Espanya: homes preciosos despullats. Les revistes tenen noms diferents, Adonis, Body beautiful, etc. Tu clar, en un estat reprensiu i de ranci cristianisme com el teu, mai has vist uns homes així retratats amb tota naturalitat i bellesa, la nuesa es prohibida. Pensa que aquí triomfa el Meyba (prou sexy i excitant que el trobàvem). En totes les revistes s’hi troba un noi bru de pell y cabell que porta per nom Glenn Bishop, sempre en actituds esportives i perquè no, heroiques a vegades ve acompanyat d’un noi ros que porta per nom Richard Alan i que des de la nostra foscor imaginem que són parella i que viuen feliços en las platges sensuals de Califòrnia. El xicot Glenn va ser molt famós als anys finals de la dècada dels 50 i durant els 60, nomes en el camp de la fotografia artística destinada als gais principalment, no tinc constància de que mai passes a fer cap film ni porno ni dels altres. Amb el pas del temps deixà completament el món d la imatge i el seu record es fongué diluït en la boira del temps. Les seves imatges campegen per la web i moltes persones de edat ben tendre li rendeixen homenatge a les seves imatges encara que podria ser, per edat, el seu propi avi.

Un dia de Corpus a Sitges

Seixanta anys, un llarg camí...

Els encants vells

Al mercat de trastos vells de la plaça de les Glories, els altaveus anuncien el tancament per sempre dins de pocs dies. El proper mes de juny un nou mercat de arquitectura gegantina i agosarada s’obrirà a uns cent metres del vell i maltret mercat de la fira de Bellcaire, el seu nom original, orígens del segle catorze i ubicats a les Glories des de 1928. Aquests 15.000 metres quadrats és destinaran a altres coses necessàries per la ciutat quan de nou tornin els diners al calaix del senyor batlle. Aquests colors que tenen les parades sota el sol de justícia a ple estiu i i amb el fred del hivern quan bufa el vent no seran el mateix al nou edifici, mig tancat, mig obert, però que ni de lluny fan la dimensió enorme que te el actual vell mercat. Tot és una incògnita a resoldre en breus dies, de moment m’he passejat per tots els carrerons, recordant aquells dissabtes al mati que amb en Lluis anàvem sistemàticament a les mateixes paradetes per veure si la peça especial hi apareixia, la sorpresa, la troballa, l’objecte imprevist, tot això és el que els Encants Vells et donava i encara et dona si tens el ull viu i com un voraç falco caus sobre la peça bona en mig de tota la ferralla que res no val, jo aquesta virtut, la del ull viu, al reves d’en Francesc no la he tingut mai, per això només m’he pogut comprar unes precioses sabates d’estiu per 5 euros.

Santa Rita del carrer Hospital

Set hores del mati del dia 22 de maig. I com cada any les roses vermelles de santa Rita acampen al carrer del Hospital per entrar-les a dintre i beneir-les. Porta sorts de sempre i ara més que mai que la sort es fa més imprescindible perquè el poble pateix i els miracles escassegen. Tradicions centenàries, de avies a mares i de mares a filles, santa Rita, la baldufa de l’església de sant Agustí rep els ciris i les roses amb confiat somriure. La seva clientela és de quasi tot de dones i en el moment que la veu ensucrada del capella els hi demana de enlairar els rams de roses per fer-les beneir l’esclat d’un jardí de roig vermell apareix sobre els seus caps i la Rita ens fa l’ullet.

20è Memorial Internacional de la SIDA

I un altra any per recordar als amics, companys i germans que han mort per aquesta pandèmia. Un acte perfectament orquestrat i elaborat amb minuciós detall i molt amor. El dir un nom al aire i llençar una flor a la terra es un acte compartit per tots els que hi assistírem, moltes vegades amb llàgrimes als ulls.

Paula 05.05.2013

House of dolls

by Francesc Reina

Les nenites

Els tinc davant meu, domino amb la vista tots els seus moviments , són bonics, són joves nets i polits. En la primera impressió els crec germans, sinó bessons quasi, ja que són quasi mimètics de mida, d’aspecte facial amb barba curta de pocs dies, l’un amb camisa gris plom sense corbata l’altre amb camisa gris perla sense corbata, les caçadores plegades sobre les cames en ambdós casos. Però no son germans, són amics per la proximitat física dels dos cossos i per les coses que, mentre el concert transcorre, es van comentant amb veu baixa i gesticulacions, jo des de la meva llotja tot ho observo. Però no, no són mers amics, són amants, són parella, el de la camisa gris plom que es lleugerament més gran d’edat que el de la camisa gris perla en un moment de la funció posa la seva ma esquerra damunt del genoll dret del seu estimat i li mante molta estona precisament en el moment que tots els nens de la coral entonen un salm de bellíssima melodia, amb aquest contacte físic un amant li vol fer transmetre a l’altre les seves emocions, per gaudir i compartir aquell sublim instant, jo des de la meva atalaia els hi tinc enveja per la dolça, sensata i plena de pau imatge que transmeten aquells dos formosos nois que encara no han entrat en la trentena i ja han decidit quin és el model de vida que volen seguir. Tot això passa per el tren d’imatges del meu cervell mentre la musica de Bach segueix inexorable cap un final gloriós de final de la primera part del concert. Com fa quasi tota la gent s’aixequen de les butaques per estirar les cames o prendre una copa de cava o fer un riu o les tres coses successivament. No pas nosaltres que restem a la llotja observant el anar i venir de les persones que omplen completament el Palau de la Musica aquesta nit i li dic a en Fran, que li tenia enveja a la bonica parella del davant nostre, i em contestà – No sé per què – i jo insistint en les meves argumentacions, que si lo joves que eren, que si lo bonic que feien, que molt elegants i moderns els trobava, que tenien el bon gust d’anar a escoltar un escullós concert de Bach en lloc un de musica moderna i bla, bla, bla, i em respon fred i sarcàstic – Però no veus que són unes nenites! – amb aquesta senzilla frase en Fran desmuntà tots els meus pensament de pel•lícula de prínceps i princeses de la casa Disney Channel, cartesià i pragmàtic no està per punyetes i en nomenar la paraula ‘nenites’ tot el castell de cartes s’ensorrà en un breu instant Que vol dir ser unes nenites, per explicar això he de fer una mica de recull prehistòric. Quan jo era petit les dones de la meva família anaven al carrer Villaroel cantonada amb Aragó a la casa d’unes dones ja grans, solteres filles d’un militar dels que havien guanyat la guerra, eren petitonetes, carinyoses i parlaven amb un castellà lluminós, aquestes dones les anomenaven a casa meva ‘Las Nenitas’ Les nenites es dedicaven per guanyar-se la vida a brodar jocs de taula, jocs de llits i tovalloles. La meva mare hi anava sempre amb parentela, germanes, nebodes i quan jo no tenia col•legi i estava de vacances també m’hi portaven a mi. Jo era molt feliç perquè les nenites sempre em tractaven molt be, potser desprès s’ho cobraven, però jo no ho sabia, m’agradava sentir-les parlar perquè a casa tots catalans, no coneixem molta gent amb un castellà tan fi i sonor com el d’aquelles dones en miniatura de porcellana. A casa encara queden moltes peces brodades exquisidament per les mans de les nenites i un dia li vaig explicar aquesta petita historia a en Fran tot mostrant-li les boniques coses artesanes que feien per guanyar-se el pa i... la paraula ‘nenita’ li va agradar Des de les hores totes les parelles gais que coneixem, i en són algunes, no moltes però unes poques sí estan en el catàleg, que tenen el següent perfil: ser similar de edat, mida, manera de vestir, maneres de parlar, dir la paraula ’nosaltres’ cada tres minuts, portar una vida calladeta i poc moguda, no freqüentar la faràndula ni la disbauxa, no anar mai al gueto gai, portar una vida exemplar de castedat encara que es portin trenta anys de convivència, tenir molts animalons de companyia i tractar-los com fills propis, tenir una manera de mirar-te que et fa sentir com brut per lo puta que arribes a ser a la vida, perquè tens histories amb homes contra natura o sigui fora de la parella matrimonial, mai estar en discòrdia de les coses que visiten, les pel•lícules que visionen, les amanides que mengen o les musiques que escolten, sempre amb tot d’acord, parlar amb els dos es com parlar amb el clònic de l’altre, en fi ja es veu per on vull anar a parar, son imprescindibles per compensar i balancejar aquest garbuix de vida, les nenites. Doncs sí, aquella parella tan jove i bonica del Palau de la Musica d’aquí a un parell de dotzenes d’anys, seran com les nenites de tota la vida, i tornaran a estar asseguts juntets escoltant un altre vegada aquest oratori de Bach i potser també li posarà el mes gran, la ma al genoll del més jove i potser aquesta vegada li agrairà encara més aquesta posada de la ma a sobre la cama que no pas ara i Bach els il•luminarà als blancs cabells del cap y la barba, tan bonics encara. I jo ja no hi serè aquí par poder-ho explicar i en silenci tenir-los enveja.