dijous, 6 de febrer del 2025

Foto ENSARRONADA


 

Foto de família, posem data, jo diria, per la cara de postadolescent que fa el meu germà, 1946 o 1947. Un casament, el nuvi era el fill de la cosina germana del meu pare, l'Elvira la fundadora al costat del seu marit d'un dels millors restaurants de Barcelona, Casa Leopoldo, ara ja, llegenda urbana.


Aquesta fotografia jo la titulo 'Ensarronada', ja que és molt estrany que asseguessin al Ricardo aquí perdut entre aquestes quatre noietes en lloc d'estar amb la resta de la família, pares, àvia, oncles que estaven col·locats unes files darrere. El secret del misteri és que la noia que es veu en la foto a la dreta del meu germà és la germana del nuvi i l'Elvira molt unida per estimació amb nosaltres va fer tot el possible per combinar un casament entre el Ricardo i la seva filla, cosa vist avui dia impensable perquè ell ja s'havia fixat en la filla de la botiga de queviures a prop de casa, la Roser, i si encara no hi havia parlat, estava a punt de fer-ho, car després de la foto va venir un festeig molt llarg.


Bé tornem a la foto del casament de l'hereu del restaurant com he explicat el meu germà no va picar l'ham que va planejar l'Elvira i passen els anys, German, el nuvi i la seva dona, van tenir una única filla anomenada com la seva mare, Rosita i era uns pocs anys més jove que jo. La maquinària de planificació familiar va voler llavors a veure si la Rosita i jo quallàvem alguna mena d'allioli per compensar el que no va poder ser quasi vint anys abans entre el Ricardo i la germana del nuvi l'Alícia, una dona que amb el pas del temps vam tenir la sort de compartir moments magnífics de família al seu restaurant.


PLOMA

Els pares d'aquest nen havien de veure a la força que el seu fill tenia ploma, si fossin andalusos dirien que era un 'palomo cojo', però com eren catalans no van moure un dit i van deixar a la criatura tranquil·la i que les seves tendències seguissin el seu camí. Mai ni el més petit retret o al·lusió al tema fins a l'últim dia dels seus dies.

LA MILLOR INTERPRETACIÓ

Teatre és fingir amb verisme el que no sents, posar cara de por, d'èxtasi, d'alegria i fins i tot si cal plorar, es plora. Això és el que va passar en la millor interpretació de la meva vida, després de moltes setmanes d'assaig i catequesi, va arribar el dia de la funció única, amb vestuari nou i luxós. Tot el que es parlava en l'obra que interpretàvem tots, era fictici, però jo superava el tràngol amb una gran dosi de fingiment i amb cara de bleda extasiada. Res a veure el que es deia en la funció i el que jo tenia a casa amb els pares, plena d'eines màgiques que encara avui faig servir per combatre tanta mentida i hipocresia.