dissabte, 29 de gener del 2011

Indolent passivitat



Estimat Xavier,

Benvolgut noi. Moltes gracies per els teus intents de parlar amb mi, per el teu interès i per la teva constància. En cada un dels missatges em preguntes si estic bé. Si et contestés que no, seria una persona ingrata amb la vida, perquè no tinc cap motiu per sentir-me infeliç però ja saps que l’hivern em baixa les meves defenses anímiques en vers la vida quotidiana, els dies curts de sol, amb poca llum, la fredor, la humitat, em poden. Nomes es pot resistir aquesta desgraciada estació si tens entre les mans o dins el cor quelcom gran, nou o inesperat. Una feina que t’encomanen, nova i apassionant, el coneixement d’una persona que t’agrada molt i que creus que pot ser un bastó perfecte per la teva vida. I ets recompensat per la feina amb paraules i diners i ets correspost per aquesta persona nova amb somrisos i petons. Com cap d’aquests trets han passat per la meva vida aquest hivern del 2011 he de afrontar amb dignitat la situació estacional.



Et pots preguntar perquè no contesto als missatges si no em trobo malalt ni amb cap motiu important que m’ho impedeixi. Tens raó de pensar així, però jo molt sovint tinc necessitat de desconnexió i la millor manera de fer-ho es tenir el telèfon sempre en silenci, no contestar mails i tampoc fer-me veure per les xarxes d’internet. Per uns dies m’enterro sota terra, parlo poc i en veu baixa, no em deixo veure per amics o família. Dies sabàtics que els dedico per pensar i filosofar en el que soc i que faig en aquesta vida. Sempre el meu advocat del diable em diu el mateix. Es persistent. Em diu que no faig cap falta en aquest mon, que no soc res i ressalta la meva indolent passivitat . En acabat aquest diàlegs virtuals i amb l’ego posat al seu lloc torno a la vida, diguem-ne, normal. I ara prou de parlar de mi.

Tinc moltes ganes de que vinguis un dia per casa, o dos, o tres... per poder parlar de tu, com ho fèiem abans de la teva nova tasca tan viatgera. Vull saber de tu, de que m’expliquis tot el que ha passat per el teu cap i el teu cor des de aquest darrer Nadal. Vull donar-te unes altre abraçades, dolces i castes com de germans, de fills, d’amics. Ja saps que a casa meva sempre i tens un tros de llit de solter que espera acollir l’esplèndida imatge del teu cos i la tendra harmonia de la teva anima. No esperis a que la primavera ja estigui a casa nostra, fes-ho realitat quan més aviat millor.

Petons amic meu, sempre al teu costat