Your Tommy

Quanta literatura s’hi pot afegir a aquesta fotografia i sobre tot al seu revers. La fotografia de dos nois molt joves feta pocs anys desprès d’acabada la segona guerra mundial. Pel caire de les vestimentes i pentinats podríem dir que son dos xicots nord-americans. Però el que ens dius més és el que hi ha escrit al revers de la entrable imatge i diu el següent: 26 de març de 1949, per Buzz, jo sempre recordaré els moments que vam estar junts. Tot el meu amor, el teu Tommy. Tota una declaració de principis que ens permet fer unes elucubracions sobre el que hi ha a la fotografia i el que hi ha d’informació escrita. Per començar voldria situar la fotografia a la costa de Califòrnia ja que el ser datada la fotografia el mes de març crec que al nord de EEUU no es època de platges ni piscines, clar que també podria ser feta la fotografia a les platges de la Florida, però prefereixo pensar que es van estimar a la costa oest. Aquest dos nois es van conèixer en la feina de vigilants de platges el any 1949 i en el moment de la separació en Tommy, el noi ros a l’esquerra de la foto va voler que el seu estimat i jove amic Buzz el recordes per sempre com ell ho faria la resta de la seva vida. En Tommy havia de acabar l’estància a la costa perquè havia signat un contracte a una fabrica de ciment al seu poble al estat de Nebraska. Mai més es van tornar a veure. La vida del Tommy va estar engolida dins la griso aclaparadora de la vida americana convencional, es va casar i va tenir que fer veure el que no era tota la seva vida. En Buzz que en realitat es deia Busby de primer nom, també es va casar amb una xicota de Santa Monica i van tenir una filla, Louise, que ara ha celebrat el seu 50 aniversari. La filla sempre ha tingut molt bona relació amb el seu pare fins i tot millor que amb la seva mare. El matrimoni després de 6 anys de matrimoni es van divorciar l’any 1967, la Louise encara era molt petitona però el contacte amb el pare no el va perdre mai. El pare no es va tornar a casar, va treballar tota la seva vida en una fabrica de pa industrial, la seva vida es reduïa amb fer trobades amb els amics , sortides de cervesa i timbes de poker, es va engreixar molt i a la seva manera va ser feliç. Tota la vida va guardar la fotografia que li va dedicar en Tommy aquell març del 49, sota el forro de paper vermell de la caixa de marqueteria on hi desava els carnets i altres documents importants. Foto que la filla Louise va trobar el dia que va fer neteja de totes les coses del pare abans de tornar les claus del pis al seu propietari. Mai sabrem quantes milers de vegades en Buzz es va mirar aquella fotografia, per davant i per darrere, fins el dia de la seva mort.

Adrià

Ahir vespre aquest noi de només 17 anys, segurament va encarar el moment més difícil de la seva vida i molt probablement un dels més compromesos de tota la seva llarga, com és de desitjar, existència. Tenir que llegir en el púlpit de la catedral de Barcelona un llarg text, carregat d’amoció, davant totes les persones amb títol de ‘personalitats’ paraula estúpida d’allò més, llegir com deia unes paraules emotives lloant la figura del seu estimat pare, amb el grapat de cendres allí a poca distancia dels seus ulls mullats per llàgrimes, és una imatge que no oblidaré mai. Injusta és la vida moltes vegades i deixar aquest noi tan jove i a la seva germana que fa poc encara era menor d’edat sense la figura emblemàtica d’un home que portava la bondat, la sinceritat i la fermesa escrits al seu rostre, és una malifeta del destí. Les distingides persones que ahir adornaven amb cara compungida els bancs de la basílica molt aviat oblidaran a la persona que s’ha anat d’una forma tan dramàtica i injusta, molts a hores d’ara ja l’han oblidat, però en canvi la família, els de casa, el seu buit es farà insuportablement present. Encara més palès que en un altre família amb el mateix dolor perquè a casa de l’Adrià hi ha milers de fotografies, de vídeos i records de la extraordinària figura del seu pare que encara faran més present la seva insubstituïble falta i absència.

Parc del Laberint

 El parc neoclàssic de Barcelona, un conjunt de arquitectura ornamental i floresta exultant. Lloc de peregrinatge de famílies senceres pel atractiu innocent que te el laberint sobre les criatures i perquè no pels grans també. El estar a la perifèria física del mapa de la ciutat encara no esta envaït pels milers de turistes que hi podrien anar si el lloc es fes famós com altres indrets ho han estat en aquests últims anys. Per sort encara és un reco de bellesa no contaminada pel turisme massiu i això ho demostren aquestes fotografies fetes al atzar en un solejat mati de vacances escolars de Setmana Santa.

El jove nu dempeus

L’autor Adolf von Hildebrand, autor d’una estàtua que em fascina des de sempre, la vagada que la vaig veure ala natural al Altes Museu de Berlin em vaig quedar sorprès per la blancor immaculada d’aquell marbre de Carrara, no en và la escultura va ser feta a Florència del 1881 al 1884, tres anys per aconseguir aquella setinat mòrbid a la nuesa nívia de la pell del jove nu. Una obra que forma part de les meves preferències afectives encara que el seu autor no és ni un geni ni un innovador.

Josep 60 Marti

Silver Wind

Fa un parell de setmanes que vaig rebre un mail del meu amic Percy dient-me que el dia 4 d’abril el creuer on ell treballava tocava el port de Barcelona per un dia i que seria bona idea que en podéssim plantejar una trobada però que hauria de ser en el vaixell perquè ell estava de guàrdia i no podia aterrar. Em va dir que el vaixell era el ’Silver Wind’ - quins noms tan macos els hi posen als creuers de luxe, segur que hi ha experts en posar noms rutilants per aquestes ciutats en flotació quasi perpetua. Una vegada vaig veure que l’horari que estava a Barcelona em convenia, vaig acceptar l’invitació. Vaig tenir que donar totes les meves dades del DNI per poder entrar al vaixell i em posessin a la llista dels invitats. El divendres dia 4 el Silver Wind estava al moll del World Trade Center i jo com un clau a les 12:30 també hi era, per entrar al creuer vaig passar dos controls de policia primer al moll el de la policia espanyola desprès a peu de vaixell el de la companyia americana. En Percy és un dels dos oficials de finances embarcat, l’altre tenia ganes de conèixer Barcelona i per això el meu amic es tenia de quedar de reten. A la recepció vaig demanar per l’oficial i al cap d’un moment ens vam saludar i em va mostrar del vaixell totes les instal•lacions, teatre, casino diversos salons, spa, gym, piscines, terrasses, el vaixell es petit però de molt luxe ja que totes les habitacions son suites i totes són iguals no hi ha diferencies socials dins aquest creuer, que això ho trobo molt bonic. A l’únic creuer que jo he anat a la meva vida, per les illes gregues hi havia al menys 5 classes de camarots diferents depenent del que pagaves. El meu era molt petit i sense cap mena de visió enclastat al mig del vaixell, sort que no pateixo de claustrofòbia. Ja quan estava al aire lliure em vaig atrevir a fer fotografies no volia semblar un pagès de hort, retratant-ho tot, en Percy desprès em va invitar a dinar al mateix menjador dels clients del creuer, no recordava que a les pel•lícules els oficials mengen en el mateix menjador dels viatgers o creueristes. Un dinar perfecte servit per una amable noia rossa tipus Ohio-girl. En acabar el cafè en Percy em va dir que si volia veure la seva cabina i vaig estar sorprès de que la cabina fos a la mateixa planta d’entrada al vaixell al 5e. Pis, una cambra amb vistes àmplies al exterior i de molts metres quadrats, també tipus suite però sense luxes ni daurats com les dels clients, un bany complert y un gran tauler que fa de despatx amb una bona tele y els ordinadors, llevat d’un llit tipus americà de 2 x 2 metres molt comportable. A les 4 el meu amic tenia que entrar a l’oficina per uns treballs i ja calia que m’acomiades d’ell fins la propera visita a la ciutat que pot ser d’aquí uns quants mesos. Un dinar diferent per les circumstancies tan especials de lloc, espai i companyia.

Relíquies del passat

Una zona degradada fins uns límits mai pensats si es te en compte que aquest carrer del Arc del Teatre li ve la llum del carrer més anomenat de Barcelona i el més transitat pels milions de turistes que te ara la ciutat de moda a Europa.

Prop d’aquest indret trobem tres llocs antics i que formen part de la iconografia canalla del barri ‘xino’, el primer que puc recordar per les anades que era jovenet a aquell petit local on sempre s’escoltava musica francesa i la gent habitual com clientela es podien confondre amb els mateixos joves que estaven a les caves de Saint Germain a Paris deu anys abans, jugàvem a existencialistes d’en Sartre en la trista ciutat desfeta per Porcioles i Nuñez y Navarro, el lloc és el bar Pastis

Girant a la dreta i a pocs metres ens trobem El Cangrejo, una mena de cabaret folklòric barreja de tablao espanyol i casa de meuques, lloc d’espectacles de transvestits, dives de la tercera edat i debutants de poques llums. Lloc escaient per en Genet encara que potser mai el va trepitjar. És el més semblant que queda del que fou ‘La Criolla’ en èpoques pretèrites.

Sota el mateix arc hi trobem el lloc més petit imaginable ‘Kiosco la Cazalla’ la gent ha de estar de peu dret i al mateix carrer faci fred o calor, això sí, no es mullen perquè al estar sota l’arc els protegeix de la pluja. En aquest petit recó t’hi pots trobar alcohòlics que reposen carburant o be modernets que una vegada a la vida baixen al submón per investigar coses sobre les vides degradades que viuen altres gents.

Àlbum de cromos

 Deu fer uns tres o quatre anys que en Pere un dia a casa seva va treure una caixa vella que tenia amagada no sé on i en obrir-la ens va ensenyar el seu petit tresor més apreciat, els programes de teatres de revista de quan era jovenet i anava al teatre amb les seves cosines, o també programes de cabarets y variétés de quan ha era un jove simpàtic i ben parit. Hi havia programes dels anys 50s, 60s i 70s, programes de paper pobre en impressió i amb fotografies de mala qualitat, però la col•lecció era una joia. Li vaig demanar aquella meravella documental per escanejar cada un dels documents i poder així preservar-los per dies vinents ja que aquest tipus de coses ja no agraden a ningú. Vaig guardar tots els programes copiats i li vaig tornar la caixa màgica al seu amo. Avui cercant fotografies per rendir homenatge al amic de sempre he trobat aquest petit tresor d’en Pere i li he posat les musiques que a ell tant li agradaven. Ara ja nomes em queda un sol amic per poder parlar d’aquestes coses tan frívoles i a la vegada tan innocents.

Un amic que ja no hi és

 

Papallones sobre la pell

Papallones sobre la pell tan fràgil, tan sensitiva i tan feble. El teu cos ha estat despullat de tot vestigi urbà, cap additament exterior, ni medalles ni rellotge, ni tampoc anells. Un cos nu introduït en una cambra espaiosa de llum tènue i obligat a postrar-se boca terrosa sobre un ample llit prou arran de terra. Se’t diu que et relaxis i esperis un moment, et quedes sol a l’habitació on olores dins la foscor un aroma mig oriental i escoltes molt sotilment uns arpegis de musica llunyana. Uns breus instants d’espera i a l’espai ja no estàs sol. Notes com un altre cos s’enfila al llit convertit màgicament en altar de sacrificis. Unes mans càlides i suaus et recorren amb la punta dels dits l’espatlla baixant esquena avall dolçament fins a la fi de cada peu. Sens un soroll de flascó i de líquid remogut, al cap d’un instant notes com unes mans olioses t’acaricien les cuixes untant-te completament la cama esquerra i fent relliscar amb lleugera força les dues mans a dalt i baix d’aquell tros de cos tot ple d’oli. Quan les mans pugen ben amunt fins els límits dels glutis el dit petit de la ma esquella del mestre de cerimònies frega lleugerament i quasi imperceptiblement un centímetre d’escrot, un llampec de nerviós plaer et sacseja l’espinada i et deixa uns segons fora de joc. Al cap de alguns moments difícils de precisar les mans sàvies es dediquen de la mateixa manera a la cama dreta i també els dits del peu son tocats, estirats i convenientment untats, les mans segueixen pels turmells amunt i en arribar a la zona dels glutis, l’escrot torna a ser fregat i de nou el llampec torna a fictíciament, il•luminar la cambra. El massatge segueix amb dedicació a glutis i cul, esquena, ronyonada i espatlla, per prosseguir poc desprès pels braços un rere l’altre. Tot el teu cos és una lliscant superfície de pell oliosa, estàs des del principi amb els ulls tancats i el cap recolzat sobre una galta. El teu sentit tàctil sap i nota que el cos, que tens tant proper, que t’està fent gaudir sensacions quasi impossible de definir, esta tant nu com esta el teu, notes la seva calidesa de la pell en les breus passades de canvi de moviment o de postura. Una sensació del tot màgica i eròtica, relaxant i que voldries que no acabes mai. Si hi ha paradís, aquesta cambra i aquest moment si assembla molt.

L’oficiant et demana que et donis la volta, tu continues amb els ulls tancats i els sentits alerta encara que en alguns moments i degut a la extrema relaxació que experimentes, sembla que et vas d’aquest món i una feble son t’envaeix. Quan estàs cara amunt i completament nu, sembla que la teva desprotecció vers els altres és absoluta. L’únic que cal fer és deixar-se fer i tot seguit veus que les mateixes coses o ben semblants que t’havien fet quan estaves cul enlaire, ara es manifesta poc a poc de baix a dalt de la mateixa manera, les llambregades quan els seus dits freguen de prop la zona inguinal son les mateixes igual o més fortes, no ho se. La memòria dels impactes sensorials és molt traïdora. Amb la punta dels dits amb un moviment quasi imperceptible et recorre la panxa el pit les cuixes, amunt i avall, lentament suaument, és com si un exercit de boges papallones aletegessin sobre el meu cos, en aquell moment innocent i molt receptiu. Un potent avantbraç llisca com una piconadora del coll als genolls amb moviments ràpids i segurs, la barreja de pessigolles, relaxament muscular i erotisme flotant en el cervell et porten en una espècie de estat de misticisme esotèric en que estant sentint tot el que sents en aquell moment de potent i d’íntim et planteges que tot allò que estàs experimentant no t’està passant a tu. Et veus a tu mateix lluny de on et trobes ara, tots aquests impulsos sensorials que experimentes tan propers, no te estant passant a tu. El altre jo t’observa i tu estàs ancorat en aquell altar de lúdiques i estàtiques emocions, dins la foscor de la cambra de llum tènue i les centenes de papallones fugen espaordides desprès de fer la seva feina. Uns moments de silenci, passar-te un aigua per treure’t parcialment l’oli de la pell, vestir-te i tornar a casa. Amb ganes de explotar i cantar als quatre vents els que has sentit. Tu, un home tant gran i que encara descobreix sensacions mai mesurades i ni molt menys imaginades. La vida continua essent grata amb tu, recorda-ho sempre. I també el meu agraït pensament per la persona que m’ha ofert aquesta possibilitat de compartir moments únics amb la seva persona i les seves papallones color malva.

Bilbao, mixed grill

 Bilbao, un viatge en solitari amb el convenciment de que acompanyat mai el podria fer ja que no era un destí agradable per veure-ho compartit. Ja m’enteneu germans. Una ciutat que en dies feiners t’obliga a estar ficat al llit a les 10 de la nit. Gent activa i dinàmica que fa esport contínuament als marges de la ria. Una edificació urbana solida i sintètica sense escarafalls decoratius però amb molta solidesa i confort. L’art del carrer ben escollit i ben plantat on li escau. La gent amable, sense inútil melmelada. En el fons timidesa generalitzada, que el intuïtiu enginy mediterrani sap fer esvair. Un menjar que amb unes molt bones primeres matèries en la cassola queda curt en sabors agosarats, això sí, mai et reprendrà. Un sistema de comunicacions envejable, un dels millor metros que ho hagi trepitjat. Molt predisposada la gent de tancar-se a casa quan encara no es prou fosc i fluent comunicació via les xarxes socials de mòbils, tabletes i ordinadors. Un lloc especialment atraient per tornar-hi més endavant.

Guggenheim Bilbao

Una joia d’edifici, és tan bonic, de pell de plata, els núvols si reflecteixen i les arestes tallants de la carcassa es perden dins la boira del mati que arrossega la ria i el Nervión. Mai et canses de mirar i admirar aquella escultura monumental i aquella musica que ens diu que desprès de Sidney, Bilbao.

Paula, 11 anys

 Avui ha estat la primera vegada que les dues germanes s’ha assegut a la taula per el menjar d’aniversari de la gran, i les dues anaven perfectament maquillades, fou una sensació estranya perquè era com si uns traços d’infantesa haguessin desaparegut, i que mai mes les imatges serien com abans, el riu de la vida llisca suaument per les nostres pells i les petites ja es van fent grans, sortosament.

Portugalete i el seu 'puente colgante'

 Parlant amb en Rafa, xicot que jo sempre havia cregut que era de Bilbao, em va dir que era de Portugalete, en aquell moment no tenia ni idea on es trobava aquest poble però li vaig dir que el seu nom m’era familiar. Ell contestar que segurament em sonava el nom per el ‘puente colgante’ en veritat no relacionava per res el pont amb Portugalete, ens al contrari el relacionava amb Bilbao, per la canço que escoltava quan era petit per la radio i deia així: ‘No hay en el mundo Puente colgante Más elegante Que el de Bilbao Porque lo han hecho Los bilbainitos Que son muy finos Y muy salaos’ Un pont misteriós perquè jo de nen no podia imaginar que era això d’estar penjat essent un pont. El meu pare m’ho intentava d’explicar però res no entenia, i així fins ara que l’he trepitjat in situ i he pogut acomplir una assignatura pendent des de que era infant. Sense la conversa amb en Rafa l’assignatura encara estaria penjada, com el pont de Portugalete.

Sitges, carrer de Sant Bonaventura

 Fins a la fi del segle XX a Sitges hi havia un carrer que pels dies de carnestoltes no s’hi podia passar. És el carrer de Sant Bonaventura i en aquells moments, hi havia al carrer un bon grapat d’establiments gai. De tothom es sabut que per aquests dies les disfresses més originals, divertides i luxoses són les del col•lectiu gai. Es per això que tot el públic en general passejava per aquell carrer per veure el que no es podia veure a cap altre indret de Sitges. La festa era sobre tot al carrer i l’animació durava fins quasi que es feia de dia. En aquest món tot es trastoca, canvia i modifica. Els locals gai del carrer Sant Bonaventura si no han tancat ja, ho estan a punt de fer-ho. L’ambient s’ha desplaçat més cap a mar. Els gais ja quasi no es disfressen i només es poden veure uns pocs vells nostàlgics que fan perviure aquest bonic i divertit hàbit del travestiment pocavergonya. La joventut hetero es disfressa de qualsevol manera i sense cap gracia, en general, la qüestió es sortir, fer gresca i passar-ho bé. Mentre ens uns espais del poble no hi cap ni una agulla l’altre carrer de periclitada gloria esta desert.

Sant Medir, dolça festa

 I mai havia vist de prop la festa de Sant Medir, i mai hauria pensat que sis anys sense tu serien tant llargs, i com avui el col•legis han fet campana, em anat a collir caramels. Festa dolça, desorganitzada, caòtica de des estructurada com les truites del Adrià. Tu recollies caramels sense sortir al carrer tels llençaven per la finestra quan passaven les colles prop de casa. Un dia tant de Gràcia, un dia tant teu.

Santa Eulalia i Barcelona

 Santa Eulalia, la patrona de Barcelona defenestrada treu revenja i en el seu dia la catedral i l’ajuntament de la ciutat tenen les portes obertes per festejar la petita santeta màrtir i verge. A la catedral les portes de la cripta on esta el bonic sepulcre de la santa estan obertes amb tota la llum per poder retratar els detalls d’un lloc que passa a la penombra la major part de l’any. A la casa gran, festa major, catifes, flors i ornaments nets i polits perquè les escoles i els jubilats puguin veure les artístiques instal•lacions a les diverses estàncies i cambres de èpoques molt diverses i decorades en estils artístics ben diferents però com la majoria de les obres son de bona qualitat, totes lliguen i es complementen.