My Catalonia: Poblet, Santes Creus, Montblanc

Menorca

Carta al setmanari 'Time Out' Barcelona

A la vida sempre anem perden quelcom, persones, coses, aquesta setmana i amb l’incorporació del vostre nou director la pagina ‘gai i lèsbic’ ha perdut el cinquanta per cent del seu contingut, si abans ja eren minses les dues paginetes que tenía ara nomes s’ha quedat amb una sola, la numero 79

No vull pensar que la vostra direcció fa menyspreu d’aquest col·lectiu, perquè no ho ha fet mai i molt menys amb la premissa de comportament de la vostra mare anglesa que des de sempre ha dedicat el espai que mereix un col·lectiu que surt, viu i gasta molts diners en el mon de les arts, del oci i la vida nocturna.

També hem perdut la ploma intel·ligent de Daniel O’Hara, una llàstima ja que el seu humor surrealista es insubstituïble ara ja nomes falta que elimineu la eminent aportació setmanal de ‘la ploma de la xancleta’ per que aquesta revista vostra sigui beneïda per la cúria vaticana, tan pròxima als nostres patiments de tota la vida i quedi tan insípida com tanta gent desitja.

Charles Aznavour: Comme ils disent

Estimat Gabriel,

L’any 1973 el extraordinari cantant i poeta Charles Aznavour va treure al mercat la cançó ‘Comme ils disent’ una cançó d’una tendresa pulcre i exquisida que ens parla de la vida de molts dels homes que no senten la seva sexualitat adequada dins un cos donat per la naturalesa: el mon desconegut del transexualisme, el gran Aznavour va ser molt agosarat de fer aquest homenatge a totes les persones que llavors i encara ara, nomes tenien sortida al mon de la nit , espectacle o prostitució, de sempre aquesta peça ha estat una de les meves preferides d’aquest prolífic autor.
Aquest proper mes de maig en Charles Aznavour farà 85 anys, es l’últim que queda d’aquella irrepetible generació. Gracies Charles, pour toujour!





Chanson: Comme Ils Disent

J'habite seul avec maman
Dans un très vieil appartement
Rue Sarasate
J'ai pour me tenir compagnie
Une tortue deux canaris
Et une chatte
Pour laisser maman reposer
Très souvent je fais le marché
Et la cuisine
Je range, je lave, j'essuie,
A l'occasion je pique aussi
A la machine
Le travail ne me fait pas peur
Je suis un peu décorateur
Un peu styliste
Mais mon vrai métier c'est la nuit.
Que je l'exerce en travesti :
Je suis artiste
Jai un numéro très spécial
Qui finit en nu intégral
Après strip-tease
Et dans la salle je vois que
Les mâles n'en croient pas leurs yeux.
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent

Vers les trois heures du matin
On va manger entre copains
De tous les sexes
Dans un quelconque bar-tabac
Et là on s'en donne à cœur joie
Et sans complexe
On déballe des vérités
Sur des gens qu'on a dans le nez
On les lapide
Mais on fait ça avec humour
Enrobé dans des calembours
Mouillés d'acide On rencontre des attardés
Qui pour épater leurs tablées
Marchent et ondulent
Singeant ce qu'ils croient être nous
Et se couvrent, les pauvres fous
De ridicule
Ça gesticule et parle fort
Ça joue les divas, les ténors
De la bêtise
Moi les lazzi, les quolibets
Me laissent froid puisque c'est vrai.
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent

A l'heure où naît un jour nouveau
Je rentre retrouver mon lot
De solitude
J'ôte mes cils et mes cheveux
Comme un pauvre clown malheureux
De lassitude
Je me couche mais ne dors pas
Je pense à mes amours sans joie
Si dérisoires
A ce garçon beau comme un Dieu
Qui sans rien faire a mis le feu
A ma mémoire
Ma bouche n'osera jamais
Lui avouer mon doux secret
Mon tendre drame
Car l'objet de tous mes tourments
Passe le plus clair de son temps
Au lit des femmes
Nul n'a le droit en vérité
De me blâmer de me juger
Et je précise
Que c'est bien la nature qui
Est seule responsable si
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent

Cançó: Com Diuen

Visc sol amb la mamà

En un molt vell pis

Carrer Sarasate

Jo tinc per fer-me companyia

Una tortuga, dos canaris

I una gata

Per deixar la mamà descansar

Molt sovint faig el mercat

I la cuina Endreço, rento, asseco,
Si s'escau cuso també A màquina

El treball no em fa por

Sóc una mica decorador

Un poc estilista

Però el meu verdader ofici és a la nit.
Que jo exercito de travestí :
Jo sóc artísta

Tinc un número molt especial

Que acaba en un integral

Després del striptease

I en la sala veig que

Els mascles no es creuen el que veuen els seus ulls.
Sóc un home, oh !
Com diuen

Cap a les tres hores del matí

Anem a menjar am els amics

De tots els sexes

A qualsevol bar-tabac

I allà un se'ns omple el pit d’alegria

I sense complexes

Desembalem les veritats

I la gent que no ens cau bé

Se'ls lapida
Però es fa això amb humor

Cobert en jocs de paraules

Mullades d'àcid

Trovem els retardats

Que per sorprendre als comensals

Caminen i ondulen
Simulant allò que ells creuen de nosaltres

I es cobreixen, els pobres bojos
De ridiculesa

Així gesticula i parla fort

Així juga a les dives, els tenors

De la bestiesa

Jo els deixo, les males passades

Em deixen fred, ja que és veritat.
Sóc un home, oh !
Com diuen

A l'hora que neix un dia nou

Entro a trobar el meu destí
De solitud

Em trec les pestanyes i els cabells

Com un pobre pallasso desgraciat

De lassitud

Em poso al llit però no dormo
Penso amb als meus amors sense alegria

Tan irrisoris

A aquell noi maco com un Déu

Que sense fer res ha posat al foc

La meva memòria

La Meva boca no gosarà mai

Reconèixer-li el meu dolç secret

El meu tendre drama

Ja que l'objecte de tots els meus turments

Passa la major part del seu temps

Al llit de les dones

Ningú no té el dret en realitat

De culpar-me, de jutjar-me

I preciso

Que tan sols la naturalesa

És l’única responsable, si

Sóc un home, oh!
Com diuen

Historia d’un piano

Estimat Gabriel,

Les coses com les persones, els animals o les plantes tenen una vida agradable o penosa depenent de les circumstancies de la vida i del seu destí, absurda paraula tan emprada com ho son totes les que envolten els misteris de les religions. Doncs be ara t’explicaré l’historia d’un piano que va néixer molt lluny d’aquest país i poc s’imaginava el camí tan desgraciat que seria el de la seva, ara ja, llarga vida.

Comencem , i com en els contes hi havia una vegada un xicot molt agosarat amb les coses serioses de la vida l’anomenarem Gabriel, precisament com tu, aquest noi creia que estava tocat per la ma divina per despuntar en els difícils camins de les arts, com havia començat a pintar sense tenir cap noció tècnica del mon dels pinzells i dels tubs de pintura i sorprenentment li va sortir tirant a bé a les primeres incursions, tenia certa traça i fins i tot va fer unes quantes exposicions venent quasi la meitat d l’obra que havia produït, però molt aviat es va cansar de bregar amb galeristes, marxants d’art i crítics i ho va deixar córrer.

Aquell cap atabalat ara es volia ficar en el mon de la musica i va pensar innocentment que si sense escola artística havia venut quadres també sense cap coneixement de musica podria tocar un instrument musical i com no, el que va triar va ser el mes costos de tots, el piano, tenia uns diners estalviats i se’n va anar a una de les millors botigues de pianos de Barcelona, Adagio al carrer Muntaner, allí un empleat que encara deu estar rient li va dir que per els diners que comptava el millor era un piano marca Otto Bach, alemany, d’Hamburg però que sortia mes econòmic perquè estava assemblat a Sud-àfrica . la operació es va fer d’immediat ja que en Gabriel es volia posar a tocar els nocturns de Chopin tan aviat el piano fos a casa seva.
Al pobre piano no sabia el que li esperava d’aquell gamarús pretensiós i inconscient.

Tan aviat el piano de laca negra amb aquella olor de fusta bona va ser instal·lat al lloc mes prominent de la sala es va seure a la banqueta i va començar a bastonejar les tecles i ja et pots imaginar que el so que va sortir fou tan lamentable com insuportable. Llavors va veure que no era tan fàcil com ho imaginava i va decidir que tenia que anar a fer unes quantes classes de piano. A La Vanguardia va veure un anunci de una professora que estava a la Riera de Sant Miquel prou convenient perquè era a prop de la seva casa i tot decidit, va anar-hi amb el joiós esperit que el caracteritzava. La professora acabava d’acabar la carrera, si es que això s’acaba mai, vull dir jove i inexperta, si hagués estat una dona bregada amb el tema l’hagués fet fora a la segona classe.
Va estar quasi un any fent aquestes inútils classes l’arriscat Gabriel, el piano patia el dolor més profund perquè mai va sentir aquell color del so tan bonic que sabia ell podia donar. Solfeig amunt, solfeig avant, escales i arpegis sense cap resultat aparent tot de cop va dir prou, va tancar la tapa del piano i es va oblidar d’aquella intemperància de persona immadura.
El sofert piano quasi es va alegrar de que el suïcidessin en vida perquè veure cada vespre aquell borinot perdent el temps l’ofegava fins les llàgrimes.

Així va estar el silenciós piano que l’havien emmudit sense pietat, quasi vint anys. Tan sols dues vegades l’any quan venien les criatures petites de la família a veure l’avia, es seien a la banqueta amb un parell de coixins al cul per arribar a les tecles i jugaven amb el piano negre i llustrós, i ell pensava que potser algun dia algun d’aquells marrecs tindria una petita afició musical i en Gabriel el regalaria a un d’ells per aprendre el noble art de d’interpretació musical.

Un dia de pluja en Gabriel va veure clar que havia estat una persona egoista per sacrificar al seu piano sense fer la feina per la qual havia estat creat, fent-lo servir tan sols per posar sobre seu unes figuretes d’adorn i un canelobre i va recordar que feia uns quants anys va venir a casa seva un amic de Montpeller, l’Olivier que podia tocar el piano bastant bé i quan el va veure tan bonic, obrí la tapa i va estar quasi dues hores tocant-lo, si no d’una manera virtuosa, prou dolçament per omplir d’una musica agradable tota la casa. El piano mut també ho recordà i amb llàgrimes lliscant per les cordes va pensar que havia estat l’única volta que havia pogut escoltar el so que sortia de les seves entranyes immaculades.

Amb un atac de rauxa i encertada decisió en Gabriel va posar un anunci de venda del piano a Internet, mai ho havia fet però per aquestes feines era prou espavilat, va mirar quin era el preu d’un piano de segona ma de la marca del seu piano i el posà un xic mes baix perquè tingues millor sortida. Al cap de tres dies va començar a trucar el telèfon per demanar detalls del seu anunci. En Gabriel volia que la persona que s’emportés el seu piano fos especial, el piano havia conviscut amb ell una bona part de la vida i volia rescabalar-lo de tot els patiments que havia sofert.

Volia que anes a parar a casa d’un professor de piano, o d’una escola de musica, o be a una acadèmia de dansa. No volia que tornes a una vida trista com la que li havia fet portar fins ara. Però el destí que abans mencionava es bo moltes vegades per les persones o coses que pateixen i va fer que el seu company de laca negra anés a parar a casa d’una noia de Granollers, una noia que de naixement pateix una greu malaltia psicològica o mental, no es pot comunicar bé amb la gent però desprès de dos cursos de piano aconsellat per els metges que la porten han comprovat que la noia malalta millora molt el seu comportament perquè la noia es comunica molt millor amb el piano que amb les persones. En Gabriel per fer-se perdonar la seva inconsciència de joventut va rebaixar el preu del seu piano per tal que la noia que s’entén tan be amb els pianos pogués tenir-ho ben aviat sense que els seus pares haguessin de fer un sacrifici econòmic.

El piano viatger ja es al seu destí i ja fa dos dies que la seva mestressa li fa companyia, el toca i l’acarona, segur que ben aviat l’estimarà i el piano llustrós de laca negra viurà feliç molts més anys dels que viurem tots plegats.

Viaggio in Italia (Roma)

Estimat Gabriel,



Hi ha una pel·lícula que em va colpí fortament a la meva joventut, pel·lícula molt dolenta (diuen) però que a mi i als meus amics d’aquells tems ens va agradar molt, s’anomenava ‘La Primavera Romana de la Sra. Stone’ un tema ‘fort’ en aquells obscurs moments, una actriu molt famosa casada amb un home adinerat que es queda vídua al primer minut de la pel·lícula i les amigues li diuen que es distregui i viatgi, tria Roma com a destinació, allí desprès d’avorrir-se com una ostra perquè no parla l’italià i quasi a punt de tornar a casa troba per casualitat un guapíssim noi molt mes jove que ella (Paolo es deia) que a part de preparar-li uns deliciosos ‘negronis’ (cocktail que encara ara m’alegren els dissabtes nit) li alegra l’entrecuix d’una manera molt mes generosa que el seu marit de tota la vida, clar que al cap de pocs dies ja se n’adona que aquell noi tan bonic es un gigoló de luxe i que li toca pagar els serveis rebuts, no m’enrotllo més.

A conseqüència d’una baralla amb la meva relació sentimental d’aquells moments vaig posar terra per mig (no era la primera vegada que ho feia ni tampoc l’ultima) i com la Senyora Stone el lloc triat va ser Roma com a primer pas en el viatge a tres ciutats mitificades d’Itàlia. L’agencia de viatges m’havia preparat els bitllets d’avió i vaixell així com la reserva als tres hotels de cada ciutat.Arribo al migdia, menjo una pasta a un restaurant prop de Trinita dei Monti, al carrer Sistina, uns carbonara, els primers de ma vida, boníssims, el meu pla era tirar cap a la Via Veneto que estava molt a prop per veure si podia entrar al cinema on havien estrenat feia pocs dies ‘Morte a Venezia’

A un carrer que moria a la Via Veneto a pocs metres estava el cinema, molt luxos com tot el que hi ha en aquell barri, era la pel·lícula mes apreciada per a mi en aquells moments perquè tocava un tema prohibit al meu país en aquells grisos paratges i també perquè era la que feia el gran Visconti desprès de ‘Il Gattopardo’ la pel·lícula de la meva vida com ja saps i que també originaria un viatge escapada ben aviat.

Jo en aquell moment sigues per la meva ignorància o per les cabòries que portava dins al meu cap, no em va agradar gaire la pel·lícula, i es clar com la Senyora Stone jo tampoc parlava res d’italià en aquells moments i de la cinta pràcticament no vaig entendre res, d’una manera sintètica l’argument i prou. Però el que si que pensava mentre el Tatzio es passejava per la platja era el que faria desprès de la pel·lícula.
Podria intentar fer de Paolo per una nit i lligar amb un Mr. Stone? Parlant clar, volia saber que és i que se sent com a gigoló encara que sigui per unes hores. Estava en el lloc adequat, no hi havia en el mon un lloc més emblemàtic en aquells moments que la Via Veneto degut al extraordinari èxit mundial de ‘La Dolce Vita’. Portava una roba prou bona per picar alt i el que hi havia a dintre estava en ordre, net i polit, un sempre es veu millor del que la gent pensa, però m’havia de donar ànims en aquells decisius moments.

Surto del cinema i comprovo l’hora, era encara massa aviat per anar al club que volia anar, el millor de Roma, el Harry’s Bar, si s’arriba aviat als llocs no queda glamurós, tenia que esperar com a mínim un parell d’hores, i que fer no podia tornar a menjar mes pasta i tampoc tenia molta gana però per el carrer no podia estar tant de temps, era setmana santa o quasi, el dissabte 3 d’abril de 1971 demà seria Diumenge de Rams. En un carrer petit i fosc vaig trobar un bar que feien entrepans, era un lloc per treballadors i sense cap gracia i tenien la televisió encesa, estaven transmetin el festival de l’Eurovisió i amb un entrepà de salami a les mans sonava ‘en un mundo nuevo’ per l’inefable Karina. Aquell bar, aquella Eurovisió i aquella Karina em van salvar la nit perquè entre les cançons i les votacions es van passar les dues hores, o més prou de pressa. Si no hagués estat aquest lloc el mes segur es que hagués estat cansat d’esperar i hagués tornat a l’hotel amb la cua entre cames. Quan la Karina va quedar segona dels guanyadors ben content vaig tornar a la Via Veneto de cap al Harry’s Bar.

El Harry’s bar era el lloc mes emblemàtic d’aquells moments, gent sofisticada i sense prejudicis sexuals, avui es tan sols un record pàl·lid per el que fa la decoració, de la resta ja no queda res, nomes turistes americans que han llegit aquest nom a molts best sellers. Jo no les tenia totes amb mi per el fet d’entrar tot sol en aquell temple de luxe i pressuposada luxúria, tot decidit com si fos un client habitual em dirigí cap a la barra del bar, òbviament el cambrer de cara plastificada demana el que volia i jo, com no, - un negroni! , cocktail remenat, no sacsejat, i ja el tenia davant meu, tenia que ser caut per fer durar aquella copa una bona estona, ja era prou cara i no fos cas que per beure-la massa de pressa en tingues que demanar un altre, mes diners i mes alcohol a la sang, passava l’estona mirant a la gent, guapa, freda i mes ben guarnida que la que veia a la meva ciutat, una cantant fosca de pell destrossava un standard del musical americà fent tantes pauses i pianíssims que quasi no podia reconèixer la melodia original, al pianista no li vaig poder veure la cara però no ho feia tan feixuc com la cantant i així passava el temps. Quan ja creia que la meva presencia en aquella casa era inoportuna e invisible s’apropà a mi un home ros i alt i em va preguntar si em podia invitar a una segona copa, pel seu accent vaig notar que era americà i no angles, li vaig contestar que acceptava l’oferiment i també va demanar un scotch per ell tot apropant un seient a prop meu.
La veritat es que aquell home no m’interessava gens per el seu físic però el meu cap bullia i treia fum com podria fer per engrescar-lo i fer-lo sortir del local amb mi al seu costat, tot era pensar que feia en Paolo de la senyora Stone en moments així, i el secret era mirar fixament, somriure lleugerament i parlar molt poc. Que sigui ell que es trenqui la closca si es que en realitat vol aquesta peça.

Un home amb una cara com la que tenia nomes es podia dir John deuria tenir uns quaranta-cinc anys, molt gran per a mi, d’edat i de mida, al menys no treia panxa. Desprès de les preguntes habituals, nacionalitat, motiu del viatge, on havia aprés el meu angles i moltes mes banalitats mes que jo contestava de la manera mes minimalista possible, primer perquè portava la lliçó d’en Paolo ben apresa i segon perquè em costava seguir-lo degut a la fluïdesa de les llengües quan es porten dues copes de més.
Al cap de una bona estona de banal conversa va començar el tema interessant i va atacar els temes que pertoquen, que si els meus ulls, que si la meva pell morena, que si els meus llavis i jo contestant tan sols amb un somriure a vegades tímid a vegades provocatiu, ara ja tenia la seva ma dreta a la meva cuixa. En aquell moment ja sabia que sortiria del Harry’s Bar acompanyat .
Va dir-me que tenia el cotxe allí al costat al parc de la Villa Borghese i que li agradaria portar-me a veure Roma per la nit quan tothom dorm i quan es mes bonica, jo vaig dir-li que estava de vacances i no tenia cap mena d’intenció per aquella nit, vam sortir plegats i en dos minuts ja estàvem al costat d’un Taunus vermell. Que difícil es entrar en un vehicle gros amb dignitat quan tota la teva vida no t’havies muntat nomes que en els Sis-cents de la meva terra, com jo ja havia fet teatre a Barcelona i crec que vaig passar la prova.

En pocs minuts em va portar per uns carrers desèrtics i vaig veure que anavem en direcció al Vaticà.
En pocs instants em vaig trobar al bell mig de la plaça de Sant Pere del Vaticà al costat de l’obelisc amb el cotxe aparcat, les llums apagades i va posar una cassette a la radio del cotxe, el que sonava era el duo d’amor de Tristan i em va dir que cantaven la Nilsson i el Widgassen, estava nerviós ell mes que jo, m’agafà la cara amb les dues mans i em donar u petó. Pobre John era un romàntic, avanç d’anar per feina volia que hi hagués historia, doncs bé, com a bon professional el tenia que complaure, desprès de una mica de tanteig dins al cotxe va dir-me que em portaria a un turó on es veia la vista mes preciosa de Roma per la nit, mentre conduïa ara era jo el que li tenia la meva ma esquerra sobre la seva cuixa en justa correspondència.

Veritablement la vista que vaig veure en sortir del vehicle era sorprenent, tots sols a dalt del turó, mirant Roma, el seu braç donant-me calor sobre la meva espatlla. Aquell home tan fort i gran el veia com un ocellet dins les meves mans, li vaig tenir tendresa, li agradava Wagner, les passejades romàntiques, escalfar-me en els seus braços, ja no el podia tractar com un client, en Paolo tenia que sortir i entrar el veritable Jo, ara soc jo qui li demano el petó i ell es fon com mantega al foc i el vaig veure feliç i tot això a dalt de tot d’un dels set turons de Roma que ara no puc recordar quin era el nom que tenia.

En John no volia anar a dormir encara, volia que la nit for eterna era feliç al meu costat, però era molt tard. Va pensar que l’únic lloc que em podia ensenyar a aquelles hores era la discoteca d’última generació en aquells dies i agafant el cotxe de nou vam anar a aquella nova discoteca la més sol·licitada per la jet set.

Un empleat de la disco li va agafar el cotxe per aparcar-ho i un cop a dins un long drink per cap. Jo no m’hi he trobat mai be a les discos i en aquella pitjor per els estranys moments que estava vivint. Vam seure en un sofà l’un molt prop de l’altre quasi sense dir-nos res per lo forta que sonava la musica,vaig notar que ell tampoc estava bé i que la seva idea d’allargar la nit d’aquella manera no havia estat encertada, s’acostà a l’orella i digué que li agradaria passar la nit amb mi i que no tornes al meu hotel per anar a casa seva i que si no tenia res millor per l’endemà tenia moltes coses que fer que m’agradarien molt. Jo en aquells moments cansat com estava i també ple d’emocions li hagués dit a tot que si, i així va ser.

Va conduir cap al Foro i vam entrar a casa seva, era un carrer estret que nomes hi havia edificis a una banda, l’altra era un espai tancat i fosc que de segur era part de la zona arqueològica de Roma. A la reixa del portal i estava assegut un guarda de seguretat, un petit passadís i entrarem al ascensor, penso allí mateix que era una casa bona, de gent amb diners, un guarda tota la nit això no ho te tothom. L’ascensor va entrar fins el mateix vestíbul del pis, i entenc que es l’àtic de l’edifici perquè no hi havia mes botons al plafó. La casa exquisida tots els mobles d’antiquari el salo molt gran i espaiós tot el plafó frontal era vidriera transparent que donava a la terrassa, darrera els vidres un bust d'un emperador romà il·luminat amb un focus i darrera l’escultura, a l’abisme i al fons al mont Palatí il·luminat encara a aquelles hores.

Que difícil es fer veure que no t’impressiona l’espectacle de la bellesa com si estiguessis acostumat a viure en aquells àmbits tota la teva vida, fora la terrassa feia fred i entrarem a dins, a un recó del salo hi havia un piano de cua negre brillant amb fotografies emmarcades en plata, sort dels meus petits coneixements del mon de l’opera perquè quasi totes les fotografies eren de la mateixa persona, la Birgit Nilsson, i com jo vaig reconèixer-la al instant, al menys en John va veure que no era un passerell, em va dir que quan aquesta soprano venia a cantar a Roma mai anava al hotel sinó que dormia a aquella casa perquè era molt amiga seva. No volia que m’ensenyes tot el que hi havia en aquell immens saló perquè era tard i em sentia suat de tantes hores fora el meu hotelet. Li demano per anar al bany per refrescar-me una mica i en digué si volia prendre un bany, li dic que no – que em una dutxa ja en tinc prou – m’agafa de la mà i em condueix per un passadís al bany que estava dins el dormitori, petit el dormitori en comparació a la grandària del bany tot marbres de colors, em diu que si no m’importava també li agradaria fer una dutxa i si era amb mi encara millor – no contesto però ens fem un peto – em porta unes tovalloles i un raspall per les dents i deixo tota la meva roba sobre el llit – si dema no vaig al meu hotel a canviar-me de roba estaré fet un fàstic – ara si que ve el moment de la veritat - penso - sentir-me nu davant un quasi desconegut que realment m’importa, mes ben dit, m’importa causar-li un bon impacte visual, no es un ‘ligue’ qualsevol – i per res del mon voldria sentir ni el mes petit menyspreu, principalment perquè jo d’aquella casa no en sabria sortir.

Entro al bany tot despullat i em fico a la banyera prenc la carxofa de la dutxa i me l’encaro entre els ulls i el nas per sentir la pressió de l’aigua calenta, en John no sé on esta en aquest moment, no hi ha cortina a la banyera i tinc que anar am cura per no fer mullader a terra, en John entra i també esta tot nu, te una mica de panxeta i el pel púbic es quasi roig, bones cuixes i un cul sense pels – també està nerviós – entra a la banyera i s’agenolla davant meu m’abraça per la cintura i em fa un peto al melic mentre tota l’aigua de la dutxa va lliscant per el meu pit fins mullar-li tots els seus fins cabells tan rossos.

Dormírem molt poc, quatre hores, no més. Ja era diumenge, Diumenge de Rams. Els acoblaments no havien estat sempre venturosos però la química de les pells havia funcionat a pesar del meu cansament i del seus nervis que jo atribuí a una gran timidesa en el fet d’afrontar una intimitat amb una persona que veritablement l’importava.
Un esmorzar ràpid a la cuina i amb la mateixa roba d’ahir ja estem al carrer i assegut al Taunus amb destí desconegut.

Va parar un moment a una plaça i em va dir que no em mogués que anava a buscar rams d’olivera i que en un minut tornava a estar amb mi. Entra al cotxe i posa als seients de darrera un gran feix de branques d’olivera sense lligar ni tampoc cap guarniment, em diu que aquell mati aniríem a portar aquells rams als seus amics per demostrar la seva estimació.

Quan em diu que anàvem camí del Palazzo Doria a veure un cardenal nord-americà molt vellet que estava malalt jo crec que se’m gela la sang i em desmaio.
De camí a aquest històric lloc jo tot callat ja que no se que dir ni que fer, penso que l’esperaré al cotxe mentre el fa la visita però la meva sorpresa es que el cotxe entra per una porta molt gran d’aquest palau i agafa un feix d’olivera, m’obra la porta del cotxe i em dona part de l’olivera perquè també li porti jo al seu amic.

El cotxe es queda allí al pati i sembla que els porters ja estan acostumats a la visita d’en John perquè el saluden amb humil amabilitat, pugem per unes amplies escales de pedra fosca i entrem a una cambra de sostres molts alts, tot barroc, daurat, pintat i repintat, sellons i cadires per tot arreu, al fons dos petites portes folrades de domàs vermell, jo segueixo a en John com un gosset perdut. Darrera la porta una cambra molt mes petita però també amb altíssim sostre i un llit amb mitja penombra i dins al llit però incorporat sobre un munt de coixins un vellet de cabell blanc.
En John li fa un peto a la ma i desprès li dona un peto a cada galta i em presenta, jo tartamut del tot el saludo fent-li també un peto a la ma dreta i en John em diu que li faci dos petons de diumenge de rams, el cardenal se’l veu una mica fotut i em fa preguntes de Barcelona li parlo de la catedral i de la Sagrada Família i sembla que no sap de que li parlo, ens agraeix l’olivera que li em portat i li diu a en John que m’ensenyi la seva capella privada que m’agradarà molt. En John diu que OK i surti’m de la cambra i entrem a l’altre petita porta de la sala gran.

Es una estança molt petita, un altar i una muntanya de decoracions barroques que ofeguen l’ambient. En John diu que l’esperi allí mentre ell va a parlar am el cardenal. Jo estic al·lucinat perquè no puc entendre que ahir a aquesta mateixa hora estava al aeroport de Barcelona esperant sortir cap a Roma i avui estic al bell mig del rovell del ou de la cúria romana, el que fa tenir vint anys y una cara graciosa. Ja no se a on mirar ni que fer, però tampoc puc sortir. Penso que el cardenal amic d’en John es tan gai com nosaltres i que ara deuen estar parlant de les xafarderies que tan ens agraden. No em puc imaginar que entre en John i la seva eminència hi hagi res carnal, l’home esta molt vellet però el meu cap no fa més que donar-li voltes al assumpte. Torna en John i em diu si m’agrada’t – si, molt – ara tornem al dormitori per acomiadar-nos d’aquella personalitat, mes petons a la ma i a les galtes. No m’imagino fent això mateix amb al cardenal Modrego o amb el Jubany.

Ara en John em diu que hem de fer dues rapides visites a dues dones molt amigues seves avanç de anar a dinar.
Em diu que primer anirem a casa d’una amiga també nord-americana que es la secretaria per assumptes de l’exterior del Federico Fellini es al barri antic i una casa d’aparença modesta, mentre pugem l’escala estreta hem de fer lloc a un home que baixa amb pressa, quan passa per el meu costat veig que es en Fellini, no diu ni ‘mu’ i quan entrem al pis de la secretaria negra d’en Fellini ens diu que per un minut no ens hem trobat am ell que també li ha anat a portar l’olivera de Rams es un pis petit i no gaire ordenat, la dona es molt bonica, mes alta que jo i amb un cos de cine, no se perquè fa de secretaria amb aquell portentós físic, per ‘Carmen Jones’ seria perfecta. No seiem i el que parlen amb en John no entenc res del que diuen, parlen molt atropelladament i potser amb slang.

Sortim i ara a veure una amiga escocesa que porta l’administració del festival de musica i teatre de Spoletto a les ordres de Gian Carlo Menotti, un home de teatre i opera que jo havia sentit parlar però que veritablement no coneixia res de la seva obra. La nova amiga viu a un barri mes modern, en una casa de principis de segle molt lluminosa i amb signes de bona vida, ordre i netedat. Es molt dolça i ja no es gaire jove, mes o menys de l’edat d’en John. Aquí si que seiem i prenem una copa de vi blanc – sempre diguent-li que teníem molta pressa – Sortim al carrer i em diu que abans de dinar te que anar a un mercat d’antiquaris que hi ha cada diumenge per veure si troba alguna cosa que li pugui interessar – a casa d’en John esta ple de trossos de cornises de temple, peus, mans, de marbre, petits restes arqueològics que fan tanta il·lusió als milionaris americans per el fet de que sempre tenen uns dos mil anys d’antiguitat i això per ells es tan valuós com la bellesa mateixa de la peça.

El mercat es com els de sempre peces per terra, petites botigues als voltants amb peces mes escollides, donarem toms per els carrerons de l’esplanada i no va veure res que fos del tot interessant, ja quan anàvem a sortir va veure un braç d’home en marbre blanc grogós de la ma nomes li quedava un sol dit i al colze es per on havia estat mutilat. Es veu que era una peca interessant i la va comprar. Quan érem al cotxe va dir-me que l’havia comprat per a mi. Jo li vaig dir que li agraïa molt aquell detall tan bonic però que de cap manera podia acceptar un regal d’aquell preu. Tot el que estava vivint amb ell ja era un regal prou important – la veritat es que jo a Roma nomes hi estava de passada, demà a primera hora del mati havia de prendre el tren per Nàpols i desprès m’esperava la formosa illa de Sicília, que faria amb un braç de marbre a la maleta tots aquells dies – li vaig dir que aquella peça faria molt mes goig am les altres que tenia per tota la terrassa entre les plantes i els testos. I per acabar-ho d’adobar li digué que cada vegada que veies aquell marbre mutilat pensaria una mica amb el noi espanyol.


Ja es l’hora de dinar i jo em dic que ja veurem a quin restaurant em porta, i veig que aparca davant de casa seva i que tornem a saludar al guarda de la porta que ja no es el mateix home d’ahir a la nit. Em diu que l’assistenta ha anat aquest mati mentre nosaltres érem de visites a preparar el dinar a la casa, que tan sols havia d’encendre el forn per escalfar el que havia fet.
Pugem al pis de nou – jo ben poc em pensava tornar-hi – hi em demana si em vull posar còmode i jo com no se que contestar, moc les espatlles i faig un mig somriure – anem al dormitori i treu de l’armari dos batis de seda quasi idèntics tan sols el color no era el mateix, em dona un blau nit i l’altre de color negre el deixa sobre el llit al seu davant. Fent el que veia fer, em vaig despullant del tot com en John ho estava fent em poso el batí i descalços anem sobre el parquet fins la cuina per veure el que la cuinera havia fet per menjar – una safata gran de forn amb una lasagna ja era dins el forn – obrí el gas i anar a la nevera per treure una botella de chianti, que va dir era de molt bona anyada. Darrera la segona porta tancada de la cuina hi havia un magnífic menjador potser la peça mes elegant de la casa tant per les mides com per la exquisida decoració, al mig de la peça una taula parada per dues persones.

La gent amb diners menja poc. A casa quan hi ha pasta sempre hi ha un segon plat de carn o peix. No va ser així. La lasagna estava bona però desprès ja vam passar a la fruita, pinya americana de llauna amb unes gotes de kirsh.
Jo en aquest moment ja no se que fer per aclarir la meva situació, veig que en John creu que estic ja a casa còmodament abillat i que passarem junts la avorrida tarda del diumenge i jo puc estar a questa casa fins una hora però quan es faci fosc vull anar al meu hotel per dormir i preparar l’equipatge per el viatge de dema a primaríssim hora – i no se com enfocar la cosa, i això em posa una mica nerviós – així que decideixo parlar clar i li dic que quan es faci fosc vull tornar al meu hotel, en John queda com molt sorprès perquè estava segur de que passaríem l’ultima nit a casa seva entre els seus llençols del mes fi cotó – li dic que no pot ser, que no s’enfadi però que vull anar a dormir al meu hotel perquè potser que els meus pares em truquin per telèfon i al veure que per dues nits no he dormit al hotel es podrien preocupar – això ho ha entès i diu que ho compren i que per suposat tinc tota la raó – menys mal, estic salvat – ara nomes veig que tinc quatre o cinc hores fins que pugui tornar al meu hotel i veiem que podem fer aquesta estona.

Sortim del menjador i diu si vull anar a fer la ‘siesta’ li dic que si però que preferiria anar al salo que no al dormitori – tinc por de quedar-me dormit mes del que em pertoca – anem cap al salo i ens estirem al sofà mes gran dels tres que hi han – em pregunta que si vull que em faci un cafè o un té i li dic que no – posa’m una musica que t’agradi molt i fes-me l’amor, li dic – posa cara de pa de pessic i una dolça mirada vers a mi.
La Peggy Lee va cantar tota l’estona i els cossos despullats es fonien entre coixins i batis de seda crua, la pell bruna sobre la pell blanca, la pell pàl·lida sobre la pell morena, els acoblaments foren perfectes - ara sí -

A dos quarts de set del vespre d’aquell diumenge de Rams ja estava a la porta del meu hotel tan poc utilitzat, en John em va volgué portar encara que jo li deia que tan sols em demanés un taxi – però no va ser així – també ens vam canviar les adreces i els telèfons – les meves dades eren lleugerament equivocades – jo no el podia veure mai mes.
A Barcelona jo tenia un amant des–de feia uns pocs anys i encara, desprès de la meva primavera romana, estaríem un any i mig mes fins que definitivament acabaríem la nostra relació.

Jo a Roma hi he tornat moltes vegades més, és una ciutat que l’adoro, però al Foro, al Mont Palatí, al Palau Dòria, i a els set turons de Roma no hi he tornat mai més, ni tampoc ho faré per moltes vegades que visiti aquesta romàntica ciutat, és el menys que li dec al record d’aquell home anomenat John.

Ricard Salvat

Estimat Gabriel,

Ha mort Ricard Salvat, una de les persones del mon de les arts que he tingut el plaer infinit de conèixer, no a fons directament però si en les trivials converses mantingudes quan ens trobàvem en les estrenes d’ell o d’altres i sobre tot per els comentaris del meu antic amic PC., que havent fet el servei militar amb Salvat van perllongar la seva amistat intima per tots els anys i fins ara, la fi de tot, o sigui que indirectament sabia molt d’ell i de la seva família, però no es d’això del que et vull parlar.

De molt jove i gracies a una persona de la que ja parlaré en el seu moment jo estava molt vinculat amb el mon teatral de Barcelona i en aquells moments despuntava tímidament en Ricard Salvat per les seves incursions en una mena de teatre que era per a mi molt innovador i fins i tot moltes vegades avorrit doncs jo tan sols estava acostumat a veure en teatre les comèdies madrilenyes que et feien nomes passar l’estona, vestits elegants per la primera dama, sofà al bell mig de l’escenari, acudits enganyosos i bombons a la butaca del costat.
Però a Barcelona es feia un altra mena de teatre en el que mica en mica em vaig anar ficant i en Salvat era el mes agosarat per la nuesa de la paraula i el descarnat de la temàtica de les obres que escollia.

Jo si no hagués estat per Salvat no hauria conegut molts dels puntals de la cultura europea, ja que ell me’ls va fer conèixer, Bertolt Brecht, Salvador Espriu, Armand Cardona Torrandell, Kurt Weill, i tants d’altres. Any rere any l’anava veient a les seves estrenes i quasi sempre hi havia un moment per parlar amb ell.
En aquells moments jo no el podia entendre perquè el meu cap de pardals no podia valorar el talent didàctic de Salvat, jo encara no tenia ni vint anys, però aquí i avui veig tot el que ell en les seves mostres escèniques ens va ensenyar i domesticar amb unes eines gens semblants a les emprades per el franquisme.

La meva ultima conversa va ser davant el teatre Borras en acabar la màgica funció que acabàvem de veure ‘Un Dia, Mirall Trencat ‘ al sortir hi havia la seva esposa al carrer i ens va dir a en PC. I tots els altres amics que esperéssim una mica que en Salvat estava acomiadant-se de la companyia com feia cada nit i que sortiria en uns instants, quan va sortir vam veure que s’havia aprimat molt i que no feia gens de bon cara, però ho vam atribuir a que moure 30 actors d’una manera impecable i genial en un muntatge esplèndid però que mereixia un teatre Nacional i no el petit teatre Borras (Belbel on estaves el darrer any quan programaves aquesta temporada i vas preferir la insulsa ‘Aloma’ a la meravellosa obra de la Rodoreda personada per Salvat?)

Allí al carrer era el dia 12 de setembre de 2008 va ser l’ultima vegada que vaig parlar amb ell i havent estat tan feliç les tres hores de durada de l’espectacle no em va costar gens lloar la seva feina fins uns graus d’exageració impossible, allí vaig tornar a tenir els dinou anys d’entusiasme quasi agressiu, per el fet de no haver estat aquella meravella en el Teatre Nacional de Catalunya i en el seu lloc fos en Salvat que es tenia que jugar els seus diners amb una obra que per la dilatada nomina era impossible de assumir, però el seu amor al teatre era mes fort que la seva contenció econòmica i contable. Poder estrenar l’obra va ser una de les seves últimes il·lusions en aquest mon de mones.

Ara si llegeixes l’Avui (els altres diaris tan sols s’han tret de sobre el mort fen treballar al crític teatral de torn) totes les personalitats de la cultura teatral, Bieito, Coca, Olivares, Pascual, Novell, Bonnin, Codina, Periel, Benet i Jornet, Cabré, Pesarrodona, Rigola, Ollé ploren el seu mutis i li donen el lloc que mereix en el nostre pantocràtor teatral català, si be Salvat ja no ho pot llegir la seva Dona, les Filles i els Germans poden estar orgullosos de que en Salvat era tant apreciat com estimat (les llàgrimes de la Sansa) i també poden comprovar que el Sr. Belbel no ha obert boca, potser millor així, no fos que li entres una mosca collonera.

Haruki Murakami a Barcelona

Estimat Gabriel,
Es evident que la nostra cuitat es una ciutat culta o si més no s’interessa per les coses de la cultura, avui a les set del vespre estava anunciada una conferencia o diàleg entre el mediàtic escriptor japonès i la nostra gloria local la cineasta Coixet a la biblioteca Jaume Fuster de la Plaça Lesseps, a les sis de la tarda he anat a veure que tal pintava l’esdeveniment i m’he quedat de pedra de veure una immensa cua de gent que podia omplir al menys quatre vegades l’aforament del auditori de la biblioteca, sort que portava al mòbil nou que fa molt bones instantànies i he pogut captar l’embogiment col·lectiu per els mites de paper de la nostra societat, no vull enganyar-te de que jo, com a bon tafaner que soc, també hi hagués tret el nas per veure una estrella de les lletres de ben a prop i veure com se les empesca la Coixet amb un embolat com el que li han ficat, però seguint la meva tònica de sempre de no fer cues per res del mon que no sigui per menjar en temps de guerra o quan ens donin les noves cartilles del racionament per el pa, l’arròs i les mongetes una vegada arribem al capdavall de la crisis actual, m’he tornat a casa i estic escrivint això quan encara manca mitja hora perquè el Sr. Murakami somrigui tímidament davant els 200 flaixos que l’esgarraparan tan bon put tregui la seva sorpresa carona per l’escenari que l’editorial espanyola li ha muntat amb la millor de les voluntats, això es el que m’agradaria creure

vivienne westwood

Estimat Gabriel,
La vida sempre te sorpreses i el darrer dijous a un carrer molt comercial de Londres, el Strand, vaig tenir una sobtada i feliç sorpresa gracies al ull de memòria fotogràfica del meu Fra. quan em va dir: ‘acabes de tocar a la Vivienne Westwood ‘ de cop em vaig tombar i quasi no m’ho podia creure, allí estava la gran Vivienne vestida quasi de semi 'clochard' amb una bicicleta entre les seves mans i parlant amb un jove ciclista, sort que tinc sempre l’aparell fotogràfic a punt i així la vaig poder retratar amb molts nervis de primer, fallar la fotografia, segon, que la dama em digues quatre de fresques, aquí pots veure les fotos

De sempre he admirat aquesta dona, la mes jove de tots els dissenyadors, encara que nascuda l’any 1941, sempre dos passes endavant de tots els altres, ha estat el revulsiu necessari a la moda per donar vitalitat i fantasia a un mon que esdevingué asèptic per culpa de les elegants i fosques estilitzacions dels italians tipus Armani o Valentino, els anglesos amb la Westwood al capdavant donaren un aire renovador i transgressor al mon del disseny, moda i punk, tot lliga, amb ella en Galliano i en McQueen molt més joves que ella i perfectament instal·lats a Paris com autèntics reis de la moda

Però sota la aparença de modernitat absurda per vendre a les boutiques dels grans magatzems del mon hi ha una artista que quan es posa seria fa autentiques meravelles a l’alçada dels grans mites dels cinquantes Dior o Balenciaga i es llavors quan aquesta gran artista te les portes obertes als grans museus del mon com el Met de Nova York o el Victoria & Albert de Londres i es poden admirar unes peces que traspassen el mon efímer de la moda per arribar a el que denominem sense cap por, obres d’art

http://en.wikipedia.org/wiki/Vivienne_Westwood

Irek Mukhamedov

Estimat Gabriel,
El ballet es un art que de ben petit m’agrada’t moltíssim però ara nomes el veig gracies als DVD que hi ha a la venda i a la generositat del meu cosí Antonio que com es molt afeccionat i te diners per comprar quasi tot el que surt al mercat espanyol, perquè si fos per les mostres escarransides que programa el Liceu quina gana passaria!, no vull parlar de les cosetes que programa durant tot l’any al Mercat de les Flors, perquè allò per a mi no es ballet, pots anomenar-ho , dansa, expressió corporal, mim, o com vulguis però es un conjunt de cossos arrossegats per terra amb moviments sense cap ordre ni concert i sempre, això sí, amb una musica sorollosa i inaudible per les meves cansades orelles que nomes volen escoltar cadències melòdiques.
Faig tota aquesta introducció per parlar del ballarí rus Irek Mukhamedov, que va néixer el 1960 a Rússia a Kazan no gaire lluny de Moscou pensant en les enormes distancies que te aquest vast país, ahir vaig veure per tercera vegada aquest ballarí en el ballet ‘Spartacus’ en una gravació de 1984 o sigui que tan sols tenia 24 anys
http://bosombuddy.blogspot.com/
En veient el seu treball esgotador sobre l’escenari vaig pensar que potser aquest artista fou el millor ballarí de tots els que conec del segle XX per la seva passió i entrega, dotat d’unes qualitats físiques que quan evoluciona per l’escenari moltes vegades fa que se’t geli la sang al veure moviments i salts quasi impossibles, també vull fer comentari del seu ballar absolutament mascle com es habitual dins la mítica companya del ballet del Bolshoi, ja poden anar vestits ridículs o antiquats els d’aquesta companya o amb perruquetes repulsives que sempre el seu ballar serà ferm i masculí, a les grans companyes de dansa que hi ha al mon occidental els homes sempre es mouen com fràgils papallones i les dones com floretes i això m’angoixa i m’impedeix que pugui entrar en la trama de l’historia que m’estan explicant.
Tu molt bé pots dir que afirmar que aquest ballarí Mukhamedov es per a mi el millor del segle XX es una bogeria quan també els russos Nureyev o Baryshnikov han demostrat una extraordinària qualitat i segurament la dansa no es el mateix desprès de la seva petjada per aquest mon però això es el que jo sento i com ‘Spartacus’ es un dels dos ballets que mes m’agraden i que mes vegades he vist (l’altre es el ‘Romeo and Julia’ de Prokofiev) i es impensable que aquests dos ballarins estrelles que he mencionat poguessin assolir aquest dificilíssim rol es per això que li dono aquest privilegi de ser el numero 1 al meu admirat Irek Mukhamedov, que avui ja nomes fa de coreògraf perquè el calendari no perdona i molt menys als deus del mon del art.