Ricard Salvat

Estimat Gabriel,

Ha mort Ricard Salvat, una de les persones del mon de les arts que he tingut el plaer infinit de conèixer, no a fons directament però si en les trivials converses mantingudes quan ens trobàvem en les estrenes d’ell o d’altres i sobre tot per els comentaris del meu antic amic PC., que havent fet el servei militar amb Salvat van perllongar la seva amistat intima per tots els anys i fins ara, la fi de tot, o sigui que indirectament sabia molt d’ell i de la seva família, però no es d’això del que et vull parlar.

De molt jove i gracies a una persona de la que ja parlaré en el seu moment jo estava molt vinculat amb el mon teatral de Barcelona i en aquells moments despuntava tímidament en Ricard Salvat per les seves incursions en una mena de teatre que era per a mi molt innovador i fins i tot moltes vegades avorrit doncs jo tan sols estava acostumat a veure en teatre les comèdies madrilenyes que et feien nomes passar l’estona, vestits elegants per la primera dama, sofà al bell mig de l’escenari, acudits enganyosos i bombons a la butaca del costat.
Però a Barcelona es feia un altra mena de teatre en el que mica en mica em vaig anar ficant i en Salvat era el mes agosarat per la nuesa de la paraula i el descarnat de la temàtica de les obres que escollia.

Jo si no hagués estat per Salvat no hauria conegut molts dels puntals de la cultura europea, ja que ell me’ls va fer conèixer, Bertolt Brecht, Salvador Espriu, Armand Cardona Torrandell, Kurt Weill, i tants d’altres. Any rere any l’anava veient a les seves estrenes i quasi sempre hi havia un moment per parlar amb ell.
En aquells moments jo no el podia entendre perquè el meu cap de pardals no podia valorar el talent didàctic de Salvat, jo encara no tenia ni vint anys, però aquí i avui veig tot el que ell en les seves mostres escèniques ens va ensenyar i domesticar amb unes eines gens semblants a les emprades per el franquisme.

La meva ultima conversa va ser davant el teatre Borras en acabar la màgica funció que acabàvem de veure ‘Un Dia, Mirall Trencat ‘ al sortir hi havia la seva esposa al carrer i ens va dir a en PC. I tots els altres amics que esperéssim una mica que en Salvat estava acomiadant-se de la companyia com feia cada nit i que sortiria en uns instants, quan va sortir vam veure que s’havia aprimat molt i que no feia gens de bon cara, però ho vam atribuir a que moure 30 actors d’una manera impecable i genial en un muntatge esplèndid però que mereixia un teatre Nacional i no el petit teatre Borras (Belbel on estaves el darrer any quan programaves aquesta temporada i vas preferir la insulsa ‘Aloma’ a la meravellosa obra de la Rodoreda personada per Salvat?)

Allí al carrer era el dia 12 de setembre de 2008 va ser l’ultima vegada que vaig parlar amb ell i havent estat tan feliç les tres hores de durada de l’espectacle no em va costar gens lloar la seva feina fins uns graus d’exageració impossible, allí vaig tornar a tenir els dinou anys d’entusiasme quasi agressiu, per el fet de no haver estat aquella meravella en el Teatre Nacional de Catalunya i en el seu lloc fos en Salvat que es tenia que jugar els seus diners amb una obra que per la dilatada nomina era impossible de assumir, però el seu amor al teatre era mes fort que la seva contenció econòmica i contable. Poder estrenar l’obra va ser una de les seves últimes il·lusions en aquest mon de mones.

Ara si llegeixes l’Avui (els altres diaris tan sols s’han tret de sobre el mort fen treballar al crític teatral de torn) totes les personalitats de la cultura teatral, Bieito, Coca, Olivares, Pascual, Novell, Bonnin, Codina, Periel, Benet i Jornet, Cabré, Pesarrodona, Rigola, Ollé ploren el seu mutis i li donen el lloc que mereix en el nostre pantocràtor teatral català, si be Salvat ja no ho pot llegir la seva Dona, les Filles i els Germans poden estar orgullosos de que en Salvat era tant apreciat com estimat (les llàgrimes de la Sansa) i també poden comprovar que el Sr. Belbel no ha obert boca, potser millor així, no fos que li entres una mosca collonera.