Les coses com les persones, els animals o les plantes tenen una vida agradable o penosa depenent de les circumstancies de la vida i del seu destí, absurda paraula tan emprada com ho son totes les que envolten els misteris de les religions. Doncs be ara t’explicaré l’historia d’un piano que va néixer molt lluny d’aquest país i poc s’imaginava el camí tan desgraciat que seria el de la seva, ara ja, llarga vida.
Comencem , i com en els contes hi havia una vegada un xicot molt agosarat amb les coses serioses de la vida l’anomenarem Gabriel, precisament com tu, aquest noi creia que estava tocat per la ma divina per despuntar en els difícils camins de les arts, com havia començat a pintar sense tenir cap noció tècnica del mon dels pinzells i dels tubs de pintura i sorprenentment li va sortir tirant a bé a les primeres incursions, tenia certa traça i fins i tot va fer unes quantes exposicions venent quasi la meitat d l’obra que havia produït, però molt aviat es va cansar de bregar amb galeristes, marxants d’art i crítics i ho va deixar córrer.
Aquell cap atabalat ara es volia ficar en el mon de la musica i va pensar innocentment que si sense escola artística havia venut quadres també sense cap coneixement de musica podria tocar un instrument musical i com no, el que va triar va ser el mes costos de tots, el piano, tenia uns diners estalviats i se’n va anar a una de les millors botigues de pianos de Barcelona, Adagio al carrer Muntaner, allí un empleat que encara deu estar rient li va dir que per els diners que comptava el millor era un piano marca Otto Bach, alemany, d’Hamburg però que sortia mes econòmic perquè estava assemblat a Sud-àfrica . la operació es va fer d’immediat ja que en Gabriel es volia posar a tocar els nocturns de Chopin tan aviat el piano fos a casa seva.
Al pobre piano no sabia el que li esperava d’aquell gamarús pretensiós i inconscient.
Tan aviat el piano de laca negra amb aquella olor de fusta bona va ser instal·lat al lloc mes prominent de la sala es va seure a la banqueta i va començar a bastonejar les tecles i ja et pots imaginar que el so que va sortir fou tan lamentable com insuportable. Llavors va veure que no era tan fàcil com ho imaginava i va decidir que tenia que anar a fer unes quantes classes de piano. A La Vanguardia va veure un anunci de una professora que estava a la Riera de Sant Miquel prou convenient perquè era a prop de la seva casa i tot decidit, va anar-hi amb el joiós esperit que el caracteritzava. La professora acabava d’acabar la carrera, si es que això s’acaba mai, vull dir jove i inexperta, si hagués estat una dona bregada amb el tema l’hagués fet fora a la segona classe.
Va estar quasi un any fent aquestes inútils classes l’arriscat Gabriel, el piano patia el dolor més profund perquè mai va sentir aquell color del so tan bonic que sabia ell podia donar. Solfeig amunt, solfeig avant, escales i arpegis sense cap resultat aparent tot de cop va dir prou, va tancar la tapa del piano i es va oblidar d’aquella intemperància de persona immadura.
El sofert piano quasi es va alegrar de que el suïcidessin en vida perquè veure cada vespre aquell borinot perdent el temps l’ofegava fins les llàgrimes.
Així va estar el silenciós piano que l’havien emmudit sense pietat, quasi vint anys. Tan sols dues vegades l’any quan venien les criatures petites de la família a veure l’avia, es seien a la banqueta amb un parell de coixins al cul per arribar a les tecles i jugaven amb el piano negre i llustrós, i ell pensava que potser algun dia algun d’aquells marrecs tindria una petita afició musical i en Gabriel el regalaria a un d’ells per aprendre el noble art de d’interpretació musical.
Un dia de pluja en Gabriel va veure clar que havia estat una persona egoista per sacrificar al seu piano sense fer la feina per la qual havia estat creat, fent-lo servir tan sols per posar sobre seu unes figuretes d’adorn i un canelobre i va recordar que feia uns quants anys va venir a casa seva un amic de Montpeller, l’Olivier que podia tocar el piano bastant bé i quan el va veure tan bonic, obrí la tapa i va estar quasi dues hores tocant-lo, si no d’una manera virtuosa, prou dolçament per omplir d’una musica agradable tota la casa. El piano mut també ho recordà i amb llàgrimes lliscant per les cordes va pensar que havia estat l’única volta que havia pogut escoltar el so que sortia de les seves entranyes immaculades.
Va estar quasi un any fent aquestes inútils classes l’arriscat Gabriel, el piano patia el dolor més profund perquè mai va sentir aquell color del so tan bonic que sabia ell podia donar. Solfeig amunt, solfeig avant, escales i arpegis sense cap resultat aparent tot de cop va dir prou, va tancar la tapa del piano i es va oblidar d’aquella intemperància de persona immadura.
El sofert piano quasi es va alegrar de que el suïcidessin en vida perquè veure cada vespre aquell borinot perdent el temps l’ofegava fins les llàgrimes.
Així va estar el silenciós piano que l’havien emmudit sense pietat, quasi vint anys. Tan sols dues vegades l’any quan venien les criatures petites de la família a veure l’avia, es seien a la banqueta amb un parell de coixins al cul per arribar a les tecles i jugaven amb el piano negre i llustrós, i ell pensava que potser algun dia algun d’aquells marrecs tindria una petita afició musical i en Gabriel el regalaria a un d’ells per aprendre el noble art de d’interpretació musical.
Un dia de pluja en Gabriel va veure clar que havia estat una persona egoista per sacrificar al seu piano sense fer la feina per la qual havia estat creat, fent-lo servir tan sols per posar sobre seu unes figuretes d’adorn i un canelobre i va recordar que feia uns quants anys va venir a casa seva un amic de Montpeller, l’Olivier que podia tocar el piano bastant bé i quan el va veure tan bonic, obrí la tapa i va estar quasi dues hores tocant-lo, si no d’una manera virtuosa, prou dolçament per omplir d’una musica agradable tota la casa. El piano mut també ho recordà i amb llàgrimes lliscant per les cordes va pensar que havia estat l’única volta que havia pogut escoltar el so que sortia de les seves entranyes immaculades.
Amb un atac de rauxa i encertada decisió en Gabriel va posar un anunci de venda del piano a Internet, mai ho havia fet però per aquestes feines era prou espavilat, va mirar quin era el preu d’un piano de segona ma de la marca del seu piano i el posà un xic mes baix perquè tingues millor sortida. Al cap de tres dies va començar a trucar el telèfon per demanar detalls del seu anunci. En Gabriel volia que la persona que s’emportés el seu piano fos especial, el piano havia conviscut amb ell una bona part de la vida i volia rescabalar-lo de tot els patiments que havia sofert.
Volia que anes a parar a casa d’un professor de piano, o d’una escola de musica, o be a una acadèmia de dansa. No volia que tornes a una vida trista com la que li havia fet portar fins ara. Però el destí que abans mencionava es bo moltes vegades per les persones o coses que pateixen i va fer que el seu company de laca negra anés a parar a casa d’una noia de Granollers, una noia que de naixement pateix una greu malaltia psicològica o mental, no es pot comunicar bé amb la gent però desprès de dos cursos de piano aconsellat per els metges que la porten han comprovat que la noia malalta millora molt el seu comportament perquè la noia es comunica molt millor amb el piano que amb les persones. En Gabriel per fer-se perdonar la seva inconsciència de joventut va rebaixar el preu del seu piano per tal que la noia que s’entén tan be amb els pianos pogués tenir-ho ben aviat sense que els seus pares haguessin de fer un sacrifici econòmic.
El piano viatger ja es al seu destí i ja fa dos dies que la seva mestressa li fa companyia, el toca i l’acarona, segur que ben aviat l’estimarà i el piano llustrós de laca negra viurà feliç molts més anys dels que viurem tots plegats.
Volia que anes a parar a casa d’un professor de piano, o d’una escola de musica, o be a una acadèmia de dansa. No volia que tornes a una vida trista com la que li havia fet portar fins ara. Però el destí que abans mencionava es bo moltes vegades per les persones o coses que pateixen i va fer que el seu company de laca negra anés a parar a casa d’una noia de Granollers, una noia que de naixement pateix una greu malaltia psicològica o mental, no es pot comunicar bé amb la gent però desprès de dos cursos de piano aconsellat per els metges que la porten han comprovat que la noia malalta millora molt el seu comportament perquè la noia es comunica molt millor amb el piano que amb les persones. En Gabriel per fer-se perdonar la seva inconsciència de joventut va rebaixar el preu del seu piano per tal que la noia que s’entén tan be amb els pianos pogués tenir-ho ben aviat sense que els seus pares haguessin de fer un sacrifici econòmic.
El piano viatger ja es al seu destí i ja fa dos dies que la seva mestressa li fa companyia, el toca i l’acarona, segur que ben aviat l’estimarà i el piano llustrós de laca negra viurà feliç molts més anys dels que viurem tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada