Un amic que ja no hi és

 

Papallones sobre la pell

Papallones sobre la pell tan fràgil, tan sensitiva i tan feble. El teu cos ha estat despullat de tot vestigi urbà, cap additament exterior, ni medalles ni rellotge, ni tampoc anells. Un cos nu introduït en una cambra espaiosa de llum tènue i obligat a postrar-se boca terrosa sobre un ample llit prou arran de terra. Se’t diu que et relaxis i esperis un moment, et quedes sol a l’habitació on olores dins la foscor un aroma mig oriental i escoltes molt sotilment uns arpegis de musica llunyana. Uns breus instants d’espera i a l’espai ja no estàs sol. Notes com un altre cos s’enfila al llit convertit màgicament en altar de sacrificis. Unes mans càlides i suaus et recorren amb la punta dels dits l’espatlla baixant esquena avall dolçament fins a la fi de cada peu. Sens un soroll de flascó i de líquid remogut, al cap d’un instant notes com unes mans olioses t’acaricien les cuixes untant-te completament la cama esquerra i fent relliscar amb lleugera força les dues mans a dalt i baix d’aquell tros de cos tot ple d’oli. Quan les mans pugen ben amunt fins els límits dels glutis el dit petit de la ma esquella del mestre de cerimònies frega lleugerament i quasi imperceptiblement un centímetre d’escrot, un llampec de nerviós plaer et sacseja l’espinada i et deixa uns segons fora de joc. Al cap de alguns moments difícils de precisar les mans sàvies es dediquen de la mateixa manera a la cama dreta i també els dits del peu son tocats, estirats i convenientment untats, les mans segueixen pels turmells amunt i en arribar a la zona dels glutis, l’escrot torna a ser fregat i de nou el llampec torna a fictíciament, il•luminar la cambra. El massatge segueix amb dedicació a glutis i cul, esquena, ronyonada i espatlla, per prosseguir poc desprès pels braços un rere l’altre. Tot el teu cos és una lliscant superfície de pell oliosa, estàs des del principi amb els ulls tancats i el cap recolzat sobre una galta. El teu sentit tàctil sap i nota que el cos, que tens tant proper, que t’està fent gaudir sensacions quasi impossible de definir, esta tant nu com esta el teu, notes la seva calidesa de la pell en les breus passades de canvi de moviment o de postura. Una sensació del tot màgica i eròtica, relaxant i que voldries que no acabes mai. Si hi ha paradís, aquesta cambra i aquest moment si assembla molt.

L’oficiant et demana que et donis la volta, tu continues amb els ulls tancats i els sentits alerta encara que en alguns moments i degut a la extrema relaxació que experimentes, sembla que et vas d’aquest món i una feble son t’envaeix. Quan estàs cara amunt i completament nu, sembla que la teva desprotecció vers els altres és absoluta. L’únic que cal fer és deixar-se fer i tot seguit veus que les mateixes coses o ben semblants que t’havien fet quan estaves cul enlaire, ara es manifesta poc a poc de baix a dalt de la mateixa manera, les llambregades quan els seus dits freguen de prop la zona inguinal son les mateixes igual o més fortes, no ho se. La memòria dels impactes sensorials és molt traïdora. Amb la punta dels dits amb un moviment quasi imperceptible et recorre la panxa el pit les cuixes, amunt i avall, lentament suaument, és com si un exercit de boges papallones aletegessin sobre el meu cos, en aquell moment innocent i molt receptiu. Un potent avantbraç llisca com una piconadora del coll als genolls amb moviments ràpids i segurs, la barreja de pessigolles, relaxament muscular i erotisme flotant en el cervell et porten en una espècie de estat de misticisme esotèric en que estant sentint tot el que sents en aquell moment de potent i d’íntim et planteges que tot allò que estàs experimentant no t’està passant a tu. Et veus a tu mateix lluny de on et trobes ara, tots aquests impulsos sensorials que experimentes tan propers, no te estant passant a tu. El altre jo t’observa i tu estàs ancorat en aquell altar de lúdiques i estàtiques emocions, dins la foscor de la cambra de llum tènue i les centenes de papallones fugen espaordides desprès de fer la seva feina. Uns moments de silenci, passar-te un aigua per treure’t parcialment l’oli de la pell, vestir-te i tornar a casa. Amb ganes de explotar i cantar als quatre vents els que has sentit. Tu, un home tant gran i que encara descobreix sensacions mai mesurades i ni molt menys imaginades. La vida continua essent grata amb tu, recorda-ho sempre. I també el meu agraït pensament per la persona que m’ha ofert aquesta possibilitat de compartir moments únics amb la seva persona i les seves papallones color malva.

Bilbao, mixed grill

 Bilbao, un viatge en solitari amb el convenciment de que acompanyat mai el podria fer ja que no era un destí agradable per veure-ho compartit. Ja m’enteneu germans. Una ciutat que en dies feiners t’obliga a estar ficat al llit a les 10 de la nit. Gent activa i dinàmica que fa esport contínuament als marges de la ria. Una edificació urbana solida i sintètica sense escarafalls decoratius però amb molta solidesa i confort. L’art del carrer ben escollit i ben plantat on li escau. La gent amable, sense inútil melmelada. En el fons timidesa generalitzada, que el intuïtiu enginy mediterrani sap fer esvair. Un menjar que amb unes molt bones primeres matèries en la cassola queda curt en sabors agosarats, això sí, mai et reprendrà. Un sistema de comunicacions envejable, un dels millor metros que ho hagi trepitjat. Molt predisposada la gent de tancar-se a casa quan encara no es prou fosc i fluent comunicació via les xarxes socials de mòbils, tabletes i ordinadors. Un lloc especialment atraient per tornar-hi més endavant.

Guggenheim Bilbao

Una joia d’edifici, és tan bonic, de pell de plata, els núvols si reflecteixen i les arestes tallants de la carcassa es perden dins la boira del mati que arrossega la ria i el Nervión. Mai et canses de mirar i admirar aquella escultura monumental i aquella musica que ens diu que desprès de Sidney, Bilbao.

Paula, 11 anys

 Avui ha estat la primera vegada que les dues germanes s’ha assegut a la taula per el menjar d’aniversari de la gran, i les dues anaven perfectament maquillades, fou una sensació estranya perquè era com si uns traços d’infantesa haguessin desaparegut, i que mai mes les imatges serien com abans, el riu de la vida llisca suaument per les nostres pells i les petites ja es van fent grans, sortosament.

Portugalete i el seu 'puente colgante'

 Parlant amb en Rafa, xicot que jo sempre havia cregut que era de Bilbao, em va dir que era de Portugalete, en aquell moment no tenia ni idea on es trobava aquest poble però li vaig dir que el seu nom m’era familiar. Ell contestar que segurament em sonava el nom per el ‘puente colgante’ en veritat no relacionava per res el pont amb Portugalete, ens al contrari el relacionava amb Bilbao, per la canço que escoltava quan era petit per la radio i deia així: ‘No hay en el mundo Puente colgante Más elegante Que el de Bilbao Porque lo han hecho Los bilbainitos Que son muy finos Y muy salaos’ Un pont misteriós perquè jo de nen no podia imaginar que era això d’estar penjat essent un pont. El meu pare m’ho intentava d’explicar però res no entenia, i així fins ara que l’he trepitjat in situ i he pogut acomplir una assignatura pendent des de que era infant. Sense la conversa amb en Rafa l’assignatura encara estaria penjada, com el pont de Portugalete.

Sitges, carrer de Sant Bonaventura

 Fins a la fi del segle XX a Sitges hi havia un carrer que pels dies de carnestoltes no s’hi podia passar. És el carrer de Sant Bonaventura i en aquells moments, hi havia al carrer un bon grapat d’establiments gai. De tothom es sabut que per aquests dies les disfresses més originals, divertides i luxoses són les del col•lectiu gai. Es per això que tot el públic en general passejava per aquell carrer per veure el que no es podia veure a cap altre indret de Sitges. La festa era sobre tot al carrer i l’animació durava fins quasi que es feia de dia. En aquest món tot es trastoca, canvia i modifica. Els locals gai del carrer Sant Bonaventura si no han tancat ja, ho estan a punt de fer-ho. L’ambient s’ha desplaçat més cap a mar. Els gais ja quasi no es disfressen i només es poden veure uns pocs vells nostàlgics que fan perviure aquest bonic i divertit hàbit del travestiment pocavergonya. La joventut hetero es disfressa de qualsevol manera i sense cap gracia, en general, la qüestió es sortir, fer gresca i passar-ho bé. Mentre ens uns espais del poble no hi cap ni una agulla l’altre carrer de periclitada gloria esta desert.

Sant Medir, dolça festa

 I mai havia vist de prop la festa de Sant Medir, i mai hauria pensat que sis anys sense tu serien tant llargs, i com avui el col•legis han fet campana, em anat a collir caramels. Festa dolça, desorganitzada, caòtica de des estructurada com les truites del Adrià. Tu recollies caramels sense sortir al carrer tels llençaven per la finestra quan passaven les colles prop de casa. Un dia tant de Gràcia, un dia tant teu.

Santa Eulalia i Barcelona

 Santa Eulalia, la patrona de Barcelona defenestrada treu revenja i en el seu dia la catedral i l’ajuntament de la ciutat tenen les portes obertes per festejar la petita santeta màrtir i verge. A la catedral les portes de la cripta on esta el bonic sepulcre de la santa estan obertes amb tota la llum per poder retratar els detalls d’un lloc que passa a la penombra la major part de l’any. A la casa gran, festa major, catifes, flors i ornaments nets i polits perquè les escoles i els jubilats puguin veure les artístiques instal•lacions a les diverses estàncies i cambres de èpoques molt diverses i decorades en estils artístics ben diferents però com la majoria de les obres son de bona qualitat, totes lliguen i es complementen.

El barroc exultant a Munich

 El barroc és moltes vegades un art difícil de digerir en qualsevol de les seves vessants. Si ens centrem en aquest art aplicat a les esglésies podem trobar que a cada país s’interpreta de manera diferent el misteri de deu en el seu embolcall d’arts plàstiques. És precisament a les esglésies on es pot trobar el compendi de totes les arts ja que al mateix instant pots gaudir del barroc aplicat a la arquitectura, la pintura, la escultura i també la musica si en aquell moment l’orgue esta tocant una peça de Haendel per exemple. El barroc a les esglésies del món pot ser tan variat i divers com ho som les persones, no te res a veure una església barroca de Lisboa amb una de Roma o tanmateix de Viena. El barroc art exultant, excessiu i desproporcionat, el millor reclam per tirar per terra la senzillesa que reclama la doctrina de Crist, però tremendament atractiu per les persones, com jo, que ens deixem portar per els excessos voluptuosos del art universal. Tot aquest prefaci és per tan sols dir que tots els barrocs de la historia del art son apreciats per a mi però el que em guanya el cor és el que es cou a les esglésies baveres sempre combinant amb blanc els daurats i brillants cromatismes per neutralitzar la potent pirueta d’aquests colors i daurats, abundants i retorçats.

Els castells de Ludwig

 Un personatge fascinant com es el rei Lluis II de Baviera sempre ha estat lligat a la iconografia històrica dels seus castells mitològics, la bogeria, la seva cosina Sissi, la musica de Wagner, la seva latent homosexualitat i moltes altres coses han fet d’aquest rei un heroi de novel•les, pel•lícules i fins i tot de comèdies musicals de teatre. Sempre vaig pensar que anar a visitar aquests castells perduts en els Alps, fora una tasca difícil d’aconseguir i amb la contemplació de les postals i els documentals de cine ja n’hi havia prou. Ara, i gracies a la magnifica col•laboració d’una estimada amiga, aquest somni s’ha fet realitat. No tan sols el fet de poder anar al castell de Newschwanstein d’una forma privilegiada per el fet d’arribar amb quatre rodes fins a la mateixa porta del castell, sinó també per el fet de poder estar al balco on es divisen unes de les millors vistes imaginables, balco que nomes poden trepitjar politics i artistes de fama com poden ser pintors o actors. També el temps va ser molt generós en aquest dia, perquè va lluir un sol esplendent. En resum un altre fita feta realitat, sense jo fer cap esforç. Només puc dir gracies.

Homenatge a Josep Clarà

Sempre que m’he topat amb les obres de Josep Clarà (1878-1958) en diverses circumstancies de la vida he tingut la sensació de que encara que estava davant d’un gran escultor la seva obra en causava sensacions contradictòries. Un dia el trobava tou i massa noucentista, un altra l’admirava per la plasmació de la sensualitat voluptuosa en els nus masculins i femenins. Avui mentre passejava per la Ciutadella he vist el monument de Clarà als soldats catalans a les guerres de França i he recordat aquell museu petit i deixat de la mà de deu que tenia dedicat al escultor l’ajuntament, al barri de les Tres Torres, museu desaparegut, per la desídia i impotència municipal. Mentre altres insignificances artístiques tenen el seu espai a la ciutat el millor escultor que tenim ben proper, te la seva obra mig amagada per causes que ningú ens explica. Jo sempre he vist la obra de Clarà tremendament homosexual, l’erotisme dels seus gitanets despullats i dels seus herois tipus Grècia clàssica són irrepetibles en la nostra cultura patrimonial de escultura catalana. Voldria que en un lloc tipus museu, es podes veure tota la seva obra que ara està criant malves en algun depòsit d’administració pública i que els nous artistes de la figuració, públic interessat i perquè no turistes, coneguessin un artista discret i una mica gris que va morir solter i que vivia en el armari social de l’època en companya de les seves germanes. Josep Clarà és un referent i és per això que voldria per a ell un reconeixement públic més intens i obert.

I que n’és de bonic el mar

On anirem a parar...

 On anirem a parar... que diria la tieta Rita. Quan les persones de mitjana edat opinen que el joves d’avui de gènere masculí estan cada vegada més amariconats, potser tenen raó si s’observa detingudament aquesta realitat aclaparadora de la moda mascle que es mostra en el següent vídeo. Aquestes marietes pansides amb cara de poca salut llueixen unes gales ornamentals que no pots menys que posar-te a riure fins les llàgrimes. Quin espectacle seria contemplar a qualsevol d’aquests noiets amb un d’aquest original abillament a les 8 del mati dins el metro al costat de tota la gent que va a la seva feina diària. Per desgracia aquest show no el puc veure mai i em tinc que conformar en veure-ho en imatges de les desfilades de moda a Paris o a Milà on la bogeria estrafolària explota en aquestos brots d’art per minories.

Valldoreix

 El perquè la meva vida de nen i adolescent està lligada a la paraula Valldoreix és un misteri en el que conflueixen unes determinades raons completament absurdes i fora de tota lògica. Per una banda un fabricant de Terrassa que per el seu estiueig, aquesta mena de lloc li quedava a ma de la seva feina tan rumbosa, també i juga la sort d’un segon premi a la loteria de Nadal, lligams familiars i altres coincidències foren decisives perquè la meva infància i primera joventut es fongués en aquest lloc que no arriba a poble, avorrit fins als límits més obtusos i amb els hiverns tan freds com humits que no permeten que es vegi ni un sol ser humà passejant pels carrers de equilibrada estètica classe mitja alta. Per altres coincidències de la vida tots el habitants de la llar d’aquest lloc del Vallès, ens anàrem tan aviat com vam pogué a altres llocs que no tinguessin res a veure en aquest captiveri color verd molsa. Tots triarem el mar i més concretament la daurada costa. Amb tot aquest feix de declaracions he de afegir que desprès de 25 anys d’haver tancat la porta a aquest lloc tan lligat a la meva historia i també a la meva família avui hi he tornat. Hi he tornat acompanyat d’uns tendres ulls que no tenen res a veure amb l’indret ni amb el nom de la no vil•la. Tot sol probablement no hi hagués tornat mai més, però al anar acompanyat d’aquesta mena, he vençut les objeccions que durant aquest 25 anys m’han anat barrant les portes de la nostàlgia i deixar els records un punt mort, ben mort en efecte. Recórrer els carrers i les cases de gent coneguda en un altra vida, gent que quasi tota ja no hi és i cases que si no estan modificades en la seva estructura estan tirades avall i construïdes unes noves de caire modern és un trist viatge sentimental. Viatge el d’avui, com una assignatura pendent, que tanca un llibre que estava mig obert i que definitivament amb les dues hores passades a Valldoreix en un gris dia de Gener clausura un espai de la memòria. És molt improbable que hi torni mai més, ja no hi ha res que mi lligui a aquest lloc que va fer de mi la persona que soc avui però que res li dec ni res li agraeixo. Les persones que ja no hi són estan ben vives dins meu i en canvi el lloc re visitat que està tan ben assentat, per mi esta ja completament mort.