Sempre que m’he topat amb les obres de Josep Clarà (1878-1958) en diverses circumstancies de la vida he tingut la sensació de que encara que estava davant d’un gran escultor la seva obra en causava sensacions contradictòries. Un dia el trobava tou i massa noucentista, un altra l’admirava per la plasmació de la sensualitat voluptuosa en els nus masculins i femenins. Avui mentre passejava per la Ciutadella he vist el monument de Clarà als soldats catalans a les guerres de França i he recordat aquell museu petit i deixat de la mà de deu que tenia dedicat al escultor l’ajuntament, al barri de les Tres Torres, museu desaparegut, per la desídia i impotència municipal. Mentre altres insignificances artístiques tenen el seu espai a la ciutat el millor escultor que tenim ben proper, te la seva obra mig amagada per causes que ningú ens explica. Jo sempre he vist la obra de Clarà tremendament homosexual, l’erotisme dels seus gitanets despullats i dels seus herois tipus Grècia clàssica són irrepetibles en la nostra cultura patrimonial de escultura catalana. Voldria que en un lloc tipus museu, es podes veure tota la seva obra que ara està criant malves en algun depòsit d’administració pública i que els nous artistes de la figuració, públic interessat i perquè no turistes, coneguessin un artista discret i una mica gris que va morir solter i que vivia en el armari social de l’època en companya de les seves germanes. Josep Clarà és un referent i és per això que voldria per a ell un reconeixement públic més intens i obert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada