adéu mare

Estimat Gabriel,
Sempre s’ha escoltat la llegenda dels vincles existents entre els nois gais i les seves mares, en el meu cas aquest principi es absolutament veritat com tu be saps i orfe de mare des de fa tan sols dos jorns se’m fa a vegades molt insuportable el estar a casa tot sol sense escoltar res mes que el meu teclejar del ordinador, sense el soroll dels seus passos vacil·lants per el passadís, sense escoltar cada deu minuts el meu nom perquè m’aixeques i anés a veure que volia, podia ser un got d’aigua, comentar una noticia de la televisió que ella no ho podia entendre (el volum de la veu sempre en teníem sota mínims) o qualsevol altre pensament que li passava per el cap en aquell moment i que coneixent tots lo impetuós del seu tarannà no ho podia deixar per mes tard, a vegades jo feia veure que no la sentia i no m’aixecava de la cadira. Quin greu em sap ara, haver-me privat de la seva companya i paraules divertides ara últimament, ben surrealistes. El mal ja esta fet i aquest buit que jo vaig provocar ja mai mes el podré omplir i romandrà dins meu formant part de la cadena de culpabilitats que porto ben dintre meu i que tant sovint recordo i lamento
Sembla mentida que una dona com la mare ens pogués subjugar a mi i a tots als que hem viscut a aquesta llar, amb un gran sentit comú, diplomàcia, simpatia i uns grams de seductora folia feia de nosaltres el que volia, i que be que ens deixàvem ’engatussar ’ per les seves sempre encertades maquinacions, tota la vida va ser un líder sense que es notes gaire la seva sotil pressió.
Qui serà ara la que dirigirà l’orquestra­­? Malauradament la simfonia s’ha acabat sobtadament i la musica no sonarà mai mes dins el meu cap tal com sonava fins ahir.
Quan els amics i familiars em diuen que tot passarà i que mica en mica el dolor s’apaigavarà i que tot serà com era abans, jo se que no serà així de ben segur, el dolor s’anirà com el vent d’hivern que bufa a la finestra, però el buit, aquest buit que em deixa la mare, aquest buit estarà sempre amb mi ja que el trosset de mi mateix que ella s’ha emportat ella me’l va donar el mateix dia que jo vaig néixer, adéu mare, fins aviat.