Estimat Gabriel,
El darrer divendres va ser un dia molt especial ja que va ser un dia d’anar de casament però això sí un casament molt especial per moltes raons, la primera que varem ser escollits per fer de testimonis en Francesc i jo i jo mai havia fet aquest paper de l’auca, segona que la celebració va ser projectada per nomes quatre persones, els nuvis i els testimonis i desprès per totes les sorpreses que van venir mes tard i que ara mateix t’explico.
Varem ser convocats mitja hora abans de l’hora de la cerimònia, però com jo no tenia res que fer, jo ja hi era una hora abans, quan va arribar en Francesc que havia anat a treballar tres horetes aquell dia ja vam entrar al edifici de la plaça de Medecineli, com deia un portuari conegut meu, i una vegada passat el control de metalls, cosa que et fa veure ben clar que el casament es com un llarg viatge transcontinental, ja érem dins la gran sala d’espera dels nuvis i acompanyants, un merder de gent i soroll, tantes eren els casaments que hi havia aquell mati, un guarda de seguritat anava repetint tot sovint que féssim el favor de callar perquè si no la jutgessa aturava les cerimònies i tots a casa.
Tot esperant en Francesc va dir-me que potser els casaria la mateixa jutgessa que ho havia fet per nosaltres feia ja dos anys. Un moment que entraven uns nuvis amb cinquanta convidats vestits de la forma mes estranya per un casament de mati vaig veure per un forat que la jutgessa d’avui era una noia rosseta amb cua de cavall molt mes jove que la que ens havia casat a nosaltres i així ho vaig dir al personal.
Quan l’altaveu va dir en mig del soroll impossible els noms de López – Suñé vam anar de pet cap a la sala d’actes i tot entrant en Francesc em diu: Es la mateixa jutgessa nostra.
Jo aleshores em vaig adreçar a ella tot dient-li: Fa dos anys ens vas casar i ho deuries fer bastant be perquè no tenim plans de divorci per el moment. Ella va riure i va començar la curta cerimònia que no varem entendre res del que deia perquè a fora de la sala hi havia un soroll espantós, però com hem vist moltes pel·lícules americanes ja sabem totes les formules matrimonials i tot va anar molt bé. Quan els nuvis estaven firmant els documents li vaig dir a la jutgessa que no l’havia reconegut per lo jove i guapa que estava i que gracies al meu marit m’havia informat que era la mateixa noia que ens havia casat. Ella contenta de que hagués apreciat el canvi de look, va fer menció a les noves metxes rosses i al cabell mes llarg i va afegir amb maliciós somriure tot acariciant la barbeta de la noia moreneta, també vestida amb l’abillament negre oficial dels jutges del país: I no notes res mes de diferent avui? Que em dius d’aquesta ‘monada’ que tinc ara com ajudant a la taula? Jo davant d’una al·lusió tan clara que feia la jutgessa de les seves preferències ‘estètiques’, em vaig tallar i posant cara de perplexitat no vaig saber que dir-li davant aquella valenta declaració de principis que aquella bona dona ens havia regalat tan als nuvis com a nosaltres els testimonis.
Desprès de la cerimònia tot va anar rodat, un sol radiant, fotografies al carrer davant de la Mercè (a la que vam entrar a saludar, jo especialment en nom de la meva mare), aperitiu al passeig de Colon, i la gran sorpresa d’una taula reservada al restaurant de la torre de Sant Sebastià a la Barceloneta, un dinar esplèndid i apetitós (Quin dispendi, deu meu, pobres nuvis!), unes vistes a la ciutat mes maca del mon i cafè al passeig Joan de Borbó perquè al exquisit restaurant no si podia fumar, que hi farem!
Un dia que mai de la vida podré oblidar gracies als meus amics de l’anima.
El darrer divendres va ser un dia molt especial ja que va ser un dia d’anar de casament però això sí un casament molt especial per moltes raons, la primera que varem ser escollits per fer de testimonis en Francesc i jo i jo mai havia fet aquest paper de l’auca, segona que la celebració va ser projectada per nomes quatre persones, els nuvis i els testimonis i desprès per totes les sorpreses que van venir mes tard i que ara mateix t’explico.
Varem ser convocats mitja hora abans de l’hora de la cerimònia, però com jo no tenia res que fer, jo ja hi era una hora abans, quan va arribar en Francesc que havia anat a treballar tres horetes aquell dia ja vam entrar al edifici de la plaça de Medecineli, com deia un portuari conegut meu, i una vegada passat el control de metalls, cosa que et fa veure ben clar que el casament es com un llarg viatge transcontinental, ja érem dins la gran sala d’espera dels nuvis i acompanyants, un merder de gent i soroll, tantes eren els casaments que hi havia aquell mati, un guarda de seguritat anava repetint tot sovint que féssim el favor de callar perquè si no la jutgessa aturava les cerimònies i tots a casa.
Tot esperant en Francesc va dir-me que potser els casaria la mateixa jutgessa que ho havia fet per nosaltres feia ja dos anys. Un moment que entraven uns nuvis amb cinquanta convidats vestits de la forma mes estranya per un casament de mati vaig veure per un forat que la jutgessa d’avui era una noia rosseta amb cua de cavall molt mes jove que la que ens havia casat a nosaltres i així ho vaig dir al personal.
Quan l’altaveu va dir en mig del soroll impossible els noms de López – Suñé vam anar de pet cap a la sala d’actes i tot entrant en Francesc em diu: Es la mateixa jutgessa nostra.
Jo aleshores em vaig adreçar a ella tot dient-li: Fa dos anys ens vas casar i ho deuries fer bastant be perquè no tenim plans de divorci per el moment. Ella va riure i va començar la curta cerimònia que no varem entendre res del que deia perquè a fora de la sala hi havia un soroll espantós, però com hem vist moltes pel·lícules americanes ja sabem totes les formules matrimonials i tot va anar molt bé. Quan els nuvis estaven firmant els documents li vaig dir a la jutgessa que no l’havia reconegut per lo jove i guapa que estava i que gracies al meu marit m’havia informat que era la mateixa noia que ens havia casat. Ella contenta de que hagués apreciat el canvi de look, va fer menció a les noves metxes rosses i al cabell mes llarg i va afegir amb maliciós somriure tot acariciant la barbeta de la noia moreneta, també vestida amb l’abillament negre oficial dels jutges del país: I no notes res mes de diferent avui? Que em dius d’aquesta ‘monada’ que tinc ara com ajudant a la taula? Jo davant d’una al·lusió tan clara que feia la jutgessa de les seves preferències ‘estètiques’, em vaig tallar i posant cara de perplexitat no vaig saber que dir-li davant aquella valenta declaració de principis que aquella bona dona ens havia regalat tan als nuvis com a nosaltres els testimonis.
Desprès de la cerimònia tot va anar rodat, un sol radiant, fotografies al carrer davant de la Mercè (a la que vam entrar a saludar, jo especialment en nom de la meva mare), aperitiu al passeig de Colon, i la gran sorpresa d’una taula reservada al restaurant de la torre de Sant Sebastià a la Barceloneta, un dinar esplèndid i apetitós (Quin dispendi, deu meu, pobres nuvis!), unes vistes a la ciutat mes maca del mon i cafè al passeig Joan de Borbó perquè al exquisit restaurant no si podia fumar, que hi farem!
Un dia que mai de la vida podré oblidar gracies als meus amics de l’anima.
1 comentari:
Fàntastica notícia!
Celebrem amb vosaltres que us estimeu i que després del 14- M la societat civil d' aquest país també té constància d' aquesta realitat magnífica.
Emilio i Miquel continueu gaudint d' allò que us va fer perdre el cap i en diuen amor .
Molts petons a repartir per als nuvis i els testimonis.
Laura i Josep
Publica un comentari a l'entrada