Charles Atlas

Aquest nom es un dolç record de la meva adolescència. El primer intent de enfrontar-me a la realitat d’un cos sense formar de quan es tenen 16 anys. Charles Atlas i els seus anuncis de aconseguir la perfecció física en tan sols 15 dies. En els diaris de l’època hi havia uns anuncis que es veia un home amb un banyador de lleopard en estètica Tarzan, en aquell anunci es prometia el tenir un cos espectacular en pocs dies si es comprava el llibre i es feien els exercicis que allí s’explicaven. Amb el meu afany narcissistic anant al sortir del meu treball de Rambles, 30 vaig anar a la Llibreria Francesa que estava al costat del Liceu i em vaig comprar el llibre, era primet i amb tapes dures de color groc amb la foto del mestre de gimnàstica a la portada, dins hi havia els exercicis amb totes les fotos del Mr. Atlas en banyador blanc i les fotos eren d0una qualitat ben dolenta, he de dir que el tal Mr. Atlas no m’atreia sexualment gens ni mica però que la carn mostrada es veia sana i lluent. Avui no li faria cap fàstic al senyor Charles, ja veus, deu meu, com canviem. Els exercicis és feien amb una tècnica que jo vaig aprendre molt despresa ja que no eren gens difícils i es basaven en el que el manual en deia ‘tensió dinàmica’. Tenies que estar estrenyent els muscles de la part del cos que tocava d’una manera insistent i combinada amb una respiració metòdica i pausada. Podies fer aquesta tècnica quan estaves treballant, caminant per el carrer o fins i tot al cinema o fent la migdiada. Tan es així que jo feia aquesta tensió abdominal quasi totes les hores del dia i la veritat es que mai, ni llavors ni ara, he tingut dilatació de panxa o estomac. Tot gracies al guapo Mr. Atlas i als seus bons consells. Mai més havia recordat el llibre i el nom del seu inspirador, però Internet es un bruixot que et fa reviure coses de la prehistòria de cadascú. En sortir aquest nom tan curiós, vaig fer un Wiki i va sortir de cop tota la seva historia, orígens italians, el seu autèntic nom Angelo Siciliano, una vida d’emigrant, un cos espectacular, fa fotografies pseudo artístiques o eròtiques i participa en concursos de bellesa que guanya, a ell o algú proper seu se li apareix l'idea de muntar aquest mètode de cultura física per correspondència o per la compra del llibre, mica en mica la campanya de publicitat és un èxit i amb el nou nom, d’estrella de Hollywood, aquest negoci arrasa a tot el món. Amb 80 anys mor a Califòrnia un mite de la gimnàstica mundial. Tan sols em queda dir-li thanks Mr. Atlas
Charles Atlas from julianen on Vimeo.

Confrontació d’opinions

Confrontació d’opinions són les que m’interessava avui que es produïssin entre les dues germanes en la seva primera visita al museu MACBA. Si vols que un petit s’interessi pel món del art li has de posar un parany perquè el anar a veure unes obres exposades en un museu sigui el que sigui, és pel petit un pal, com ells diuen. Es tan fàcil per ells deixar-se emportar pel riu de dolça estupidesa americana, estètica MacDonals i plàstic factories variades, només cal que es vegi el canal Clan o el Disney Channel de la televisió, res a veure amb les pel•lícules Pixar o Disney que es poden veure a una sala de cinema. Avui volia que per un espai d’una hora les petites estiguessin interessades en el que veien en un museu que mai no havien trepitjat. Per fer el joc interessant he escollit deu obres del la col•lecció de diversa factura, obres que he pogut fotografiar per poder fer aquest escrit comprensible. Cada obra ha estat qualificada per separat i en secret per les dues germanes. Elles mateixes havien d’escriure la nota assignada a cada peça al paper que els hi mostrava. Ha estat curiós en comprovar els diferent caràcters de les nenes segon com reaccionaven davant cada obra. Només han coincidit en la mateixa qualificació dues vegades, i ha estat amb un 10, un altre nota baixa ha estat perquè una de les obres era un vídeo d’art i com sortien molts ocells dissecats, per el fàstic que li produïa tancava els ulls i qualificava aquella pel•lícula amb un trist 0, mentre la seva germana li donava un divertit 7. En un altre cas on hi havia un gran mural pintat per l’artista que hi deixa un espai negre perquè els assistents podessin escriure algun pensament, la nena gran ha fet a la pissarra una declaració d’amor per un cantant angles per pre-adolescents enllaçant el nom del cantant amb el seu propi, òbviament li ha posat la nota més alta un 10, mentre la germana petita com el dibuix li ha sortit no gaire be, s’ha emprenyat i li ha posat un 0. Jugant, jugant han estat una hora llarga mirant i calibrant obres d’art que mai havien vist ni de lluny i més temps hi haguessin estat sinó for perquè ens esperava el dinar del migdia a casa, el programa horari s’ha de complir amb perfecció suïssa.

Paula 5 - Jùlia 4

Paula 4 - Jùlia 0

Paula 2 - Jùlia 8

Paula 1 - Jùlia 0

Paula 10 - Jùlia 10

Paula 10 - Jùlia 10

Paula 0 - Jùlia 7

Paula 9 - Jùlia 8

Paula 10 - Jùlia 0

Paula 7 - Jùlia 3

Nenis al MACBA

 

Carlo i Julien

Quan jo vaig complir 19 anys vaig tenir un gran regal sorpresa que poques vegades t’ofereix la vida, regal que em va marcar per sempre més. Aquesta fita del destí és el de trobar un grup de joves intel•lectuals relacionats sobre tot en el món del teatre. El nucli central d’aquest grup eren tres joves Antoni, Enrique i Jus, a traves d’aquest tres nois el cercle s’anava estenent fins un nombre de noms propis que molts d’ells va formar part d’un moment cultural de la Barcelona d’aquells anys. En les reunions que es feien a la casa d’un d’ells o al cafè ‘La luna’ de la plaça Catalunya, allí es parlava de les estrenes de cine o teatre més recents i també de llibres o discos, era el moment dels long plays però encara no el dels best sellers literaris tal com ho entenem avui. En moltes d’aquestes reunions es parlava de llibres que es tenien que comprar de sota mà perquè estaven prohibits per la censura dura de Franco, Carrero and companyia, era just el moment que en Fraga entrava al poder ministerial. Hi havia una corrent de contraban de llibres en castellà, que venien de Mèxic o de la Argentina, de llibres en català pràcticament no ni havien. Els meus nous amics del grup intel•lectual acostumaven a parlar de dos llibres que havien portat d’Amèrica llatina els llibreters implicats en el contraban de llibres prohibits. Aquest dos llibres estaven prohibits perquè parlaven de la homosexualitat com un fet humà i no com una tara de la naturalesa dels homes. Els llibres eren la novel•la Fabrizio Lupo del autor italià Carlo Coccioli i l’altre l’obra de teatre Sud del autor nord americà però que era membre de l’acadèmia francesa perquè es en aquesta llengua escrivia normalment. Curiosament aquests dos llibres i els seus autors tenien unes similituds remarcables, en el primer lloc per dir que a els dos autors se’ls hi pressuposa una homosexualitat en la seva conducta, no perquè haguessin fet publica aquesta qualitat sinó per la aferrissada defensa que feien dels drets d’estimar per part dels homosexuals i en un moment que tota la societat del món estava totalment en contra. Països avançats com Amèrica del Nord, Alemanya o Anglaterra tenien lleis vigents que podien portar als homosexuals a la presó fins i tot en el moment que els dos llibres es publicaven. Curiós és també que tots dos llibres es publiquessin en el mateix any 1953, i per acabar dir que els dos autors que segurament no es coneixien per res i en canvi tenien com a condició la mateixa homosexualitat i també, i això és contundent, tots dos eren profondament religiosos i defensors de la fe catòlica, en les seves obres literàries sempre hi ha la confrontació del que necessita l’esperit en tema religiós i el que demana el cos com a dret d’estimar un home de la mateixa manera que la resta de la societat masculina estima a una dona. Gracies a les conveniències de la vida actual he posat a cercar aquests dos llibres que vaig llegir a la meva tendre joventut i una companyia que te nom de pel•lícula de Maria Montez, per tan sols 19 euros de res me’ls ha portat a casa en el terme de 72 hores i ara estic gaudint molt de rellegir la meva pròpia historia a traves d’aquets dos autors.

Your Tommy

Quanta literatura s’hi pot afegir a aquesta fotografia i sobre tot al seu revers. La fotografia de dos nois molt joves feta pocs anys desprès d’acabada la segona guerra mundial. Pel caire de les vestimentes i pentinats podríem dir que son dos xicots nord-americans. Però el que ens dius més és el que hi ha escrit al revers de la entrable imatge i diu el següent: 26 de març de 1949, per Buzz, jo sempre recordaré els moments que vam estar junts. Tot el meu amor, el teu Tommy. Tota una declaració de principis que ens permet fer unes elucubracions sobre el que hi ha a la fotografia i el que hi ha d’informació escrita. Per començar voldria situar la fotografia a la costa de Califòrnia ja que el ser datada la fotografia el mes de març crec que al nord de EEUU no es època de platges ni piscines, clar que també podria ser feta la fotografia a les platges de la Florida, però prefereixo pensar que es van estimar a la costa oest. Aquest dos nois es van conèixer en la feina de vigilants de platges el any 1949 i en el moment de la separació en Tommy, el noi ros a l’esquerra de la foto va voler que el seu estimat i jove amic Buzz el recordes per sempre com ell ho faria la resta de la seva vida. En Tommy havia de acabar l’estància a la costa perquè havia signat un contracte a una fabrica de ciment al seu poble al estat de Nebraska. Mai més es van tornar a veure. La vida del Tommy va estar engolida dins la griso aclaparadora de la vida americana convencional, es va casar i va tenir que fer veure el que no era tota la seva vida. En Buzz que en realitat es deia Busby de primer nom, també es va casar amb una xicota de Santa Monica i van tenir una filla, Louise, que ara ha celebrat el seu 50 aniversari. La filla sempre ha tingut molt bona relació amb el seu pare fins i tot millor que amb la seva mare. El matrimoni després de 6 anys de matrimoni es van divorciar l’any 1967, la Louise encara era molt petitona però el contacte amb el pare no el va perdre mai. El pare no es va tornar a casar, va treballar tota la seva vida en una fabrica de pa industrial, la seva vida es reduïa amb fer trobades amb els amics , sortides de cervesa i timbes de poker, es va engreixar molt i a la seva manera va ser feliç. Tota la vida va guardar la fotografia que li va dedicar en Tommy aquell març del 49, sota el forro de paper vermell de la caixa de marqueteria on hi desava els carnets i altres documents importants. Foto que la filla Louise va trobar el dia que va fer neteja de totes les coses del pare abans de tornar les claus del pis al seu propietari. Mai sabrem quantes milers de vegades en Buzz es va mirar aquella fotografia, per davant i per darrere, fins el dia de la seva mort.

Adrià

Ahir vespre aquest noi de només 17 anys, segurament va encarar el moment més difícil de la seva vida i molt probablement un dels més compromesos de tota la seva llarga, com és de desitjar, existència. Tenir que llegir en el púlpit de la catedral de Barcelona un llarg text, carregat d’amoció, davant totes les persones amb títol de ‘personalitats’ paraula estúpida d’allò més, llegir com deia unes paraules emotives lloant la figura del seu estimat pare, amb el grapat de cendres allí a poca distancia dels seus ulls mullats per llàgrimes, és una imatge que no oblidaré mai. Injusta és la vida moltes vegades i deixar aquest noi tan jove i a la seva germana que fa poc encara era menor d’edat sense la figura emblemàtica d’un home que portava la bondat, la sinceritat i la fermesa escrits al seu rostre, és una malifeta del destí. Les distingides persones que ahir adornaven amb cara compungida els bancs de la basílica molt aviat oblidaran a la persona que s’ha anat d’una forma tan dramàtica i injusta, molts a hores d’ara ja l’han oblidat, però en canvi la família, els de casa, el seu buit es farà insuportablement present. Encara més palès que en un altre família amb el mateix dolor perquè a casa de l’Adrià hi ha milers de fotografies, de vídeos i records de la extraordinària figura del seu pare que encara faran més present la seva insubstituïble falta i absència.

Parc del Laberint

 El parc neoclàssic de Barcelona, un conjunt de arquitectura ornamental i floresta exultant. Lloc de peregrinatge de famílies senceres pel atractiu innocent que te el laberint sobre les criatures i perquè no pels grans també. El estar a la perifèria física del mapa de la ciutat encara no esta envaït pels milers de turistes que hi podrien anar si el lloc es fes famós com altres indrets ho han estat en aquests últims anys. Per sort encara és un reco de bellesa no contaminada pel turisme massiu i això ho demostren aquestes fotografies fetes al atzar en un solejat mati de vacances escolars de Setmana Santa.

El jove nu dempeus

L’autor Adolf von Hildebrand, autor d’una estàtua que em fascina des de sempre, la vagada que la vaig veure ala natural al Altes Museu de Berlin em vaig quedar sorprès per la blancor immaculada d’aquell marbre de Carrara, no en và la escultura va ser feta a Florència del 1881 al 1884, tres anys per aconseguir aquella setinat mòrbid a la nuesa nívia de la pell del jove nu. Una obra que forma part de les meves preferències afectives encara que el seu autor no és ni un geni ni un innovador.

Josep 60 Marti

Silver Wind

Fa un parell de setmanes que vaig rebre un mail del meu amic Percy dient-me que el dia 4 d’abril el creuer on ell treballava tocava el port de Barcelona per un dia i que seria bona idea que en podéssim plantejar una trobada però que hauria de ser en el vaixell perquè ell estava de guàrdia i no podia aterrar. Em va dir que el vaixell era el ’Silver Wind’ - quins noms tan macos els hi posen als creuers de luxe, segur que hi ha experts en posar noms rutilants per aquestes ciutats en flotació quasi perpetua. Una vegada vaig veure que l’horari que estava a Barcelona em convenia, vaig acceptar l’invitació. Vaig tenir que donar totes les meves dades del DNI per poder entrar al vaixell i em posessin a la llista dels invitats. El divendres dia 4 el Silver Wind estava al moll del World Trade Center i jo com un clau a les 12:30 també hi era, per entrar al creuer vaig passar dos controls de policia primer al moll el de la policia espanyola desprès a peu de vaixell el de la companyia americana. En Percy és un dels dos oficials de finances embarcat, l’altre tenia ganes de conèixer Barcelona i per això el meu amic es tenia de quedar de reten. A la recepció vaig demanar per l’oficial i al cap d’un moment ens vam saludar i em va mostrar del vaixell totes les instal•lacions, teatre, casino diversos salons, spa, gym, piscines, terrasses, el vaixell es petit però de molt luxe ja que totes les habitacions son suites i totes són iguals no hi ha diferencies socials dins aquest creuer, que això ho trobo molt bonic. A l’únic creuer que jo he anat a la meva vida, per les illes gregues hi havia al menys 5 classes de camarots diferents depenent del que pagaves. El meu era molt petit i sense cap mena de visió enclastat al mig del vaixell, sort que no pateixo de claustrofòbia. Ja quan estava al aire lliure em vaig atrevir a fer fotografies no volia semblar un pagès de hort, retratant-ho tot, en Percy desprès em va invitar a dinar al mateix menjador dels clients del creuer, no recordava que a les pel•lícules els oficials mengen en el mateix menjador dels viatgers o creueristes. Un dinar perfecte servit per una amable noia rossa tipus Ohio-girl. En acabar el cafè en Percy em va dir que si volia veure la seva cabina i vaig estar sorprès de que la cabina fos a la mateixa planta d’entrada al vaixell al 5e. Pis, una cambra amb vistes àmplies al exterior i de molts metres quadrats, també tipus suite però sense luxes ni daurats com les dels clients, un bany complert y un gran tauler que fa de despatx amb una bona tele y els ordinadors, llevat d’un llit tipus americà de 2 x 2 metres molt comportable. A les 4 el meu amic tenia que entrar a l’oficina per uns treballs i ja calia que m’acomiades d’ell fins la propera visita a la ciutat que pot ser d’aquí uns quants mesos. Un dinar diferent per les circumstancies tan especials de lloc, espai i companyia.

Relíquies del passat

Una zona degradada fins uns límits mai pensats si es te en compte que aquest carrer del Arc del Teatre li ve la llum del carrer més anomenat de Barcelona i el més transitat pels milions de turistes que te ara la ciutat de moda a Europa.

Prop d’aquest indret trobem tres llocs antics i que formen part de la iconografia canalla del barri ‘xino’, el primer que puc recordar per les anades que era jovenet a aquell petit local on sempre s’escoltava musica francesa i la gent habitual com clientela es podien confondre amb els mateixos joves que estaven a les caves de Saint Germain a Paris deu anys abans, jugàvem a existencialistes d’en Sartre en la trista ciutat desfeta per Porcioles i Nuñez y Navarro, el lloc és el bar Pastis

Girant a la dreta i a pocs metres ens trobem El Cangrejo, una mena de cabaret folklòric barreja de tablao espanyol i casa de meuques, lloc d’espectacles de transvestits, dives de la tercera edat i debutants de poques llums. Lloc escaient per en Genet encara que potser mai el va trepitjar. És el més semblant que queda del que fou ‘La Criolla’ en èpoques pretèrites.

Sota el mateix arc hi trobem el lloc més petit imaginable ‘Kiosco la Cazalla’ la gent ha de estar de peu dret i al mateix carrer faci fred o calor, això sí, no es mullen perquè al estar sota l’arc els protegeix de la pluja. En aquest petit recó t’hi pots trobar alcohòlics que reposen carburant o be modernets que una vegada a la vida baixen al submón per investigar coses sobre les vides degradades que viuen altres gents.

Àlbum de cromos

 Deu fer uns tres o quatre anys que en Pere un dia a casa seva va treure una caixa vella que tenia amagada no sé on i en obrir-la ens va ensenyar el seu petit tresor més apreciat, els programes de teatres de revista de quan era jovenet i anava al teatre amb les seves cosines, o també programes de cabarets y variétés de quan ha era un jove simpàtic i ben parit. Hi havia programes dels anys 50s, 60s i 70s, programes de paper pobre en impressió i amb fotografies de mala qualitat, però la col•lecció era una joia. Li vaig demanar aquella meravella documental per escanejar cada un dels documents i poder així preservar-los per dies vinents ja que aquest tipus de coses ja no agraden a ningú. Vaig guardar tots els programes copiats i li vaig tornar la caixa màgica al seu amo. Avui cercant fotografies per rendir homenatge al amic de sempre he trobat aquest petit tresor d’en Pere i li he posat les musiques que a ell tant li agradaven. Ara ja nomes em queda un sol amic per poder parlar d’aquestes coses tan frívoles i a la vegada tan innocents.