Comèdia i drama

Estimat Gabriel,

Amb ocasió de l’anada ahir a veure ‘Mort de dama’ al Nacional i en el moment decisiu de donar una puntuació a l’espectacle que havia vist, cosa que faig sempre per recordar en el futur el passat llastrat de la meva mala memòria, vaig pensar que quan veiem un espectacle sigui de cinema o de teatre sempre som molt més generosos en qualificar a l’alça una peça dramàtica que no pas una comèdia que ens ha fet riure i passar una bona estona.

Això que et dic es un fet generalista que ens ha de fer pensar, si mirem els premis que donen les acadèmies de cinema i teatre cada any de tot el mon, veure’m que quasi el 95 per cent de les peces premiades sempre son de contingui’t dramàtic en detriment de totes les magnifiques comèdies que hi han en el mon de les arts des de l’antiga Grècia.

M’agradaria saber perquè valorem més una llagrimeta que ens cau en un moment emotiu o dolorós que no pas una grossa rialla que a vegades de tan forta també ens pot fer plorar.
Potser es degut al nostre temperament llatí i mediterrani mes adaptat a les estridències tràgiques que no pas al sarcasme humorístic que per altra banda portem sempre amb nosaltres a qualsevol conversa amb família, amics o companys de treball.

El fet de tenir el temperament burleta ens fa menysprear el fet còmic a dalt d’un escenari perquè ja el toquem a totes les hores del dia en la nostra quotidianitat.

Serà perquè estic cansat de llegir les negres pagines dels diaris, tan tristes i tan pessimistes que el fet de gaudir d’un bon espectacle que et faci riure fa que el preu elevat que has pagat per l’entrada et sigui molt menys dolorós i tornis a casa amb un parell d’arrugues menys de les que tenies aquell matí quan t’has llevat del llit.

M’oblidava... a ‘Mort de dama’ li vaig adjudicar 9 sobre 10

Sitges, Men's Beach

Estimat Gabriel,
Com aquest hivern el trobo especialment fred, potser els meus ossos ja no son el que eren, et deixo un trosset de platja al capvespre d’un dia qualsevol del darrer estiu a Sitges perquè escalfis els motors.

JUDY GARLAND, behind every cloud is another cloud

Estimat Gabriel,
Com mes escolto la veu esquinçada de Judy Garland més m’adono de la seva extraordinària força en comunicar emocions, quan era jove i la vaig començar a escoltar no estava preparat per entendre-la, ara sí, va morir l’any 1969, aquest any es el 40 aniversari de la seva mort, el 22 de juny, la seva música es continua venent com ahir i com demà, es referent d’una manera de ser artista, de donar-ho tot a dalt de l’escenari i de morir una mica en cada una de les seves interpretacions.

So Sorry, I Said - Liza Minelli & Pet Shop Boys

Estimat Gabriel,

Aqui et deixo una petita joia de la música que més m'agrada, mira els moments finals del video i observa com una artista deixa la pell en la feina que esta fent.

Kurt Kauper

Estimat Gabriel,
Avui he conegut l’obra d’un pintor nord-americà anomenat Kurt Kauper (1966) que trobo prou interessant ja que barreja l’hiperrealisme amb un toc d’ironia prou naïf per fer que la seva obra sigui càlida i divertida gracies a una paleta de colors molt ben trobada.

Coses del gimnàs 2

Estimat Gabriel,
Dins el meu ‘stage’ del concepte gimnàs d’aquesta setmana vull fer unes petites reflexions sobre la immensa sort que els gais tenim en els establiments esportius i específicament en els gimnasos com es el meu cas ara mateix.
Cada vegada que estic fent les meves feines al vestuari, o sigui, no pensis de tort, despullant-me o vestint-me i tinc la sort de tenir a prop meu algun altra soci que esta fen també aquestes feines no puc mai de deixar de pensar que farien els meus companys hetero de vestuari si a tres pams del seu nas tinguessin una noia nua mostrant amb tota la naturalitat d’aquesta terra les seves tetes balancejant harmoniosament mentre se està assecant l’entrecuix i desprès es gires per posar-se els mitjonets sobre la banqueta i li mostres tot l’esplendorós cul rosadet cobert d’un polsim daurat desprès d’haver-se untat tot el cos d’una llet hidratant olorosa i fresca.

Doncs bé aquest plaer desgraciadament mai el podran gaudir perquè en el cas de que hi haguessin instal·lacions mixtes les connotacions serien ja molt diverses, el parany de la sexualitat ja jugaria el seu paper important i la innocència de la situació desaparegué d’immediat.
Jo mateix gaudeixo cada vegada, si es que hi ha sort, d’unes situacions com les que he aventurat per el meu hipotètic company hetero, ja que la proximitat que obliga la misèria de espai que donen de si els armariets per guardar la roba sempre tens a prop teu un o varis cossos que estan en fase de treure’s o posar-se roba, tan a prop que sempre puc llegir sense olleres les marques dels calçotets que porten o també quin desodorant es el que gasten i fins i tot puc sentir la seva olor.
Aquest regal que ens dona deu als gais de gimnàs tan als vestuaris com a les dutxes es quelcom valuós i apreciat per el que te de secret, silenciós i a la vegada místic, prou que en ho mereixem desprès de les conyes i males babes que hem de tragar a la feina, al carrer i a l’església, per no dir qui també ho pateix dins la família intima.
Tenen cossos bonics joves o no, pells lluentes i netes, sexes d’avui mateix, que per cert son molt millors que els de fa 20 anys, ja m’explicaràs perquè? Com pot ser que avui quasi tothom tingui el sexe bonic, cuidat i apetitós, pot ser que en tan sol dues dècades la codificació genètica hagi fet progressos, no ho crec. El que si veig es que quasi tots els homes joves del meu club porten rasurada i dibuixada la part pilosa que emmarca la seva virilitat per no dir que la seva pell es un suport on hi pots trobar els mes originals dibuixos a trets de tatuatges fets per molt expertes mans.

Be noi, aquí t’espero assegut a la banqueta, cordant-me molt lentament les sabates per poder gaudir uns minutets mes de l’espectacle.

Coses del gimnàs 1

Estimat Gabriel,
Es ben curiós que moltes de les premisses que es tenen com a concepte moltes vegades son perfectament certes i aixó es el que he pogut constatar en aquests darrers dos dies. La premissa es que desprès de les festes nadalenques tothom vol fer una mica de dieta per perdre els quilos que sobren desprès de tants àpats farcits de greixos i sucres, també hi ha qui per anar per feina torna al gimnàs desprès de fer campana llarga de setmanes senceres o potser mesos, aquest es el meu cas d’aquests darrers dies i es que el meu club esportiu està per les tardes de gom a gom amb dificultats de trobar un lloc per despullar-te i desprès a la sala de maquines tot són corre cuites per agafar la que escau a cadascú.
No vull ser cruel però aquestes tardes ho he estat i molt en veient les moltes molèsties que es prenen els mascles de casa nostra per tenir un bon cul o bé unes tetes més grosses que les de la seva novia i tot això sempre amb la seva vista pendent de la paret emmirallada que reflexa la seva imatge quasi divina. No parlen gaire per no dir gens, no fos que si ho fan perdrien la estètica de la postura que tan formosa els hi mostren els miralls de la sala.

No puc deixar de fer els meus rutinaris exercicis per no espantar al personal, però de bona gana m’asseuria en una banqueta de peses i nomes faria que mirar-los, son dotzenes i quasi tots ben iguals, roba de marca però discreta, un si es, no es, jo ja m’entenc, colors ben masculins però el ‘corte’ ha de ser súper sexy, molt ajustat per tot arreu, sobre tot tetes i cul, ‘tits and ass’ com ja deia la cançó a ‘corus line’ un tipus de roba que amb altres colors la podria portar perfectament la Paulina Rubio, el paquet no està valorat com ho està el cul, ben bé no sé perquè, potser aquí al gimnàs no s’ha de fer ostentació de les joies de la família o be perquè amb les formes atapeïdes es veuria que al cap i a la fi tan sols hi ha un cacauet dins l’embolcall.

Quan porten mitja hora fen exercicis de alt risc venen uns altres de estiraments i aquestos son encara mes graciosos perquè si en els de molta força fan unes ganyotes incontrolades que si es miressin al mirall s’espantarien de lo lletjos que es posen en aquests altres de estirar les musculatures de tot el cos, parts per parts, com son menys violents poden posar cares seductores adornades de postures libidinoses que de ben segur mai, però mai les dones que tenen a casa les veuran en la vida ja que perdrien el 80% del seu poder de convicció tan arrelat a les convencions seculars de l’educació masclista.

Ja veus estic ben distret a pesar del ‘overbooking’

colors d'una vida

SING! SING! SING!

Estimat Gabriel,
Tal com et vaig dir voldria fer-te uns breus apunts sobre el espectacle SING! SING! SING! Ja vist per segona vegada i amb unes diferencies molt grans tan de durada com de qualitat en la segona visió d’aquest últim desembre.

CARLA IRENE MARTA

Per poder situar-me amb mes propietat deixa’m que posi els noms de les tres artistes tal com estan col·locades al escenari el 90% del temps d’actuació i per ajudar-me a explicar el que et vull dir.
Primer et diré tot el que positivament he vist millorat en aquest segon ‘passe’
1 – conjunció de les veus molt mes acurada, sonant moltes vegades a autèntics anys 40s made in USA i també menció a part del mèrit es a l’excel·lent banda que han triat per acompanyar-les
2 – brutal canvi en tots els números coreogràfics , molt mes treballats i amb resultats quasi sempre brillants
3 – salt mortal i amb èxit el que ha fet la Carla en aquesta funció ja que he descobert una actriu que no te res a veure a la de la primera vegada
4 – millorament del vestuari vers la primera vegada encara que no hagin arribat a la cota que jo esperaria d’elles en un proper futur, però temps al temps i amb una mica més d’inversió i bon gust poden arribar a la fita amb l’èxit que mereixen.

I ara deixa’m somniar que jo soc un productor de Broadway i estic preparant un espectacle per homenatjar la musica swing dels anys 40s i 50s per el qual he fet un extens càsting i m’he quedat amb tres artistes seleccionades i que es diuen, Carla, Irene, i Marta, totes elles molt bones cantants, ballarines i per suposat actrius que es el que jo vull que transmetin al públic tot el perfum d’aquelles pel·lícules en blanc i negre que jo veia al cinema amb la meva mare quan era petit.
L’espectacle s’anomenarà: SING! SING! SING! I serà un recull de estàndards americans dels anys propers ala segona guerra mundial, les tres actrius aniran vestides amb vestuari idèntic o quasi però vull que el públic identifiqui a partir de la tercera cançó que son tres personalitats ben diverses per això et vaig a fer un retrat ben detallat de cada una de les tres protagonistes.

CARLA
Prototip: Marilyn Monroe, perruca rossa, quasi fil d’or, es la ‘tonta’ més sàvia del grup, sembla que es una mica curta de gambals però té una sexualitat intensa que li surt en cada un dels seus moviments, a vegades sembla que s’equivoca però es un parany innat a la seva personalitat, la seva veu dolça i sensual (es la soprano) arriba a tothom i se’ls fica a la butxaca des de el primer moment.

IRENE
Prototip: Rita Hayworth, perruca vermella, foc intens, el seu caràcter es volcànic, la seva veu de mezzo soprano es perfecte en els seus registres mitjos però a les proves he notat que quan puja a les notes mes agudes surt una mica distorsionada i li he corregir perquè pugi a les notes mes agudes però des de el registre mitja perquè es on la veu li surt mes potent i sobre tot molt mes sensual, tal com vol el seu personatge de deessa absoluta del show business, es la figura central i vulguis o no es la que mana, te una figura esplèndida i ho sap.

MARTA
Prototip: Ava Gardner, perruca bruna, sota la seva aparença freda que tan li escau a la seva veu de contra alt, hi ha un autèntic foc amagat ja que sap que per emportar-se a qui vulgui a la butxaca tan sols ha d’aixecar una cella per fer realitat els seus desitjos, mentre les altres dues companyes han de treballar un xic per aconseguir el que volen, ella espera tranqui-la a la cantonada perquè sap, i molt bé, que ella tindrà el que vulgui quan ella vulgui.

M’agradaria que en el transcurs del recital, perquè això és el que és, la musica per sobre de tot, el públic es faci còmplice de les petites rivalitats que hi ha en les tres personalitats tan diferentment acusades, a la selecció musical hi ha molts temes de to festiu i es aquí quan aquestes petites pinzellades de rivalitat positiva es faci notar per arrancar una petita rialla tot escoltant la part musical en la seva interpretació impecable i precisa, uns breus moments que ja han estat molt explotats en el mon de l’espectacle de tota la vida, però sempre molt efectiu cara al resultat final del show.

El seu Nadal pel 2008

MARILYN MONROE, only you can make the darkness bright

Tu creus que tothom recorda el seu primer amor?

Estimat Gabriel,
Tu creus que tothom recorda el seu primer amor? Ell si.
Ell recordava el que va patir i el que va plorar, d’amagat, quan als dotze anys els ‘padres’ escolapis del col·legi van comunicar a tots els alumnes de la classe que el alumne Francisco Requena Rodriguez ja no estaria en el segon curs perquè els seus pares i la família tota havien marxat a Veneçuela.
El va conèixer al darrer curs de primària, llavors es deia encara pàrvuls i no va ser fins al primer curs que ell no va sentir una predilecció per aquell company petit i prim i molt moreno de pell i cabell. En aquell primer curs també ell es va donar compte de que la seva persona no li era indiferent al vailet no gaire dotat per les matèries que es donaven a les classes però que destacava amb llum pròpia en totes les modalitats esportives, ben poques llavors, pràcticament futbol i gimnàstica.
No recorda com va ser el primer contacte ni si va haver paraules de per mig però si que sent encara els furtius petons que li donava als foscos passadissos del col·legi.
Aquell primer curs ell notava que no estava sol, hi havia algú que l’estimava, que aprofitava els moments descuidats dels capellans i dels companys de curs per fer petites arramblades i fugaces abraçades i potser algun petó. També recorda que com en Requena era el davanter centre i capità del equip de futbol quan marcava un gol li feia una petita senyal des de el camp per que sabés que aquell magnífic gol li era dedicat a ell (mai més ell va anar a veure cap partit ni tan sols per la televisió quan en Requena va deixar de jugar per la fugida d’una emigració forçada).
També va recordar que com el seu amor vivia vora casa seva aprofitaven la meravellosa excusa d’anar a missa per poder veure’s els diumenges al mati i poder parlar i estar junts com ho fan dos enamorats que encara no saben quina cosa es el sexe però que senten el que es la estimació i la tendresa. Tan sol tenen onze anys i el cor massa tendre.
I bé fins aquí tota la explicació per relatar un primer amor que tan sol va durar un curs acadèmic potser ni tan sol un any, tan breu va ser i tan intens. És l’any 1954
I el 2008 amb la commemoració del cinquantenari de la promoció es troben molts dels ex alumnes que ell no havia vist mai més en deixar el col·legi i parlen molt del passat acadèmic i poc del present i amb tota la llibertat del que es possible parlar ell els hi explica als seus companys de curs el seu primer petit amor amb el company Requena (desmai general i flascó de sals)
El 27 de Novembre dia de Sant Josep de Calasanç, fundador dels escolapis es fa un gran sopar als mateixos menjadors del col·legi per festejar el cinquantenari dels alumnes de batxillerat i comerç a part d’altres ex alumnes de generacions molt mes joves que es van volgué afegir a la festa.
Al mig del sopar en Toni, un dels companys del curs, que porta una carpeta a la ma tota l’estona, l’obre i treu una petita fotografia del equip de futbol del primer curs del any 1954, en aquesta foto esta amb el Toni i cinc nois mes que estan també asseguts a la taula i per suposat esta el petit Requena d’expressió poruga.
Ell creu que es el regal més extraordinari que podia esperar ja que no tenia cap fotografia d’en Requena i tan sol guardava a la memòria petits traços del seu rostre i del seu cos, es tan forta l’emoció que sent de veure davant seu una imatge que creia que mai mes a la vida podria contemplar que ha de fer esforços per no posar-se a plorar allí al bell mig de la taula del castell dels pares escolapis.
Bona gent els companys de curs, han passat cinquanta anys però el cor el tenen encara ben jove.
Tu creus que tothom recorda el seu primer amor? Ell si. I ara més que mai.

Avui parlem del numero cinquanta.

Estimat Gabriel,
Una trobada tan peculiar com insòlita la que he tingut aquest migdia a un restaurant de la ciutat per trobar-me amb els meus companys del col·legi desprès de cinquanta anys en total érem tretze, bon numero pensant en que la gran majoria dels que estem encara vius hi érem a la convocatòria, jo creia que no els havia vist a cap d’ells en els cinquanta anys que han passat però m’equivocava ja que a un d’ells ens vam veure per tres o quatre anys quan jo anava am la meva novieta, quin cap el meu, ell recordava com es deia la mossa i també m’ha parlat de la impressió que li va fer la meva mare en aquells dies de la nostra adolescència, com molt be va dir una amiga l’altre dia a l’auditori qui convoca aquest tipus de celebracions es aquell que a la vida li ha anat tot molt bé i subterràniament vol mostra-ho a la gent que fa molt de temps que no ha vist, no se si era aquest el cas, a tots ens ha anat molt bé, bé, regular, malament i molt malament, cinquanta anys de vida són molts anys i hi pot passar de tot.
Per el que fa al aspecte físic de tots ells tan sols a un no l’hagués reconegut mai de la vida, era tan bufó, una cara dolça i els ulls mes bonics de la classe, eren com cristalls verd oliva amb el marc d’unes celles llargues i negres que no s’acabaven mai, no m’he pogut estar-me de dir-l’hi lo fascinat que em tenien als seus ulls, m’ha contestat que no ho sabia i li he preguntat si al menys algun fill seu els havia heretat, m’ha dit que no, que tenia dues filles i que no tenien els ulls gens semblants, quina pena, he pensat. Tornant al aspecte nostre he de reconèixer que la mala vida que he portat m’ha donat un semblant molt més agraït que tenien tots els altres companys de taula, potser el ser gai hi te a veure, no es que esperés trobar-me amb calcomanies a lo Julio Iglesias però si tots ells una mica més arregladets d’aspecte, pensant que són patricis de tota la vida de la ciutat, VIP’S que cotitzen a borsa.
Desprès de un menjar discret i dissenyat tan com es menja avui però de molt vi i cava, les llengües s’han anat escalfant, no per part meva ja que als deu minuts de trobar-nos ja els he fet cinc cèntims de la meva vida mes o menys intima, acceptació mes que aplaudida, ja que la gent com cal els hi agrada sempre que vagis amb la veritat i no amb embuts dissimulats. Uns per els altres han anat explicant les seves meravelloses misèries plenes de matrimonis fracassats, divorcis, fills no volguts però a la fi estimats, matrimonis de conveniències, molt esqui, molt tenis, poc golf, tema que també ha sortit a la taula, molt Baqueira, molt Begur, molt vaixell, molt whisky, una mica de coca, oblida’t de Sant Joan, però estaven ben contents i jo content de veure’ls d’aquest tarannà.
Com ja em coneixes jo no he estat callat i fent referència a un capellà que ens donava tots els cursos de literatura, li he dedicat un brindis per que tot el que aquell home em va ensenyar encara ara em serveix com a suport a la vida com es la poesia de les paraules, la bellesa de les arts, la infinita grandesa de la música i totes les combinacions possibles amb aquests tres senzills pilars, tots han estat d’acord amb mi amb el petit homenatge a aquell gran humanista que em va donar el cinquanta per cent del que soc jo ara, l’altre cinquanta per cent ja saps, li dec al pare.
Una vegada al carrer ens acomiadarem fins el 27 de novembre que es fa la celebració gran, això si al recinte del col·legi, la pluja queia ferotgement, uns quants han seguit a un whisky club a continuar la xerrada, jo cap a casa a escriure’t aquestes lletres que mai vaig pensar en poder-ho fer, es que mira, són cinquanta anys.

Maricultes i marisàvies

Estimat Gabriel,
En aquest globalitzat i mediàtic món hem après, encara que no vulguem, moltes coses i no sempre inútils. Com vull estar al dia de totes les novetats que cuinen els cervells dels joves m’empasso un munt de blocs cada dia tant de casa nostre com de casa dels veïns i també del estranger, i bé en un bloc d’un xicot madrileny i divinament guillat em va fer descobrir dues paraules noves que les trobo molt encertades tant per el seu brillant so com per el seu contingut etimològic, i aquestes paraules són: mariculta i marisàvia, al primer cop vaig pensar que el seu sentit era idèntic i que volien dir el mateix, però m’equivocava ja que correspon a dues tipologies ben diverses. I així s’explica:
Les maricultes són l’amplitud del saber mundial, son l’esperit del renaixement transvasat al segle XXI, saben de tot, opinen de tot i com parlen molt i de tot, aclaparant una mica als seus escoltadors, ja que desgraciadament la gent està mes al aguait dels problemes de ‘Ventdelplà’ que de la vasta cultura que atresora l’esperit de la mariculta, per això quasi sempre callen o si parlen es per donar una simple contesta de conformitat del que opina l’efervescent mariculta, cosa que molt li agrada, ja que és bo el que et reconeixen tota la feina que porta el llegir, escoltar i veure les intricades fons del saber universal.
Fins aquí tot va bé, però a les trinxeres mes ocultes s’amaga un personatge perillós que potser sap quantitativament menys però específicament sap molt més i aquí es on surt del seu amagatall la marisàvia.
Les marisàvies tenen com missió a la vida el esmenar la plana a les maricultes, ja que aquestes últimes amb al seu atabalament de parlar i parlar de tot i molt s’equivoca moltes vegades i això es el pretext perfecte perquè l’armaritzada marisavia surti a la llum i ens il·lumini amb el seu saber infinit, tasca ben fàcil ja que com les aportacions que porta a la conversa són tan especifiques i recargolades, ningú te ni idea del que està parlant la marisavia i el seus doctes parlaments sempre queden sense resposta par part dels oients. Una imposició absolutament necessària de les marisavies es que sempre parlin seriosament mai poden fer ni el més lleuger comentari sarcàstic o d’humor, han de renunciar a la conya mediterrània per fer-se respectar i valorar les seves lliçons ‘honoris causa’ perquè no hi hagi cap fissura al contingut de les seves paraules.
Ara m’adono que ben mirat aquestes dues tipologies em son ben necessàries per viure com deu mana encara que potser aquí, a casa no ni ha d’aquests imprescindibles personatges i tindrem que continuar llegint el que diuen les nostres amigues madrilenyes.
El que em fa por, Gabriel, es que jo unes vegades soc l’una i altres vegades soc l’altre, què hi farem!

Mar de Tardor

Estimat Gabriel,
Avui quan estava dintre l’aigua del dolç mar que tenim a la ciutat, pensava en el què per a mi es la felicitat i s’apropava molt a aquell moment, mullat per pell i anima per la salabror del mediterrani, que poc costa ser feliç!
Em repetia, amb un agre somriure als llavis per la imatge que m’oferia la deserta platja que tenia davant meu quan estava nedant tot nu dins el mar, ja que tan sols he pogut comptar a onze persones dins el quilòmetre que abraçava la meva visió, que poca gent deu meu!
L’estiu ja no hi es i la gent tampoc, dins a l’aigua nomes jo, tot sol dins l’aigua a les deu del mati del dia d’avui, quina por? Doncs no, soc així d’inconscient, mes al contrari hi era en estat quasi d’èxtasi, tot el mar nomes per a mi, y com tenia al cervell el quart moviment de l’octava de Dvorak m’he posat a cantar-la, tan malament com ja saps que ho faig, però a ple pulmó i amb les interrupcions lògiques: ja que les onades no hi entenen de musica i tot de cop m'hi trobava amb la boca oberta plena d’aigua salada, he estat una bona mitja hora dins l’aigua la primera vegada i tenia tota la sensació de que era l’ultima vegada d’aquest any que podia tenir un bany pletòric de sensacions com aquell que de franc em regalà la natura tantes voltes, cada temporada del bon temps.

En arribar a casa ja no era el mateix, pensà el llarg temps que estaré sense poder ficar-me a les meues aigües estimades, seran molts dies fins el Maig del proper any, molts dies de foscor als carrers i el fred als ossos i també perquè no, veure clarament que ja no són gaires els estius que tinc davant meu, el calendari es inflexible amb tothom i jo no soc l’excepció. El que si que demano als deus de la natura es que pugui sempre recordar la frescor d’aquella aigua blava en contacte amb la pell i el soroll de les ones, i l’olor a musclos i sal i sorra mullada, tot això es el que jo tan sols demano: recordar la felicitat.

Curs del 58

Estimat Gabriel,
Ell va rebre una carta tan sorprenent com inesperada, una carta que li arribava amb 50 anys de retard però que en llegir el nom de qui la lliurava va reconèixer d’immediat, si, la signava aquell noi que tan bo era en esports i matemàtiques, sempre suat i amb cap pel a les cuixes, si el recordava perfectament, però quan es va adonar que aquell noi ara tindria molts anys com tots els que estaven fotografiats a la fotografia que anava junt a la carta, si, tots els nois de la promoció de 1958. Quin acudit més pervers el intentar reunir-los tots plegats, els d’aquell curs, per celebrar el 50 aniversari de la promoció si es que encara eren vius.
En deixar el col·legi va deixar de banda a tots el companys de l’escola, be perquè no hi havia cap d’ells que es pogués considerar veritable amic, o perquè li era molt difícil sincerar-se amb cap d’ells, aquell any 1958 ja sabia que hi havia un secret quasi inconfessable que no es podia confiar a ningú, ni pares, ni amics, potser tan sols a algun ‘germà de sang’ si es que el torbava perquè no estava gens segur de que hi hagués algú mes al mon com ell amb aquell estigma a amagar però que de cap manera en volia prescindir. I ara al cap de tant de temps el citaven per anar a dinar a un bon i cèntric restaurant de la seva ciutat, quin repte, segur que molts d’ells havien continuat la relació durant aquest llarg període, segur que cap d’ells hauria pensat mai que al cap de 50 anys es tornarien a trobar amb aquell noiet rebel i descarat i d’orígens familiars incerts.
Va estar molt nerviós per un quants dies ja que no sabia si pagaria la pena el anar-hi o no, per fi es decidí i contestar la carta confirmat la presencia seva a la convocatòria per un malsà i morbos sentiment de veure com estarien ara totes aquelles caretes fresques, rosades i precioses que va recordar en veient la fotografia del 58, per altra banda, també li feia gracia el veure com es resoldrien les conversacions intercanviades entre ells. Li preguntarien com havia estat la seva vida? Contestaria la veritat? Seria sincer? Es clar que sí, ara si era el moment de parlar clar, de poder dir tot el que havia estat clos durant els set anys d’infància i adolescència que havien estat junts. Estava en un estat de gran excitació anímica quan pensava que potser els hi podria dir que el primer amor romàntic de la seva vida va ser aquell noi tan guapo i morè de pell, capità del equip de futbol, que quan marcava un gol li feia un petit gest amb la boca mirant-lo als ulls perquè comprengués que aquell gol li era dedicat amb tot l’amor pur i tendre, com purs i tendres eren el petons que es feien d’amagat per els foscos recons d’aquell vetust col·legi, també els hi podria explicar el dolor que va sentir el primer dia d’un curs quan tenia 13 anys en veure que el seu amor del darrer any no hi era a la classe ni tampoc el seu nom a les llistes ja que per motius familiars van tenir que emigrar a Veneçuela i ja no el podria mai més veure, com així va ser, guardant aquella dolçor dels seus llavis per sempre més com a referent del que era l’amor sublim en la seva vessant més literària.
Potser també els hi podria explicar en el transcurs del dinar que la seva primera experiència sexual l’havia tingut amb un d’ells, amb un del mateix curs que en aquell moment estaven celebrant el 50e aniversari però que per discreció masculina es callaria el nom perquè no volia fer safareig d’uns actes sexuals intensos però inexperts que van tenir lloc tant de temps enrere el que si que hi podria afegir es que tant li va agradar el tenir el rotund i pesant sexe del company a les seves mans que mai mes podria considerar l’acte sexual sense que aquella part rotunda i pesant formes part de l’acció obviant per sempre el que per ell era el avorrit sexe de les noies, ja veus!
El que si es cert es que ha estat quasi impossible el que per el transcurs d’aquest 50 anys mai s’hagi trobat a cap dels nois del curs i no es per que ell no s’hagi mogut per llocs públics d’esbarjo i diversió de la seva ciutat, es un fet ben curiós que ben aviat s’esbrinarà.

Un dia, mirall trencat

Estimat Gabriel,
Si un fet hagués pensat que era impossible fou el que la meva idolatrada novel·la ‘Mirall Trencat’ de la no menys admirada Rodoreda pogués ser alguna vegada un espectacle teatral, especialment desprès de veure el fluix servei que la adaptació d’aquesta obra mestre va fer la Televisió de Catalunya.
Mirall Trencat, com ja saps es el transcorre per el temps i l’anima d’una dona d’un seguit de fets que si bé la primera anècdota no deixa de ser un serial de radio de postguerra, l’extraordinària feina creativa de la Rodoreda impregna de llum i tenebres tots els petits recons de la complicada anima de Teresa Goday fins fer arribar al lector un autèntic vertigen de tanta bellesa i precisió poètica en cada una de les línees del llibre, per descomptat el meu llibre de per vida.
Doncs bé, en Ricard Salvat ha triomfat en portar tot aquell mon, complex i obstinat en treure de les golfes tota la brutícia que podem emmagatzemar les dones i els homes d’aquesta terra. Es veure per quasi tres hores com tots els personatges claus de la Rodoreda es van enfilant poc a poc per la difícil xarxa del escenari del Teatre Borràs.
Un director que te una manera de fer jove i ferotge amb moltes sorpreses de teatre del mes agosarat sense deixar mai que la poesia, el sarcasme o la tragèdia es pogués malmetre per el fàcil parany del ‘fer bonic’
L’equip que ha triat Salvat es de lo milloret que hi ha a casa, un decorat exquisit de Berrondo, el vestuari acurat al màxim possible de Pawlowsky i el moviment coreogràfic de tots els nombrosos participants de Carrasco, per no parlar de les llums i l’espai sonor, Salvat, tens 74 anys però lluites amb aquest desafiament com un xaval de 34, t’envejo el coratge i el talent.
Deixo per les ultimes línees la difícil part dels actors, quasi perfectes en la majoria, et prometo que mai mes parlaré amb menyspreu de la Rosa Novell, actriu que m’agrada ben poc, però que aquí està ‘espectacular’ com diuen els madrilenys, plena de la gracia de deu quan aquest encerta a donar-l’hi a qui s’ho mereix.
Un bon començament de temporada i que no pari!

bon curs 2008-2009 per a tots

Estimat Gabriel,
Bon dia per començar el nou curs, dilluns, ja saps que jo no em regeixo per anys, per a mi el primer de gener de cada any no em diu res en canvi quan acabem les vacances d’estiu i comença el nou curs si que em fa pensar, i molt, per a mi la vida es com si encara estigues al col·legi, amb tots els inconvenients que això comporta, ja tinc la cartera preparada amb l’esmorzar i encara buida de llibres i treballs.
Doncs bé ahir vaig fer balanç del que havia estat el curs 2007-2008 i vaig anar a l’arxiu per veure que havia fet en tot el període esmentat, ja saps que com tinc poca memòria ho tinc que anotar tot i fent resum de absolutament tot el que havia fet vaig quedar atonit per la quantitat de coses que es poden magatzemar en un caparró tan petit com el meu en tan sols 12 mesos i em vaig preguntar: Xicot, quan dorms? (Jo encara em veig com un xicot, quan parlo amb mi mateix, una futilesa més)
Xicot, quan descanses? Com pots treure tant de temps per fer el que fas?
La llista es exhaustiva, quasi inabordable.
Són 37 les exposicions d’art que he vist, 3 ballets, 14 operes i 18 concerts simfònics, al cine tan sols he vist 4 pel·lícules (no suporto quan la gent menja, beu i parla) però a casa he vist 203 pel·lícules i operes, he llegit 49 llibres i he assistit a 44 conferencies, poca televisió, tan sols 11 programes complerts i molt teatre, 38 espectacles i per acabar també 1 circ.
Estic molt content de veure de com aprofito el temps de la meva tercera vida i espero tenir l’energia suficient per seguir aquest camí de llums i colors sense deixar les dues tasques tant primordials per el meu equilibri com son el anar al club Sant Sebastià cada dia i cuidar del meu maridet com es mereix.
Bon principi de curs per a tu també, pacient Gabriel, petons.

Avui es Santiago, gracies Tiago

Estimat Gabriel,
Avui es el seu sant però ell no ho sap perquè a la seva terra això no ho celebren, com sempre s’ha presentat ben puntual a l’immensa sala soterrània i jo hi era ja feia uns moments, però tot sol, cap altre s’ha presentat a l’ultima classe del curs de ‘teràpia postural’ ha esperat uns pocs minuts per veure si venia algú altre, minuts eterns, jo quasi resava per veure algun company aparèixer per la porta, però els meus precs foren inútils, ell va cap a l’equip de musica i posa la musica suau que pertoca per aquest tipus de sessió i amb el seu to de veu dolç i melós tan propi de la gent brasilera que aprenen castellà i que no deixen mai aquell to de bossa nova calenta i sensual, diu ‘vamos a empezar’
Mai a la vida m’havia passat estar sol amb un monitor per una classe de gimnàstica, i tenia que ser avui, amb ell i amb aquest tipus de gimnàstica tan especial, que es fa amb les llums elèctriques apagades tan sols la poca llum que ve de les finestres zenitals, musica suau i molt poca roba, un petit shorts i a sota el eslip de bany, descalços tots dos ens hem col·locat a sobre el terra de matalassos l’un davant l’altre a dos metres dels meus ulls als seus i ha començat com ho fa sempre explicant el exercici amb la seva veu mes persuasiva per que l’alumne experimenti, senti els moviments dins l’anima, primer amb l’ajut de les cordes de nusos desprès la barra de fusta petita i mes tard la gran, un rere l’altre, tots els exercicis els fèiem a la vegada i si veia que la meva postura no era la perfecte venia al meu costat i m’arreglava o ve un braç, o potser el coll, i també una cuixa mal col·locada, notar les seves mans a la meva pell nua em feia suar de neguit i vergonya, es tan jove, es tan dolç, fa la seva feina com si es tractes d’una religió, les seves altres classes que tinc amb ell, les de ioga son un experiment místic que quasi no puc explicar amb paraules.
Jo no podia creure que podia estar tot una hora de rellotge tan a prop d’aquell xicot fent tots dos les mes increïbles i ridícules postures imaginables i sempre amb els seus ulls davant meu sense poder escapar del seu control d’amo i senyor en aquell camp de lluita convinguda i acceptada amb tota d’humilitat de que era capaç en aquell moment.
Ja al final de la classe ha volgut fer els últims exercicis per relaxar l’enduriment muscular i els ha volgut fer cos a cos per fer estiraments conjunts tan necessaris per a mi com per a ell, com es pot tocar un marbre de Miquelangelo? com es pot tocar una verge al seu altar? com podia jo tocar la seva pell sense cremar-me? No ho se però ha passat i per això tinc la necessitat de parlar-te amb aquestes ratlles tremoloses encara d’emoció, por i vergonya. Avui es el seu sant però ell no ho sabia fins que al acabar la classe l’hi he explicat aquesta estranya costum que tenim aquí de festejar els sants del calendari, no li he fet cap regal, ell si que me l’ha fet ‘, un regal que mai podré oblidar quan el proper curs torni a l’immensa sala soterrània del meu club de natació.