Estimat Gabriel,
Ell va rebre una carta tan sorprenent com inesperada, una carta que li arribava amb 50 anys de retard però que en llegir el nom de qui la lliurava va reconèixer d’immediat, si, la signava aquell noi que tan bo era en esports i matemàtiques, sempre suat i amb cap pel a les cuixes, si el recordava perfectament, però quan es va adonar que aquell noi ara tindria molts anys com tots els que estaven fotografiats a la fotografia que anava junt a la carta, si, tots els nois de la promoció de 1958. Quin acudit més pervers el intentar reunir-los tots plegats, els d’aquell curs, per celebrar el 50 aniversari de la promoció si es que encara eren vius.
En deixar el col·legi va deixar de banda a tots el companys de l’escola, be perquè no hi havia cap d’ells que es pogués considerar veritable amic, o perquè li era molt difícil sincerar-se amb cap d’ells, aquell any 1958 ja sabia que hi havia un secret quasi inconfessable que no es podia confiar a ningú, ni pares, ni amics, potser tan sols a algun ‘germà de sang’ si es que el torbava perquè no estava gens segur de que hi hagués algú mes al mon com ell amb aquell estigma a amagar però que de cap manera en volia prescindir. I ara al cap de tant de temps el citaven per anar a dinar a un bon i cèntric restaurant de la seva ciutat, quin repte, segur que molts d’ells havien continuat la relació durant aquest llarg període, segur que cap d’ells hauria pensat mai que al cap de 50 anys es tornarien a trobar amb aquell noiet rebel i descarat i d’orígens familiars incerts.
Va estar molt nerviós per un quants dies ja que no sabia si pagaria la pena el anar-hi o no, per fi es decidí i contestar la carta confirmat la presencia seva a la convocatòria per un malsà i morbos sentiment de veure com estarien ara totes aquelles caretes fresques, rosades i precioses que va recordar en veient la fotografia del 58, per altra banda, també li feia gracia el veure com es resoldrien les conversacions intercanviades entre ells. Li preguntarien com havia estat la seva vida? Contestaria la veritat? Seria sincer? Es clar que sí, ara si era el moment de parlar clar, de poder dir tot el que havia estat clos durant els set anys d’infància i adolescència que havien estat junts. Estava en un estat de gran excitació anímica quan pensava que potser els hi podria dir que el primer amor romàntic de la seva vida va ser aquell noi tan guapo i morè de pell, capità del equip de futbol, que quan marcava un gol li feia un petit gest amb la boca mirant-lo als ulls perquè comprengués que aquell gol li era dedicat amb tot l’amor pur i tendre, com purs i tendres eren el petons que es feien d’amagat per els foscos recons d’aquell vetust col·legi, també els hi podria explicar el dolor que va sentir el primer dia d’un curs quan tenia 13 anys en veure que el seu amor del darrer any no hi era a la classe ni tampoc el seu nom a les llistes ja que per motius familiars van tenir que emigrar a Veneçuela i ja no el podria mai més veure, com així va ser, guardant aquella dolçor dels seus llavis per sempre més com a referent del que era l’amor sublim en la seva vessant més literària.
Potser també els hi podria explicar en el transcurs del dinar que la seva primera experiència sexual l’havia tingut amb un d’ells, amb un del mateix curs que en aquell moment estaven celebrant el 50e aniversari però que per discreció masculina es callaria el nom perquè no volia fer safareig d’uns actes sexuals intensos però inexperts que van tenir lloc tant de temps enrere el que si que hi podria afegir es que tant li va agradar el tenir el rotund i pesant sexe del company a les seves mans que mai mes podria considerar l’acte sexual sense que aquella part rotunda i pesant formes part de l’acció obviant per sempre el que per ell era el avorrit sexe de les noies, ja veus!
El que si es cert es que ha estat quasi impossible el que per el transcurs d’aquest 50 anys mai s’hagi trobat a cap dels nois del curs i no es per que ell no s’hagi mogut per llocs públics d’esbarjo i diversió de la seva ciutat, es un fet ben curiós que ben aviat s’esbrinarà.
Ell va rebre una carta tan sorprenent com inesperada, una carta que li arribava amb 50 anys de retard però que en llegir el nom de qui la lliurava va reconèixer d’immediat, si, la signava aquell noi que tan bo era en esports i matemàtiques, sempre suat i amb cap pel a les cuixes, si el recordava perfectament, però quan es va adonar que aquell noi ara tindria molts anys com tots els que estaven fotografiats a la fotografia que anava junt a la carta, si, tots els nois de la promoció de 1958. Quin acudit més pervers el intentar reunir-los tots plegats, els d’aquell curs, per celebrar el 50 aniversari de la promoció si es que encara eren vius.
En deixar el col·legi va deixar de banda a tots el companys de l’escola, be perquè no hi havia cap d’ells que es pogués considerar veritable amic, o perquè li era molt difícil sincerar-se amb cap d’ells, aquell any 1958 ja sabia que hi havia un secret quasi inconfessable que no es podia confiar a ningú, ni pares, ni amics, potser tan sols a algun ‘germà de sang’ si es que el torbava perquè no estava gens segur de que hi hagués algú mes al mon com ell amb aquell estigma a amagar però que de cap manera en volia prescindir. I ara al cap de tant de temps el citaven per anar a dinar a un bon i cèntric restaurant de la seva ciutat, quin repte, segur que molts d’ells havien continuat la relació durant aquest llarg període, segur que cap d’ells hauria pensat mai que al cap de 50 anys es tornarien a trobar amb aquell noiet rebel i descarat i d’orígens familiars incerts.
Va estar molt nerviós per un quants dies ja que no sabia si pagaria la pena el anar-hi o no, per fi es decidí i contestar la carta confirmat la presencia seva a la convocatòria per un malsà i morbos sentiment de veure com estarien ara totes aquelles caretes fresques, rosades i precioses que va recordar en veient la fotografia del 58, per altra banda, també li feia gracia el veure com es resoldrien les conversacions intercanviades entre ells. Li preguntarien com havia estat la seva vida? Contestaria la veritat? Seria sincer? Es clar que sí, ara si era el moment de parlar clar, de poder dir tot el que havia estat clos durant els set anys d’infància i adolescència que havien estat junts. Estava en un estat de gran excitació anímica quan pensava que potser els hi podria dir que el primer amor romàntic de la seva vida va ser aquell noi tan guapo i morè de pell, capità del equip de futbol, que quan marcava un gol li feia un petit gest amb la boca mirant-lo als ulls perquè comprengués que aquell gol li era dedicat amb tot l’amor pur i tendre, com purs i tendres eren el petons que es feien d’amagat per els foscos recons d’aquell vetust col·legi, també els hi podria explicar el dolor que va sentir el primer dia d’un curs quan tenia 13 anys en veure que el seu amor del darrer any no hi era a la classe ni tampoc el seu nom a les llistes ja que per motius familiars van tenir que emigrar a Veneçuela i ja no el podria mai més veure, com així va ser, guardant aquella dolçor dels seus llavis per sempre més com a referent del que era l’amor sublim en la seva vessant més literària.
Potser també els hi podria explicar en el transcurs del dinar que la seva primera experiència sexual l’havia tingut amb un d’ells, amb un del mateix curs que en aquell moment estaven celebrant el 50e aniversari però que per discreció masculina es callaria el nom perquè no volia fer safareig d’uns actes sexuals intensos però inexperts que van tenir lloc tant de temps enrere el que si que hi podria afegir es que tant li va agradar el tenir el rotund i pesant sexe del company a les seves mans que mai mes podria considerar l’acte sexual sense que aquella part rotunda i pesant formes part de l’acció obviant per sempre el que per ell era el avorrit sexe de les noies, ja veus!
El que si es cert es que ha estat quasi impossible el que per el transcurs d’aquest 50 anys mai s’hagi trobat a cap dels nois del curs i no es per que ell no s’hagi mogut per llocs públics d’esbarjo i diversió de la seva ciutat, es un fet ben curiós que ben aviat s’esbrinarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada