Avui parlem del numero cinquanta.

Estimat Gabriel,
Una trobada tan peculiar com insòlita la que he tingut aquest migdia a un restaurant de la ciutat per trobar-me amb els meus companys del col·legi desprès de cinquanta anys en total érem tretze, bon numero pensant en que la gran majoria dels que estem encara vius hi érem a la convocatòria, jo creia que no els havia vist a cap d’ells en els cinquanta anys que han passat però m’equivocava ja que a un d’ells ens vam veure per tres o quatre anys quan jo anava am la meva novieta, quin cap el meu, ell recordava com es deia la mossa i també m’ha parlat de la impressió que li va fer la meva mare en aquells dies de la nostra adolescència, com molt be va dir una amiga l’altre dia a l’auditori qui convoca aquest tipus de celebracions es aquell que a la vida li ha anat tot molt bé i subterràniament vol mostra-ho a la gent que fa molt de temps que no ha vist, no se si era aquest el cas, a tots ens ha anat molt bé, bé, regular, malament i molt malament, cinquanta anys de vida són molts anys i hi pot passar de tot.
Per el que fa al aspecte físic de tots ells tan sols a un no l’hagués reconegut mai de la vida, era tan bufó, una cara dolça i els ulls mes bonics de la classe, eren com cristalls verd oliva amb el marc d’unes celles llargues i negres que no s’acabaven mai, no m’he pogut estar-me de dir-l’hi lo fascinat que em tenien als seus ulls, m’ha contestat que no ho sabia i li he preguntat si al menys algun fill seu els havia heretat, m’ha dit que no, que tenia dues filles i que no tenien els ulls gens semblants, quina pena, he pensat. Tornant al aspecte nostre he de reconèixer que la mala vida que he portat m’ha donat un semblant molt més agraït que tenien tots els altres companys de taula, potser el ser gai hi te a veure, no es que esperés trobar-me amb calcomanies a lo Julio Iglesias però si tots ells una mica més arregladets d’aspecte, pensant que són patricis de tota la vida de la ciutat, VIP’S que cotitzen a borsa.
Desprès de un menjar discret i dissenyat tan com es menja avui però de molt vi i cava, les llengües s’han anat escalfant, no per part meva ja que als deu minuts de trobar-nos ja els he fet cinc cèntims de la meva vida mes o menys intima, acceptació mes que aplaudida, ja que la gent com cal els hi agrada sempre que vagis amb la veritat i no amb embuts dissimulats. Uns per els altres han anat explicant les seves meravelloses misèries plenes de matrimonis fracassats, divorcis, fills no volguts però a la fi estimats, matrimonis de conveniències, molt esqui, molt tenis, poc golf, tema que també ha sortit a la taula, molt Baqueira, molt Begur, molt vaixell, molt whisky, una mica de coca, oblida’t de Sant Joan, però estaven ben contents i jo content de veure’ls d’aquest tarannà.
Com ja em coneixes jo no he estat callat i fent referència a un capellà que ens donava tots els cursos de literatura, li he dedicat un brindis per que tot el que aquell home em va ensenyar encara ara em serveix com a suport a la vida com es la poesia de les paraules, la bellesa de les arts, la infinita grandesa de la música i totes les combinacions possibles amb aquests tres senzills pilars, tots han estat d’acord amb mi amb el petit homenatge a aquell gran humanista que em va donar el cinquanta per cent del que soc jo ara, l’altre cinquanta per cent ja saps, li dec al pare.
Una vegada al carrer ens acomiadarem fins el 27 de novembre que es fa la celebració gran, això si al recinte del col·legi, la pluja queia ferotgement, uns quants han seguit a un whisky club a continuar la xerrada, jo cap a casa a escriure’t aquestes lletres que mai vaig pensar en poder-ho fer, es que mira, són cinquanta anys.