El menyspreat nu masculí

Estimat Gabriel,
Amb motiu de la visita que he fet a la Fundació Miró per veure l’important exposició ‘Un cos sense límits’ la qual exposa quasi un centenar d’obres dels millors artistes d’àmbit mundial del segle XX he reaccionat molt radicalment al veure la segregació i marginació totalment injustes que del nu masculí s’ha fet per tot el segle XX tant per els artistes com per els merchants i compradors d’obra artística i a partir d’aquí m’he començat a fer tantes i tantes preguntes que si be conec les respostes em costa d’acceptar-les per tristes,injustes i doloroses
Com tothom al moment de jutjar l’estètica i la bellesa d’un cos nu d’home o de dona soc totalment subjectiu i com tal afirmo que la bellesa del cos del home en front al cos de la dona es altament superior no tan sols per l’estructura òssea i de massa muscular sinó també per el seu despullament d’adorns supletoris que tanta falta fan al nu femení quan se’l plasma en obra artística, això que plantejo es pot veure a la vida quotidiana quan trobem que l’home com millor està es quan es lluny de tot guarniment, cara neta, vestit senzill, la dona per realçar el que té ha de posar molta truculència externa des de la punta del dit gros del peu esquerra fins l’últim cabell del seu cap, son cents de complements (colors, lluentors, joies, excessos, adorns inútils) que ajuden a transformar en un altra ser el fang neutre modelable que es la dona en estat pur. Aquest estat anomenat pur es pot veure molt poques vegades, potser en una cursa esportiva, potser al llit del hospital, potser a un bar per lesbianes.
A mi l’exposició m’ha semblat coixa i avorrida ja que l’immensa majoria dels quadres i escultures eren dels cossos quasi sempre deformats cap el lleig per la genialitat de l’artista de dones i mes dones, tan sols hi he pogut veure quatre o cinc nus d’home, Tapies, Klein, Giacometti, Bourgeois, així i tot hi ha una dotzena d’obres magistrals
Però tornem al que ens ocupa, perquè si a l’època grega i romana la balança s’inclinava cap al canto del nu d’home, i si al renaixement i barroc posem que estem al 50% al segle XX, segle de les revolucions industrials, politiques, llibertaries tan sols es fa cas a la dona com a objecte d’art?
El seu nu es sobrevalorat per un mercat de burgesos d’un gust mediocre, perquè aquesta discriminació cap al nu masculí? Por del marit petit burges de que si compra obra masculina se’l tracti de poc home? I la dona que opina en tot això, això encara es mes penós, heu vist mai que una dona compri un nu que no sigui femení? Jo no. Sempre que hi ha una compra de nus en el cas de que la compra es faci d’acord amb la parella qui dona l’ultima paraula es la dona i sempre tria un nu de dona, perquè? Perquè així es prolonga la seva presencia física a la casa encara que sigui amb el cos i la cara d’una noia vint anys mes jove que ella, y si el marit es posa calent veient aquella prolongació femenina d’ella mateixa ja en traurà el seu profit mes tard. La dona burgesa te com enemic el cos d’un home nu penjat a les parets de casa seva i el pobre home amb la terrible por de que el consideren poc home i amariconat no vol saber res de nus ni d’homes, la seva frase preferida es ‘jo, d’homes no hi entenc res, no em pregunteu si en Brad Pitt es guapo o no, jo no hi entenc’, clar que no, te lleganyes als ulls i caspa a l’anima, no pot opinar d’això, per això baixa la mirada quan tel trobes despullat al quarto de dutxes del gimnàs.

La diva absoluta, Maria Felix

Estimat Gabriel,
Amb una conversa que vaig tenir ahir amb el nostre Antoni em va dir que s’ho havia passat molt bé veient la pel·lícula de Maria Felix ‘Mare Nostrum’,va afegir divertit que encara que no la entenia de res del que parlava no podia deixar de mirar i admirar lo especial que era aquella actriu i aquesta mateixa nit en un dels moments que m’he desvetllat por culpa del mal de queixal he fet memòria del que Maria Felix representava per a mi i encara que no hagi vist ni la meitat de las seves pel·lícules , la seva imatge m’ha fascinat des de que era ben petit, ja saps per la nit quan no pots dormir ho veus tot amb les tintes mes fosques i exagerades i amb dolor de consciencia cristiana, si la tingues, he de confessar que he estat molt injust amb aquesta dona, perquè ben mirat potser com a icona del que representa la diva suprema en el mon de l’espectacle es la primera i única. Amb ella es tanca una estil de ser ‘star’ que a la manera ‘Norma Desmond’ s’aïlla del mon per convertir-se en mite en vida, tal com ho varen fer la Garbo, la Dietrich i la Callas clar que en el cas de Maria Felix d’una manera mes ostentosa ja que la seva fortuna personal en diners, cases i joies era immensa i el esplendor el va portar fins les ultimes conseqüències.
Però el que vull fer-te constar amb aquest escrit es que mai per mai en el nostre mon has de veure o veuràs un embolcall tan luxós en un cos animat, rostre, cabell i cos, manera de caminar, de mirar, de vestir els personatges, elegància i perversió, tot un cúmul de qualitats que van fer de la Maria Felix un personatge únic fins el dia de la mort als 88 anys al any 2002
Era bona actriu? No ho se. La seva divina imatge ho escombrava tot i no et deixava entrar en la trama que l’argument de la pel·lícula t’estava explicant. Estudia molt be aquestes fotografies i veuràs que com Maria Felix no n’hi ha cap altra en el mon dels espectacles i tampoc fora d’ells

El desig de la Lulú

Estimat Gabriel,
Ara fa molt de temps que no sabíem res de la Lulú , ja sabem que tan aviat dona la llauna cada mitja hora al telèfon com desapareix per mig any sense cap mena d’explicacions, dons be ahir em va venir a veure, es veu que el que tenia a pap no ho podia dir per telèfon, volia veure la meva cara de sorpresa i potser enveja quan m’ho contés. Em va citar per la tarda a la cafeteria del Caixaforum, cosa ben rara perquè es espantosa de lletja i mal decorada i a sobre no es pot fumar, venia tota decorada de nadal, no es que portés encara restos de torrons als llavis però casi, casi. La cara li lluïa rodona de joia com un formatge manxego avanç de començar, varem demanar un té de fruites i flors i va començar amb to misteriós: Et recordes dels tres desitjos que per molt que m’importen encara no els havia pogut acomplir?

I tant que me’n recordo ens ho ha repetit cinquanta vegades, ja saps, primer muntar a dalt de cavall per la muntanya, segon, fer esqui aquàtic amb la llanxa d’alguns amics i tercer fer l’amor amb un negre que sigui molt guapo i atractiu.
A mi sempre m’ha fet gracia la mania que tenia dels tres desitjos, perquè ben mirat son molt fàcils de portar al cabàs, al menys els dos primers, però com la Lulú es molt rara i no vol demanar favors a ningú, sempre espera rebre la invitació formal per tot el que fa, sense veure tot el que es perd per no demanar el que vol fer a la persona adequada, una pena de dona, es antiga de calendari de naixença i encara ho es més de actituds davant la vida

Desprès de la pregunta màgica que em va fer nomes podia pensar que s’havia tirat un negre, perquè ja em diràs anar per la muntanyeta a dalt de cavall o fer el esqui aquàtic vestida de dona granota no l’hi veig la gracia al mes de desembre, per això vaig espetar-li: No em diguis que t’has fet un negre?
Ho vaig encertar de ple, tot seguit va començar a explicar-me que estava boja de contenta per haver llepat la mel de l’amor amb un noiet de quaranta anys menys que ella, mulato daurat, bell i preciós.

A partir d’aquí ja pots imaginar mitja hora parlant de les virtuts físiques i químiques d’aquell infeliç, que si la pell de seda, com mai l’havia provada mai, que si una olor comparable al perfum mes intens a la vegada que exquisit, las pastilles de l’estomac, dures, definides i que feien relliscar la mà fins el pubis rasurat i dibuixat per fer de marc a un sexe molsut i acariciant que culminava la perfecció de les dues columnes salomòniques que tenia per cames, per no parlar d’aquella cintura prima i musculada que desmaiava dolçament sobre las precioses galtes d’un dur cul com mai a la seva vida havia pogut tocar.

Jo ja estava amb el nassos plens de tanta bellesa i perfecció i delicadament li vaig preguntar a on l’havia trobat i si el presentaria alguna vegada als amics, però no, la molt punyetera no va voler dir res que m’interessés, tan sols va dir que no podia dir el seu nom i que no es tornarien a veure mai més, que guardaria aquest record com el regal mes preciós que li havia fet el any 2007 i d’aquí no la vaig poder treure, ni un punt ni una coma.

Jo penso que el nom no me’l va dir perquè no el sabia, no el tornarà a veure perquè el xicot si es que existeix no la vol tornar a repassar, però el que m’intriga es saber el lloc on van fer la cosa, però coneixent-la com la coneixem , ja m’explicaràs!
Saps que et dic: Que s’ho confiti!

Cert islam em fa fastic

Estimat Gabriel,
Aquí pots veure la fotografia que ha guanyat el premi de la foto de l’any Unicef, l’autora es Stephanie Sinclair i es tracta d’un casament d’un home de 40 anys amb una nena de tan sols onze anys, la mirada de la criatura vers el fastigós marit es colpidora, aquí pots veure tot el horror que certes practiques de l’islam.

Aquest pobre infant ha estat venuda per tota la vida a una existència terrible i obligada a un silenci etern fins a la mort.

Quan veus coses així vull que et sentis tan culpable d’acceptar des de occident aquestes misèries criminals com ho sento jo.

Adeu admirat 'Guino'

Estimat Gabriel,

Trista noticia la d’avui, a primera hora del mati m’he assabentat de la mort del admirat i estimat artista plàstic Josep Guinovart, ‘Guino’ pels seus col·legues i amics, ara fa molt temps que no anava a veure cap de les seves exposicions però als anys 70’s i 80’s en vaig veure un munt i quasi sempre al dia de d’inauguració i es per aquest motiu que la seva persona la tinc molt present, mai varem parlar directament però el que si et puc dir es que el vaig sentir parlar i expressar-se molt sovint i la meva admiració ve d’aquells anys no tan sols per que estimava la seva persona, directa i sincera sinó perquè m’embogia la seva fantasia pictòrica tan rica de colors i formes, sempre noves i sorprenents per les múltiples tècniques i materials que introduïa en cada nova exposició.

Era l'artista que mes m’agradava de tots els de la seva generació, i dic tots amb totes les conseqüències que això comporta ja que n’hi ha al menys una dotzena de capdavanters del art català de la segona meitat del segle XX

En principi la seva obra estava molt influenciada per Picasso, potser el que mes influenciat de tots els seus artistes companys de joventut, però mica en mica es va anar sortint de la figuració per trobar el seu veritable camí en una abstracció paisatgística i quimèrica, rica, nova i lluminosa, sempre recordant el paisatge d’Agramunt i del camp de Tarragona de la seva infància que per sort mai va abandonar en el esperit innocent de nen petit en un cos gran i pelut.