dilluns, 21 de gener del 2008

El menyspreat nu masculí











































Estimat Gabriel,
Amb motiu de la visita que he fet a la Fundació Miró per veure l’important exposició ‘Un cos sense límits’ la qual exposa quasi un centenar d’obres dels millors artistes d’àmbit mundial del segle XX he reaccionat molt radicalment al veure la segregació i marginació totalment injustes que del nu masculí s’ha fet per tot el segle XX tant per els artistes com per els merchants i compradors d’obra artística i a partir d’aquí m’he començat a fer tantes i tantes preguntes que si be conec les respostes em costa d’acceptar-les per tristes,injustes i doloroses
Com tothom al moment de jutjar l’estètica i la bellesa d’un cos nu d’home o de dona soc totalment subjectiu i com tal afirmo que la bellesa del cos del home en front al cos de la dona es altament superior no tan sols per l’estructura òssea i de massa muscular sinó també per el seu despullament d’adorns supletoris que tanta falta fan al nu femení quan se’l plasma en obra artística, això que plantejo es pot veure a la vida quotidiana quan trobem que l’home com millor està es quan es lluny de tot guarniment, cara neta, vestit senzill, la dona per realçar el que té ha de posar molta truculència externa des de la punta del dit gros del peu esquerra fins l’últim cabell del seu cap, son cents de complements (colors, lluentors, joies, excessos, adorns inútils) que ajuden a transformar en un altra ser el fang neutre modelable que es la dona en estat pur. Aquest estat anomenat pur es pot veure molt poques vegades, potser en una cursa esportiva, potser al llit del hospital, potser a un bar per lesbianes.
A mi l’exposició m’ha semblat coixa i avorrida ja que l’immensa majoria dels quadres i escultures eren dels cossos quasi sempre deformats cap el lleig per la genialitat de l’artista de dones i mes dones, tan sols hi he pogut veure quatre o cinc nus d’home, Tapies, Klein, Giacometti, Bourgeois, així i tot hi ha una dotzena d’obres magistrals
Però tornem al que ens ocupa, perquè si a l’època grega i romana la balança s’inclinava cap al canto del nu d’home, i si al renaixement i barroc posem que estem al 50% al segle XX, segle de les revolucions industrials, politiques, llibertaries tan sols es fa cas a la dona com a objecte d’art?
El seu nu es sobrevalorat per un mercat de burgesos d’un gust mediocre, perquè aquesta discriminació cap al nu masculí? Por del marit petit burges de que si compra obra masculina se’l tracti de poc home? I la dona que opina en tot això, això encara es mes penós, heu vist mai que una dona compri un nu que no sigui femení? Jo no. Sempre que hi ha una compra de nus en el cas de que la compra es faci d’acord amb la parella qui dona l’ultima paraula es la dona i sempre tria un nu de dona, perquè? Perquè així es prolonga la seva presencia física a la casa encara que sigui amb el cos i la cara d’una noia vint anys mes jove que ella, y si el marit es posa calent veient aquella prolongació femenina d’ella mateixa ja en traurà el seu profit mes tard. La dona burgesa te com enemic el cos d’un home nu penjat a les parets de casa seva i el pobre home amb la terrible por de que el consideren poc home i amariconat no vol saber res de nus ni d’homes, la seva frase preferida es ‘jo, d’homes no hi entenc res, no em pregunteu si en Brad Pitt es guapo o no, jo no hi entenc’, clar que no, te lleganyes als ulls i caspa a l’anima, no pot opinar d’això, per això baixa la mirada quan tel trobes despullat al quarto de dutxes del gimnàs.