Gais i catalans, cosins germans

Estimat Gabriel,

Llegint totes les bestieses que s’escriuen quasi a cada dia als diaris de Barcelona sobre lo dolents i perversos que som els catalans vistos amb l’òptica que es fa des de tots els punts de l’Espanya profunda veig un paral·lelisme d’intenció amb el que succeeix a la nostra col·lectivitat per les

dificultats te tenim els gais amb les relacions que tenim amb l’altre mon, el convencional mon heterosexual de tota la vida.

Punt per punt, un català ha de ser discret, no parlar massa alt perquè no se li noti la llengua entranya que parla, llenguatge pervers que irrita als del estat central, un català mai ha de estar orgullós del seu país, això es nacionalisme, un català sempre ha d’entrar en diàleg amb els castellans amb molta modèstia i submissió, per no molestar, per no ferir, per no danyar la convivència forçada que portem a sobre desde fa quasi tres-cents anys, el català sempre ha d’acostar-se al altre com demanant perdó de ser el que és i d’haver nascut a un lloc tant estrambòtic com es la nostra pàtria. Quan hi ha una promoció política dins l’estat espanyol el català ho tindrà sempre molt mes difícil que els castellans, nomes li donaran unes engrunes de poder polític si aquest català esta dintre del armari i no mostra la seva autentica essència nacional o sigui que no tregui cap ploma, això a Madrid no es porta i molt menys es tolera, ser català no es bo per la societat i tan sols es pot viure una mica feliç dins el ghetto o sigui dins el catalaxample.

Ara veu si no son totes aquestes premisses exactes a les que tenim els gais de tot el mon per no ferir ni molestar el ordre hetero establert des de fa tants segles per els seguidors de les tres religions del llibre. Els gais no podem mostrar-nos tal com som al espai públic perquè molestem als ulls dels intransigents de tota la vida que afortunadament no es la majoria però encara falta molt per convèncer a tothom de que no som contagiosos. El gai mai es pot mostrar orgullós d’ell mateix i del tipus de vida que porta, ni el dia de l’orgull gai ni cap altra. El gai tancat al armari te moltes mes possibilitats de prosperar a la vida econòmica i social, podrà tenir unes mes bones promocions laborals i desgraciadament també tindrà dins la seva família un tracte mes càlid i afectuós. Quan un gai es lliure i obert es millor que quan s’apropi als hetero-altres ho faci amb discreció i modèstia, serà molt mes fàcil que així se’l accepti i també que se’l escolti.

Jo hi veig moltes coincidències de comportament amb aquests dos col·lectius que em son tant propers, el català com el gai te el gran problema de ser acceptat per els ‘altres’.

Ara be pensa el que es fer coincidir aquestes dues desgracies, català i gai en la mateixa persona, una tragèdia per la comunicació normalitzada, i no vull ni pensar que seria de mi si a sobre de tot això fos dona i lesbiana. Directe al suïcidi.
Que maco es ser heteròclit!