Estimat Gabriel,
Ara fa molt de temps que no sabíem res de la Lulú , ja sabem que tan aviat dona la llauna cada mitja hora al telèfon com desapareix per mig any sense cap mena d’explicacions, dons be ahir em va venir a veure, es veu que el que tenia a pap no ho podia dir per telèfon, volia veure la meva cara de sorpresa i potser enveja quan m’ho contés. Em va citar per la tarda a la cafeteria del Caixaforum, cosa ben rara perquè es espantosa de lletja i mal decorada i a sobre no es pot fumar, venia tota decorada de nadal, no es que portés encara restos de torrons als llavis però casi, casi. La cara li lluïa rodona de joia com un formatge manxego avanç de començar, varem demanar un té de fruites i flors i va començar amb to misteriós: Et recordes dels tres desitjos que per molt que m’importen encara no els havia pogut acomplir?
I tant que me’n recordo ens ho ha repetit cinquanta vegades, ja saps, primer muntar a dalt de cavall per la muntanya, segon, fer esqui aquàtic amb la llanxa d’alguns amics i tercer fer l’amor amb un negre que sigui molt guapo i atractiu.
A mi sempre m’ha fet gracia la mania que tenia dels tres desitjos, perquè ben mirat son molt fàcils de portar al cabàs, al menys els dos primers, però com la Lulú es molt rara i no vol demanar favors a ningú, sempre espera rebre la invitació formal per tot el que fa, sense veure tot el que es perd per no demanar el que vol fer a la persona adequada, una pena de dona, es antiga de calendari de naixença i encara ho es més de actituds davant la vida
Desprès de la pregunta màgica que em va fer nomes podia pensar que s’havia tirat un negre, perquè ja em diràs anar per la muntanyeta a dalt de cavall o fer el esqui aquàtic vestida de dona granota no l’hi veig la gracia al mes de desembre, per això vaig espetar-li: No em diguis que t’has fet un negre?
Ho vaig encertar de ple, tot seguit va començar a explicar-me que estava boja de contenta per haver llepat la mel de l’amor amb un noiet de quaranta anys menys que ella, mulato daurat, bell i preciós.
A partir d’aquí ja pots imaginar mitja hora parlant de les virtuts físiques i químiques d’aquell infeliç, que si la pell de seda, com mai l’havia provada mai, que si una olor comparable al perfum mes intens a la vegada que exquisit, las pastilles de l’estomac, dures, definides i que feien relliscar la mà fins el pubis rasurat i dibuixat per fer de marc a un sexe molsut i acariciant que culminava la perfecció de les dues columnes salomòniques que tenia per cames, per no parlar d’aquella cintura prima i musculada que desmaiava dolçament sobre las precioses galtes d’un dur cul com mai a la seva vida havia pogut tocar.
Jo ja estava amb el nassos plens de tanta bellesa i perfecció i delicadament li vaig preguntar a on l’havia trobat i si el presentaria alguna vegada als amics, però no, la molt punyetera no va voler dir res que m’interessés, tan sols va dir que no podia dir el seu nom i que no es tornarien a veure mai més, que guardaria aquest record com el regal mes preciós que li havia fet el any 2007 i d’aquí no la vaig poder treure, ni un punt ni una coma.
Jo penso que el nom no me’l va dir perquè no el sabia, no el tornarà a veure perquè el xicot si es que existeix no la vol tornar a repassar, però el que m’intriga es saber el lloc on van fer la cosa, però coneixent-la com la coneixem , ja m’explicaràs!
Saps que et dic: Que s’ho confiti!
Ara fa molt de temps que no sabíem res de la Lulú , ja sabem que tan aviat dona la llauna cada mitja hora al telèfon com desapareix per mig any sense cap mena d’explicacions, dons be ahir em va venir a veure, es veu que el que tenia a pap no ho podia dir per telèfon, volia veure la meva cara de sorpresa i potser enveja quan m’ho contés. Em va citar per la tarda a la cafeteria del Caixaforum, cosa ben rara perquè es espantosa de lletja i mal decorada i a sobre no es pot fumar, venia tota decorada de nadal, no es que portés encara restos de torrons als llavis però casi, casi. La cara li lluïa rodona de joia com un formatge manxego avanç de començar, varem demanar un té de fruites i flors i va començar amb to misteriós: Et recordes dels tres desitjos que per molt que m’importen encara no els havia pogut acomplir?
I tant que me’n recordo ens ho ha repetit cinquanta vegades, ja saps, primer muntar a dalt de cavall per la muntanya, segon, fer esqui aquàtic amb la llanxa d’alguns amics i tercer fer l’amor amb un negre que sigui molt guapo i atractiu.
A mi sempre m’ha fet gracia la mania que tenia dels tres desitjos, perquè ben mirat son molt fàcils de portar al cabàs, al menys els dos primers, però com la Lulú es molt rara i no vol demanar favors a ningú, sempre espera rebre la invitació formal per tot el que fa, sense veure tot el que es perd per no demanar el que vol fer a la persona adequada, una pena de dona, es antiga de calendari de naixença i encara ho es més de actituds davant la vida
Desprès de la pregunta màgica que em va fer nomes podia pensar que s’havia tirat un negre, perquè ja em diràs anar per la muntanyeta a dalt de cavall o fer el esqui aquàtic vestida de dona granota no l’hi veig la gracia al mes de desembre, per això vaig espetar-li: No em diguis que t’has fet un negre?
Ho vaig encertar de ple, tot seguit va començar a explicar-me que estava boja de contenta per haver llepat la mel de l’amor amb un noiet de quaranta anys menys que ella, mulato daurat, bell i preciós.
A partir d’aquí ja pots imaginar mitja hora parlant de les virtuts físiques i químiques d’aquell infeliç, que si la pell de seda, com mai l’havia provada mai, que si una olor comparable al perfum mes intens a la vegada que exquisit, las pastilles de l’estomac, dures, definides i que feien relliscar la mà fins el pubis rasurat i dibuixat per fer de marc a un sexe molsut i acariciant que culminava la perfecció de les dues columnes salomòniques que tenia per cames, per no parlar d’aquella cintura prima i musculada que desmaiava dolçament sobre las precioses galtes d’un dur cul com mai a la seva vida havia pogut tocar.
Jo ja estava amb el nassos plens de tanta bellesa i perfecció i delicadament li vaig preguntar a on l’havia trobat i si el presentaria alguna vegada als amics, però no, la molt punyetera no va voler dir res que m’interessés, tan sols va dir que no podia dir el seu nom i que no es tornarien a veure mai més, que guardaria aquest record com el regal mes preciós que li havia fet el any 2007 i d’aquí no la vaig poder treure, ni un punt ni una coma.
Jo penso que el nom no me’l va dir perquè no el sabia, no el tornarà a veure perquè el xicot si es que existeix no la vol tornar a repassar, però el que m’intriga es saber el lloc on van fer la cosa, però coneixent-la com la coneixem , ja m’explicaràs!
Saps que et dic: Que s’ho confiti!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada