dissabte, 25 d’abril de 2020

Covid-19 i una caixeta sense obrir



 Una caixa que ha estat quasi seixanta anys sense mirar amb atenció el seu contingut, ara amb aquest llarg confinament és el moment de mirar coses oblidades en els calaixos i els armaris, una casa està plena de racons i els racons tenen molts secrets.

Aquesta caixeta de cartó que la mama desava amb les seves coses, tenia unes velles felicitacions de Nadal sense escriure, unes postals de Paris dels anys cinquanta calorejades a mà, de quan van anar en un any tres vegades a aquella ciutat i que d'aquells viatges la vida a casa va tenir uns canvis notables, ja que de cop i volta ens vam afrancesar de cor i anima.

El més important per a mi del que hi contenia la caixeta trobada eren un munt de cartes que jo havia escrit des de Tarifa durant els quatre mesos que vaig anar a aquell poble per fer les pràctiques de les Milícies Universitàries. Són moltes cartes escrites en un paper de mida no molt gran i amb una lletra de cal•ligrafia bonicament perfilada, cartes en què comento les coses que he fet a Tarifa o a Algesires, doncs es veu que hi anava molt sovint a comprar coses de Gibraltar o Ceuta a casa de les dones contrabandistes i aquestes coses eren per anar enviant paquets amb certa constància als pares, la Carmen i també pel meu germà Ricardo.

En moltes de les cartes dono resposta a alguna cosa que la mama o el papa m'havien comentat del que passava a la família de Barcelona i per això té tanta importància el que he trobat escrit en aquests petits papers perquè és com recuperar la vida i la memòria del que va passar a tots els components de la família i sobretot el que em va passar a mi.

 

 Jo tinc molt mala memòria d'actes i de fets, si no hi ha una constància fotogràfica, em costa molt de sempre, recordar el que va passar en determinats moments de la vida, per això tot el que llegeixo m'és completament nou i el fet que totes les cartes estan escrites en castellà, única llengua que sabia escriure en aquells moments, el podrit del Franco té la resposta, em dóna la sensació que aquell xicot de vint anys que escriu als seus pares dia rere dia, no sóc jo.

Aquell "jo" no reconegut no ho és només perquè s'expressa en castellà sinó perquè el que diu, el que sent, el que pensa no té res a veure amb el "jo" que he conviscut la major part de la meva vida i fa que aquell noi sensible, innocent, somniador m'emborratxa amb les seves paraules i els seus pensaments que en cap moment reconec com meus.

El xicot que descobreixo i el noi desconegut que escriu des de Tarifa m'enamora i m'esborrona, penso que estimar-lo en tercera persona i des de la llunyania és el que cal fer ara, són tants decennis viscuts sense ell que aquest petit amor impossible entre aquests dos "jo" és que posarà pau a un conflicte inexistent.

 

Cap comentari: