Una mica catalans

 Són infants i pre-adolescents que estan a punt d’acabar el curs escolar. L’ajuntament del barri, del barri del Raval, els hi ha organitzat una festa d’escuma per començar el cap de setmana, l’estiu és ja molt proper. Són nens de orígens molt diversos, els seus pares venen de molt lluny, de l’Amèrica llatina al altra canto del atlàntic, del nord africà islàmic, de l’India i el Paquistà i també de la Xina. Nens que van a col•legi públic on s’ensenya català i amb aquesta llengua aprenen les coses que els hi hauran de fer servei per la vida, si es que aprofiten l’oportunitat i les estrictes i castrants religions dels seus genitors els hi permeten fer-ho. Nens que aprenen tot d’uns llibres escrits en català i que dins l’escola és la llengua en que s’expressen. Al pati ja parlen altres coses i per suposat a cada una de les llars parlen nomes el la llengua de on provenen els seus pares. Nens que no ho tindran fàcil en adaptar-se i emmotllar-se a les constants de casa nostra. Porten un sac passant a l’espatlla que els hi llastrarà poder aflorar en la difícil situació econòmica i laboral del nostre país. Molts d’aquests nens per coses de la vida s’hauran de tornar a la terra d’origen dels seus pares i els hi quedarà amb els anys, un lleuger record de que en la llunyana Catalunya van ser feliços una tarda de quasi estiu, on a una plaça del barri on vivien van ballar i jugar escoltant la musica sota una pluja de escuma blanca i relliscosa, en un moment de la seva vida que van ser una mica catalans.