Nadal a Badalona

Joan Colom, 1921

Quan jo tenia 16 anys vaig tenir el meu primer treball a les Rambles numero 30, treballava pel mati i per la tarda estudiava i això fins que faig tornar de la mili als 19 anys, que ja vaig tenir el treball per tota la jornada complerta. Aquest món que retrata el genial fotògraf Joan Colom, era el que jo tenia molt proper, ja que a cada costat de la meva oficina hi havia unes cases que llogaven habitacions per hores i a les portes del carrer sempre s’hi podien veure moltes dones que venien el seu cos per unes pessetes. La prostitució era una cosa tan habitual a la meva vida com el NODO al cinema o la radio en castellà. En el moment que t’infiltraves pels carrerons que donaven a les Rambles a tort i a dret podies veure les imatges que descriu admirablement aquest artista del blanc i negre. Escudellers, Tapies, Robadors, Sant Ramón, Gínjol carrers mítics, un anar i venir de culs atapeïts per faldilles dues talles menys de les apropiades es mostren a la manera neorealista per descriure aquell món fascinant de miseries i esperances que a tots ens pertorbava, el Barri ‘Chino’

Visitors book 1972 - Visitors book 1975

Aquests dos llibrets han estat molt viatgers ja que han tingut vida a Sitges on van néixer, per anar desprès a Barcelona, Madrid, Johannesburg, Torremolinos, Màlaga, Almeria, Barcelona etc. i ara molt aviat tornaran a l’Africa del sud on segurament moriran d’inanició o cremant a una foguera d’un poblat tribal. Un petit pis a les muntanyes de Sitges, un lloc artificial anomenat Vallpineda i dos nois joves amb el cap ple de pardals. 1972 els últims anys del franquisme una flaira de llibertat ja s’olorava barrejada amb la brisa salada del mar. Un munt de persones passaren per aquell lloc en tan sols quatre anys, família, amics i passavolants. Curiós és la quantitat de gent dedicada al mon de les arts plàstiques, escèniques o literàries, que hi trobem, un món ric i fascinant, ple de musiques i de colors. Anys de esperances per un espai al món més digne i més just. No és el que esperàvem el que ha esdevingut la vida desprès de quaranta anys. Som impertorbables i seguim esperant i esperant fins l’infinit.

El Nadal dels Ferrer-Reina

Carta pel Regidor de Medi Ambient i Serveis Urbans de Barcelona

Sr. Regidor de Medi Ambient i Serveis Urbans. Barcelona - Barcelona, 03/12/2013 - Sr. Regidor, - Soc un jubilat que ja me’n vaig d’aquest món i he vist molt, intolerància, injustícia i el pitjor de tot poca humanitat i comprensió vers els altres. - M’han explicat que vostè no ha volgut perdonar una multa pel sol fet de llençar un paper de sobre en un depòsit de deixalles orgàniques en una floristeria de barri. - Floristeria de caire molt modest de 25 metres quadrats i un sol empleat que és el mateix propietari. - El florista amonestat per tan ‘greu falta’ li va enviar una carta per disculpar-se al Sr. Alcalde, dient-li que en aquestes èpoques de crisis el afrontar multes per coses tan nímies com la infracció comesa era molt dur de pair. - Però a vostè tan l’importa, amb al catecisme de infraccions y tarifes a les mans tira pel dret i li imposa una multa de 300 euros per un sol paper blanc en una galleda de herbes orgàniques verdes, he vist les fotografies. - Vostè no és el polític correcte que jo he votat, perquè no li ha donat la gana de pensar que aquestes botigues de barri moltes vegades passa tot un dia i perquè plou, perquè fa fred o perquè estan espantades per els brams d’en Rajoy, les fidels clientes no surten de casa. - Aquests dies es poden fer de calaix 9 € com es poden fer 14 € , si es pensa amb totes les despeses generals que hi ha darrera una porta oberta, el panorama és ruïnós. - El seu ajuntament amb al llibre tarifari a la ma i el gel al cor, aplica la llei sense pensar el que representen 300 euros i quants dies s’han de treballar en un petit negoci de barri, per tenir 300 euros de benefici a la butxaca. - És tan mediocre pensar que han de pagar-se els seus sous a base d’escanyar als pobres comerciants de petites botigues de barri que és el que dona la llum i el color als carrers de Barcelona, ara que si surts del centre turístic, tots els carrers dels barris tenen las botigues les portes baixades perquè la gent esta atemorida de reglaments, normes i persones del seu tarannà. - El ser vell em dona la força de poder dir el que penso i quan veig una injustícia he de manifestar-la com és el cas que ens ocupa en el dia d’avui, potser demà serà un altra tema el que m’encendrà la sang que a deu gracies encara bull, quan veig coses que semblen d’altres èpoques. - Atentament -

Pessebre Barcelona 2013

Julianen i el origen d’aquesta paraula

Julianen és una paraula inventada i a la vegada es el àlies de la persona que porta el nom de Enric Julian. Breument per no cansar explicaré la historia d’aquest nom. El any 2002 la companyia japonesa Olympus Optical Co. s’instal•là a Espanya mitjançant la compra d’una companyia familiar catalana on treballava des de feia molts anys Enric Julian com cap de compres. L’any 2003 una vegada estabilitzat el assentament a Espanya de la nova companyia es va dotar a cada un dels empleats de la firma un codi per poder entrar al ordinador central de Tokyo. El codi es composava de un dígit de 8 lletres i 4 números. Les 8 lletres havien de ser sempre que fos possible formades per 6 lletres del cognom i dues del nom en el cas que ens ocupa fora ben fàcil veure que desprès de les sis lletres de ‘Julian’ venien les dos lletres del començament del nom ‘Enric’, formant el nom de Julianen. Aquest nom sonava molt be en llengua catalana ja que sonava a quelcom simpàtic a la vegada fàcilment recordable... el nen Julià. Tan aviat Enric Julian va trobar-se amb aquest nom inventat pels japonesos a les mans, va ser del tot agraït i es va moure per registrar-lo a quasi totes les companyes capdavanteres de comunicació d’aquell moment, estem parlant del any 2003, com són Gmail, Hotmail, Yahoo, Facebook, Flickr, Wikipedia, Twitter, Vimeo, Blogger, YouTube, entre moltes d’altres. En el seu desè aniversari del registre del nom ‘julianen’ es fa constar les circumstancies especials que motivaren aquest nom de moviment constant i diari en les xarxes socials del món occidental.

Pessebre Sitges, Nadal 2013

Casc antic

Passeig nostàlgic en la Barcelona propera de la meva joventut, tots els anys que vaig treballar a Rambles, 30, els anys portuaris, els anys del ‘barrio chino’, la Barcelona prohibida, la Barcelona canalla, la que tant li agradava a Genet. Ara és un món de comerç i turistes, que en algun moment encara sembla respirar aquella fortor humida d’aquells anys del despertar de la primavera en el lloc més literari possible, com o fou el casc antic de Barcelona l’any 1960

Il mare calmo del mattino

Il mare Il mare è blu e scende fin quaggiù. A riva è verde, come uno smeraldo splendente. L'acqua sugli scogli picchia, come il sole che abbronza e i pesci nuotano felici, perchè nessuno li ha traditi. Il mare calmo, il mare agitato fanno sempre parte della natura fatta a mano! Cosa ne pensate: vi piace?

All about Bette

El bon amic virtual Sissydude m’ha proporcionat una serie de fotografies de qualitat molt bona de la millor actriu de l’historia del cinema, la única i irrepetible Bette Davis. Immediatament he tingut imperiosa necessitat de veure una de les seves interpretacions a la pantalla, és una forma de carregar piles que sempre m’ha funcionat, però ara a la ma no en tinc cap per veure i tampoc tinc el temps necessari per dedicar-li a tan il•lustre dama del millor Hollywood de totes les èpoques. Meryl Streep una de les grans d’avui digué de la Bette, que en els daurats anys del cinema de actors, n’hi havia de molt bons, els millors, de eminents en la seva feina, però que la Bette hi posava sempre alguna cosa més que tots els altres magnífics companys, el seu toc de genialitat, la seva empremta per l’eternitat. Aquí un recull d’aquestes fotografies algunes de les quals mai vistes.

Sitges vintage

El nostàlgic perfum que comporta el observar detingudament les antigues postals. Poble d’estiueig de tantes vides. Postals de esmortits colors en blanc i negre o sèpia melangiosa, persones que es passegen pel paisatge avui inexistent, com segur també que elles ho estan. Criatures que juguen a la sorra de la platja a les postals calorejades dels anys 60s, criatures que avui de ben segur són avis, records que com les petjades a la sorra el anar i venir de les onades esborren mica en mica. Només ens queden les imatges, sense veus i sense olors de sal marina, velles postals d’un poble de la costa.

Entelèquia subversiva

Vull de veritat la separació catalana del estat espanyol? En un 70% dels casos diaris quan escolto o llegeixo les noticies, és un sí rotund, però ai... Quan veig la mena de politics que tenim a casa, no tots, clar, però l’immensa majoria de tots ells, em fa uns terrible por de ficar la pota fins uns límits mai ni pensats. Quan als meus compatriotes se’ls hi emplena la boca parlant meravelles de l’inefable Silvia Pérez Cruz i la posen de paradigma del que es l’esperit català, s’apodera de mi un terrible pànic de que aquest model de catalanitat es cruspeixi la meva anima i m’enterri en la més llòbrega de les foscors. Hi ha tantes coses que no m’agraden de casa meva que em fa por el quedar atrapat en aquesta presó sense sortida. Ja se que el meu cor parla i plora, canta i estima en català, però això també és un tant per cent, gran, però no complert del meus lligams a la meva pàtria i a la meva gent. Soc una persona madura, gran o si vols vella, he viscut molt i he vist potser massa o com deia ahir la Maruja Torres, som persones afortunades d’haver vist tants models de societat i fets històrics ens els anys que ens ha tocat viure. De dictadures de post guerres, passant per la llibertaria transició plena de sexe i il•lusió, com també per la democràcia complaent amb benestar econòmic per arribar a la fi de les classes mitjanes i trobar-nos en un mon de gent molt rica, bancs que manen als governs i gent que passa gana i a la nit dorm sense cap sostre amunt del cap. Potser és bo el no tenir gaire temps davant teu per no veure si encara pot venir alguna cosa pitjor.

Somorrostro, barri de barraques

Quan era petit, amb onze o dotze anys, els capellans del col•legi ens van portar pels voltants de Nadal al barri del Somorrostro. El mateix autobús que ens recollia cada mati per portar-nos al col•legi ens va portar a les portes d’aquell barri marginat i maleït. Ben mirat no es que Barcelona en aquell moments de finals dels 50’s fos una meravella urbanística però al menys als barris que jo trepitjava estaven mitjanament nets i per suposats asfaltats. Amb fila de dos, els nens de la classe que vam anar al Somorrostro, passejarem per aquells carrers de fang i pedres. La griso del hivern acompanyada del fred i la humitat de la proximitat del mar ens ofegaven, l’únic sentiment que ara recordo d’aquell mati és el de fugir el més aviat possible d’aquell lloc inhòspit i pertorbador. No tinc cap imatge de sers humans habitants del barri i en canvi si la tinc d’uns cavalls a la platja i de gossos, animals que tanta por em feien en aquells anys. Tant bon punt vaig explicar a casa la excursió d’aquell dia aquell fet es va oblidar completament. Pocs anys desprès, amb divuit anys i per proximitat amb la feina, la paraula Somorrostro em va sacsejar de nou, i des de la barana del final del passeig marítim, que en aquell moment portava nom d’un general addicte al regim, veia les barraques que estaven en primer terme observava aquelles criatures mig despullades tant al estiu com al hivern, els animals, les fogueres per cuinar o escalfar-se, els homes asseguts a unes butaques en mig de la sorra de la platja. Poc desprès va venir Carmen Amaya a Barcelona i es va tornar a parlar molt del Somorrostro. Una neboda de la eminent ballarina Carmen Amaya, també es va fer molt famosa per ballar descalça, tant Picasso com Dalí la van recolzar, i també es va tornar a parlar del Somorrostro, aquest barri i aquesta paraula tan exòtica mai m’han deixat de furgar el meu interior, per totes les vivències compartides. Ara mateix, cada mati quan vaig al gimnàs i passo prop d’aquell lloc de vergonya urbana i social tinc un pensament per aquell xicot que, des de la balconada del mar, mirava les persones d’aquell barri com si fossin figures d'un sinistre pessebre i en el seu estomac sentia un fort dolor per la injustícia, una més en aquell anys de la negra Espanya.

Mercè, l'amiga

Unes velles fotografies trobades al calaix, imatges de l’amiga estimada i companya de feina i embolics des de que jo tenia 16 anys. Un record per tu Mercè que fa 4 anys que ens manques i a les imatges trobades tantes persones que ja estan amb tu de xerrameca, Ramon, Lluis, pares, Monchis etc.

Potser, l'últim...

Potser, l’últim bany de la temporada, o potser no. Tot depèn de com el termòmetre vulgui comportar-se, el que si puc dir es que l’aigua del mar avui estava fresqueta i no et convidava el estar-hi dins si no et movies nedant o fent exercici, el darrer any l’últim va estar el dia 8 del mes d’octubre aquest any crec deu dies més tard si és que ha estat el d’avui el punt final de la temporada de banys d’estiu. Els sis mesos bons de gaudir del meu estimat mediterrani han dit avui l’ultima paraula amb el darrer glop d’aigua salada com un bes de trist acomiadament.

Glutis

"Els glutis són la part més estètica del cos, ja que no són funcionals. Tot i que oculten un orifici essencial, aquests globus són inútils i són el més a prop que la forma humana pot arribar a l'art abstracte ". - Kenneth Tynan

Una vara de nards

Fa uns quants dies en Francesc va portar a casa dues vares de nards com a sorpresa pel començament de la tardor, el nard és part del triumvirat de les oloroses flors blanques que més m’agraden, junt amb el gessamí i la gardènia. No podria dir quina de les tres més em plau, segurament les anomenaria a cadascuna en el moment de olorar-les ja que no hi ha olor més sublim i penetrant fins el punt de arribar a marejar-te segons com tinguis el cos, en els tres casos. Però com el que tinc a casa en aquests moments i tota la casa està perfumada amb aquesta olor tan especial, em quedo amb el nard. És com si m’hagués tirat a sobre mig flascó de perfum antic de la Carolina Herrera, ja que era olor de nard pur barrejada amb alguna altra cosa per disfressar-ho. Aquesta flor i aquesta olor van units indefectiblement amb la celebració del dia de la Mercè. Aquest era el nom de la mare i per el fet de ser aquest dia festiu a Barcelona i també el que el meu pare per la feina, estava prou ben relacionat, la mare rebia pel seu sant dos o tres centres de flors, en aquell moment no es regalaven rams sinó centres o cistelles de flors barrejades y amb tota mena de colors. Els centres anaven sempre de la mateixa manera, darrera de tot i per donar alçada els avorrits gladiols de dos o tres colors, desprès unes quantes vares de nards per donar olor y en primer terme una barreja de roses o clavells de tots colors, unes quantes fulles de arboç per emplenar i també musquita, aquella floreta blanca minúscula i insípida. A mi com es natural aquells centres m’entusiasmaven, els trobava el súmmum de la exquisidesa i bon gust, de petit jo no tenia arreglo. El que si que va quedar fixat a la memòria és la meravellosa olor dels nards dels centres de la mama, i quan de tant en tant oloro aquella fragància, un record fulminant del túnel del temps em porta al sant de la mare, a Barcelona o a Valldoreix, unes taules llargues plenes de gent i bon menjar, xampany semi-sec català, el cava encara no estava inventat, un soroll immens de tothom parlant a l’hora fent un xivarri del tot mediterrani. Els petits no obríem boca asseguts a la punta de la taula i observant el comportament dels grans. La olor exquisida dels nards en aquell moment deixà pas a la fortor dels puros cubans que fumaven els homes i les cigarretes que encenien totes les dones per fer-se les interessants com les actrius de cinema en blanc i negre que veien cada setmana en programa doble. Veieu quantes coses poden portar una subtil olor a nard quan aquests dies obro la porta de casa venint del carrer.

Primer dia de tardor a la ciutat

Primer dia de tardor a la ciutat, Barcelona ciutat privilegiada per aquesta llum i aquest clima de mai massa fred ni tampoc massa calor. Les fresques aigües del mar, ara tan netes, abracen als últims banyistes del dia , hi ha que aprofitar el poquet que queda de aquest estiu d’incert futur i alguna tristesa.

Maria Felix, La Doña

Sens dubte Maria Felix va ser junt amb Ava Gardner una de les dones mes belles dels anys 50s. Mite mexicà i mundial la seva bellesa de dona viscuda i manipuladora d’homes va fe camí tan en el món del cinema com en les xafarderies de la vida real. La seva manera de fer, de dir els parlaments d’una forma artificiosa i de mirar a la càmera amb impertinència i petulància l’han deixat com la imatge de una de les dones mes perilloses i a la vagada desitjades de la historia del espectacle.