Una vara de nards

Fa uns quants dies en Francesc va portar a casa dues vares de nards com a sorpresa pel començament de la tardor, el nard és part del triumvirat de les oloroses flors blanques que més m’agraden, junt amb el gessamí i la gardènia. No podria dir quina de les tres més em plau, segurament les anomenaria a cadascuna en el moment de olorar-les ja que no hi ha olor més sublim i penetrant fins el punt de arribar a marejar-te segons com tinguis el cos, en els tres casos. Però com el que tinc a casa en aquests moments i tota la casa està perfumada amb aquesta olor tan especial, em quedo amb el nard. És com si m’hagués tirat a sobre mig flascó de perfum antic de la Carolina Herrera, ja que era olor de nard pur barrejada amb alguna altra cosa per disfressar-ho. Aquesta flor i aquesta olor van units indefectiblement amb la celebració del dia de la Mercè. Aquest era el nom de la mare i per el fet de ser aquest dia festiu a Barcelona i també el que el meu pare per la feina, estava prou ben relacionat, la mare rebia pel seu sant dos o tres centres de flors, en aquell moment no es regalaven rams sinó centres o cistelles de flors barrejades y amb tota mena de colors. Els centres anaven sempre de la mateixa manera, darrera de tot i per donar alçada els avorrits gladiols de dos o tres colors, desprès unes quantes vares de nards per donar olor y en primer terme una barreja de roses o clavells de tots colors, unes quantes fulles de arboç per emplenar i també musquita, aquella floreta blanca minúscula i insípida. A mi com es natural aquells centres m’entusiasmaven, els trobava el súmmum de la exquisidesa i bon gust, de petit jo no tenia arreglo. El que si que va quedar fixat a la memòria és la meravellosa olor dels nards dels centres de la mama, i quan de tant en tant oloro aquella fragància, un record fulminant del túnel del temps em porta al sant de la mare, a Barcelona o a Valldoreix, unes taules llargues plenes de gent i bon menjar, xampany semi-sec català, el cava encara no estava inventat, un soroll immens de tothom parlant a l’hora fent un xivarri del tot mediterrani. Els petits no obríem boca asseguts a la punta de la taula i observant el comportament dels grans. La olor exquisida dels nards en aquell moment deixà pas a la fortor dels puros cubans que fumaven els homes i les cigarretes que encenien totes les dones per fer-se les interessants com les actrius de cinema en blanc i negre que veien cada setmana en programa doble. Veieu quantes coses poden portar una subtil olor a nard quan aquests dies obro la porta de casa venint del carrer.