Dinou anys d’aquesta emotiva celebració i jo era la primera vegada que hi assitia per raons febles i inconsistents. Al no saber exactament amb que em trobaria tots els esdeveniments que es van succeir en els noranta minuts que durà l’acte em van sobtar agradablement. Molts moments molt intensos per mi i per els meus records, de tants noms que em van venir al cap en veure com amics i familiars anaven anomenat un per un els sers volguts que ja no hi eren. Jo també de lluny vaig sentir les veus, els noms i els rostres de tots els meus, tan llunyans ara i a la vegada tant propers.
3 comentaris:
Una forta abraçada, m'hauria agradat donartela personalment.
Un any mes un acte molt emotiu.
Muchas gracias por el artículo.
Este año no pude ir, y gracias a él, he sentido la emoción que siempre me embarga en el Memorial.
Me ha dado pena que el político que han mandado este año haya sido el de bienestar social y no, como años anteriores, el de Sanidad.
Pena, digo, porque manifiesta el cambio de actitud de la Generalitat convergente frente al VIH: de salud pública pasamos a caridad pública y eso es significativo.
Una abraçada!
Moltes gràcies Enric per aquest muntatge. T'agraeixo que m'acompanyessis ja que per a mi és molt emotiu aquest acte i estar amb tan bona companyia ajuda.
Publica un comentari a l'entrada