en nom de l'amor

L’infant adormit que
Jugant amb estels
Va perdre la lluna distret
Per una cançó del vent.

Buscava entre somnis
Una paraula màgica i
La nit la dibuixava als vidres
Amb diamants de neu.

I així algun poeta
Mancat d’inspiració,
Trobaria la paraula:
‘Estima...,’
(en nom de l’amor).

Hèctor Vila 87

Salvador i Bartomeu

Estimat Gabriel,

El vincle que, des del començament de la dècada dels trenta fins al gener

de 1938, uní Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel ha esdevingut,

amb el pas dels anys, un puntal refermador de les seves respectives mitologies.

Rosselló s'ha fet, per haver merescut l'afecte d'Espriu, un jove encara

més encantador, més fràgil. Espriu, home d'alta experiència en el dolor,

ha consolidat, per mitjà de la mort de l'amic, el seu obscur saber. A

l'hora de retratar els dos personatges, la major part dels biògrafs s'ha referit

a la seva profunda amistat. Així, encara que hom ha reconegut influències

recíproques palpables, molt pocs han intentat traspassar el llindar purament

temàtic —tot i que sembla que actualment hi ha algunes investigacions

prou serioses en curs— per esbrinar què hi havia rera la capa més superficial

de l'elegia

Aquelles plantes de negre fullam

Estimada Mercè,

Aquelles plantes grasses de negre fullam t’omplien de joia. Sempre en parlaves i jo poc t’escoltava. Un jorn em vas demanar de fotografiar-les ja que unes grosses i grogues flors havien coronat la fosca planta.

Cofoia et col·locares darrera el test i també al seu costat per fer un retrat darrere l’altre, havies anat a la perruqueria, estaves bonica i volies enviar copies fotogràfiques d’aquesta rara espècie del regne vegetal a totes les teves amistats allunyades de casa i de pas que et veiessin contenta i orgullosa de la teva frondosa terrassa plena de torretes florides de primavera, sí, la teva darrera floració que vas contemplar des de el porxo mirant les teves flors davant de la veïna cúpula italiana del col·legi religiós al front de casa teva.

Tinc aquí la fotografia ben prop del meu cor, es l’ultima fotografia que tinc teva. Aquest estiu quan vareu venir a casa no vaig pensar en fer-te uns retrats amb l’atabalament de les begudes i el menjar per tants amics, aquestes andròmines es queden al calaix i just quan tothom es fora és quan s’hi cau de que no hi ha hagut fotografies per recordar el tan bon dia viscut amb els amics de tota la vida.

Ara ho lamento, quan greu em sap no tenir un record teu de l’ultima volta que vas estar a casa meva.

Qüestionari Proust

Estimat Gabriel,

De quant en quant s’han de revisar els coordenades de la vida de cadascú i no hi ha millor manera que respondre a aquest senzill qüestionari, ara feia molt de temps que no el feia i aquí hi ha el actual.

Qüestionari Proust

01. El principal tret del meu caràcter?
Irreflexiu mutant

02. La qualitat que prefereixo en un home?
La simplicitat de la bellesa

03. La qualitat que prefereixo en una dona?
La magnitud de la maternitat

04. Allò que més estimo en els amics?
Sinceritat, tolerància, intel·ligència

05. El meu principal defecte?
Intransigència i no callar a temps

06. La meva ocupació preferida?
Llegir, escoltar musica, veure un musical a Broadway

07. El meu somni de benestar?
Uns braços càlids que m’abracen

08. Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
Perdre la capacitat de commoure’m

09. Què voldria ser?
Cada vegada més invisible

10. On desitjaria viure?
A Barcelona prop del mar

11. Quin color prefereixo?
El groc

12. Quina flor prefereixo?
La rosa groga

13. Quin ocell prefereixo?
Cap en especial però menjo molt pollastre

14. Els meus autors preferits en prosa?
Leavitt, Cunningham i sobre tots Hollinghurst

15. Els poetes preferits?
Lorca, Cavafis i sobre tots Rafael de Leon

16. Els herois de ficció?
Jesucrist, Sant Sebastià

17. Les meves heroïnes de ficció preferides?
La reina de Cobra, La esclava de Cartago

18. Els meus compositors predilectes?
Russos, francesos i alemanys, són molts

19. Els pintors predilectes?
Tot el renaixement italià i els decadents del segle dinou

20. Els meus herois de la vida real?
Tots els que estan en missions humanitàries per el món d’una manera anònima

21. Les meves heroïnes històriques?
Totes les que estan en missions humanitàries per el mon d’una manera anònima

22. Els noms que prefereixo?
Alexander

23. Què detesto més que res?
La prepotència dels poderosos i l’humiliació als dèbils i totes les religions

24. Quins caràcters històrics menyspreo més?
Hitler, Stalin, Franco

25. Quin fet militar admiro més?
No admiro cap fet militar

26. Quina reforma admiro més?
El fet de que la classe mitjana sigui més nombrosa en aquest món

27. Quins dons naturals voldria tenir?
Saber llegir solfeig, saber tocar un instrument, entendre les matemàtiques

28. Com m’agradaria morir?
Desintegrat i sense deixar rastre

29. Estat present del meu esperit?
Parcialment terroritzat

30. Fets que m’inspiren més indulgència?
Tots els calguin per salvar la dignitat de la persona

31. El meu lema?
Mai és massa tard

Una de les millors cançons de tots els temps: Le Déserteur

http://www.youtube.com/watch?v=gjndTXyk3mw

El desertor 
Boris Vian

Sr President:
Jo us vull fer una carta
Que potser la llegireu
Si vostè té temps.
Acabo de rebre
Els meus papers militars
Per anar a la guerra
Abans de la nit de dimecres.
Sr President:
Jo no la vull fer
No estic a la terra
Per a matar a la pobre gent.
Això no és per enutjar,
He de dir-li,
La meva decisió és presa,
Vaig a desertar.

Des que vaig néixer,
Vaig veure morir el meu pare,
Jo vaig veure patir els meus germans
I plorar els meus fills.
La meva mare ha patit tant
Que és l'interior de la seva tomba
I es burla de les bombes
I se'n riu dels cucs.
Quan jo era un presoner,
Em van robar la meva dona
M'han robat l'ànima
I tot el meu estimat passat.
Demà de bon matí
Tancaré la meva porta
Al nas dels anys morts,
Aniré per els camins.

Pidolaré la meva vida
Per les carreteres de França,
De Bretanya a Provença
I li cridaré a la gent
"Negueu-se a obeir
Negueu-se a fer-la,
No aneu a la guerra
Negueu-se a sortir. "
Si cal donar la sang,
Aneu a donar la vostra,
Vostè és un bon apòstol
Sr President.
I si em perseguiu,
Previngueu als vostres gendarmes
No portaré armes
I que ells podran disparar.

A Kiss Is A Terrible Thing To Waste

Napoli, Museo Nazionale

Potser el darrer bany de mar del any

Estimat Gabriel,

Avui el sol estava mig desmaiat però a la platja deserta si estava bé una dolça escalforeta m’acaronava el cos, cansat de la classe de gimnàstica per cossos domesticats, cas que no es el meu per desgracia de les meves cames farcides d’agulletes a aquestes hores de la nit.

A unes dotzenes de metres he vist una dona voluminosa però bonica, com un Maillol ressuscitat del bronze a la carnosa matèria, que es ficava sense cap por al solitari mar, avui això sí, calmat i serè. Com agosarat lluitador contra els elements he pensat que un bany era el que el meu indolent cos allò demanava i tot seguit m’he despullat del banyador i he posat els peus a la vora de l’aigua per sentir la sensació de plaer o rebuig. Estava freda i així i tot m’he anat ficant lluitant contra la desagradable sensació d’un plaer no retrobat, el fredor d’aquest mar meu ja es un fet que no s’aturarà i quan portava no més de tres minuts la fredor al pit i panxa m’ha decidit sortir i de segur dir adéu a aquest bé d’aquesta terra, el mar mediterrani i acomiadar-me d’ell amb un petó fins el proper any si encara som aquí.

Per sufocar el cos tan fred no hi res millor que una llarga i calda dutxa i de cap que hi he anat amb la sorpresa molt infreqüent de que el xicot que tenia al cubicle dutxant-se en front del meu m’estava regalant una magnifica erecció. Com sempre li vull trobar sentit a les coses, he pensat, això t’està passant per haver fer el valent de banyar-te tot sol a les fredes aigües d’aquesta tardor barcelonina.

Què se s’haurà fet d’aquests artistes?

Què se s’haurà fet d’aquests artistes?
Què hauràn estat les vides d’aquests nois fotografiats a Barcelona l’any 1952.

JONAS KAUFMANN, THE VOICE

BURLESQUE, STRIPPING & CABARET

Milano - Cimitero Monumentale

W Hotel, Barcelona en un dia ennuvolat de tardor

Clara's wedding, let's dance

Clara's wedding

Beata Ocaña - 25 set. 2009

MY SWITZERLAND - No cuckoo clocks

MY SWITZERLAND - Climb every mountain

Nou curs. Es hora de fer balanç.

Estimat Gabriel,

Demà comença el nou curs i com cada any faig el resum del que ha estat el que avui acaba. Tinc que fer us del meu Excel, gran reparador de la meva fràgil memòria, sempre agraït al Sr. Gates per aquest regal que hem pagat amb diners i suors però quan no es te retenció per el que vivim en el breu temps d’un any es la eina més valuosa.

Bé, aquest any no ha estat molt afortunat si comparem el numero extraordinari d’activitats que he realitzat i els resultats, moltes vegades ben tristos.
En total he viscut 556 experiències del àmbit artístic (de les altres tan sols 99), d’aquestes 556 activitats es poden desglossar així: 325 pel·lícules, operes o ballets vistes a casa gracies al DVD o similars i amb la confortabilitat del meu sofà predilecte i sense rialles inoportunes, comentaris en veu alta i la pudor insuportable de les crispetes. 59 llibres son es llegits en aquest dotze mesos i també vistes 54 exposicions d’art. Peces de teatre 47, 21 concerts i 20 xerrades per conferenciants. Per la TV nomes he vist sencers 13 espectacles o pel·lícules, com d’operes en directe tan sols han estat 9, i de ballets tan sols 3. al cinema tan sols 5 han estat les vegades que hi he anat.

Tot i així hi ha certes obres d'art que per el seu impacte que han tingut en el meu esperit , encara que poques, penso que ha valgut la pena el passar aquest curs que potser inadequadament he qualificat de poc afortunat, aquí tens el que la meva memòria salvarà per sempre si no entra un virus informàtic al meu cervell.


CINE: UP http://www.imdb.com/title/tt1049413/

CONCERT: Simfonia no. 9, Beethoven OBC - Oue, Orfeó Català, Solistes

DVD: VALS IM BASHIR http://www.imdb.com/title/tt1185616/

DVD: DEPARTURES (Okuribito) http://www.imdb.com/title/tt1069238/

EXPO: SOROLLA, VISIÓ D'ESPANYA MNAC

EXPO: DER MEISTER VON FLÉMALE UND ROGIER VAN DEN WEYDEN Berlin

LLIBRE: L'ÚLTIM AMIC Tahar ben Jelloun

LLIBRE: LLÁMAME POR TU NOMBRE André Aciman

TEATRE: MORT D'UN VIATJANT Gas, Mendoza - Boixaderas, Renom, Derqui, Vila,

TEATRE: BILLY ELLIOT Elton John, Lee Hall, Stephen Daldry

TEATRE: THE PRODUCERS Admiralspalast - Susan Stroman

TEATRE: LA CASA DE BERNARDA ALBA Pasqual - Espert, Sardà, Lozano, Vila, Marco

TV: LA RONDINE Armiliato, Frigerio - Gheorghiu, Alagna, Oropesa,

XERRADA: PRESENTACIÓ DEL TALLER DE LA MEMÒRIA ESCÈNICA Romea

XERRADA: UN ITINERARI DE LECTURA PEL MÓN ÀRAB Pius Alibek

My Occitània

Sitges beach 2009

Pel•lícula del dia: L’amant disciplinat

A

Es fort el seu olor quan m’abraça, jo sempre esperant el seu impuls virilment masculí però tímid a les hores per no ferir la meva voluntat sempre tan rígida. Més voldria una llepada dolça i tot seguit un bes. Ja no tinc dret a aquest regal. Els meus llavis son gèlids per el plaer dels altres. La meva angoixa ja ha de creure que aquest obsequi, el de ser besat amb intensitat profunda, ja no el mereix. És per això que per gaudir del seu contacte de regalims calents nomes puc fer moure els ressorts del meu cervell voluntariós i dominant i fer-lo aparèixer quan el meu cos, encara viu, ho precisa amb urgència imperativa.

AI

És fort el seu desig quan li demano de genolls que m’abraci, esperant les seves esbandides humides i regalimant caliu dins i fora del meu cos. La meva pell ja quasi no pot dominar els cops que els seus dits sense forma ni volum m’infringeixen com la mes sagrada de les penitencies. Sublim dolor de quaresma quan sento els meus foscos mugrons travessats pels les sagetes del dolor. Plaer i consol de ma vida, l’únic que se em deixa gaudir, ara ja, al vespre d’aquesta jornada meva. Son les cames que poden encara sostenir l’abraçada intangible dels elements misteriosos dels foscos llacs d’aigües estancades però vives, vives nomes per donar-me el plaer més intens que tant he implorat.

AIG

Es fort el seu cant quan molts lluminosos matins a mi s’apropa, el sento cantar els cants de les sirenes i els cants dels mariners quan el tinc al meu darrere tot colpejant-me l’esquena amb pessigades de boira calda. El meu cos nu creu embogir mentre la intensa llum del migdia perfumada per el blau més intens de salobre mar i blau de plata ho inunda tot, fins el meu seny. El perill es prop meu, jo se que tan sols una petita volta cap el seu lluminós rostre em pot portar a la renuncia total de la meva voluntat i obligar-ho a cobrir-me amb la brutalitat mes mesurada per fer brollar dins el meu brollador la mes intensa de les emocions que es couen a la cova dels instints.

AIGU

És fort el seu dolor quan em veu una peca vulnerable sota la seva implacable força, però jo no puc resistir-me més, necessito la seva força humida i lasciva aplicada fins el morir mes intens en el mes vulnerable punt de la meva carn, i vull que s’allargui més i mes, i vull que no pari mai aquest dolor i aquest plaer, ja no se com posar el meu bellugadís cos per poder gaudir encara més d’aquest terratrèmol entrecuixat i a les hores també vull que s’acabi aviat, aviat, ja no puc resistir mes aquell suplici, son els instants mes difícils de la vida. Deixar-se anar? No. Si. No. Si, es el fi del únic camí que conec. El del plaer intens que només ell em pot donar. I me’l dona i crec morir i com una titella vella el meu cos descompon-se. Moro una vegada més. Tot es foscor.

AIGUA

És fort el seu menyspreu, el sento a prop meu i continuant fent la seva tasca encomanada. Ja no li faig costat en veure’l displicent i llunyà. Arrupit al seus peus recupero el respirar i el pensar, tot a la vegada, torno a ser jo. No em mira ni em contempla. Ja no em cal quedar correcte, he tingut el que volia, l’he usat i utilitzat amb un erotisme sense la tendresa que no pot donar. Es per això que ens trobem tan sovint, som l’un per l’altre. Mai ens podrem fer mal per això es el meu amant disciplinat: Aigua.

Pel•lícula del dia: Escàndol a les aules.

Estimat Gabriel,

Ja saps que la Lulú sempre ha dit que no li van els noiets joves i tendres, l’he de creure, a nosaltres tampoc. Ahir estava a la platja que ella va cada dia que pot i per culpa de dos hormonats recents que no paraven de riure i xerrar ‘a la cridanera’ no podia fer la migdiada necessària per persones de certa edat. Quan asseguda amb les cames creuades fent una parodia del ioga que tant l’embogeix va veure amb terror que tenia els baixos molt descuidats i uns pels maleïts lluïen malèfics sota el sol del migdia. Va creure morir.

Avergonyida per aquest descuit i en contemplar els parrussos tan perfectes instal·lats al seu voltant va decidir que aquella mateixa tarda a les dutxes del gym esmenaria la plana. No podia tornar a casa amb la vergonya entre les cuixes.

Es va dir, quan va agafar la Gillette Venus i el gel. - A veure si trobo buida l’ultima dutxa del quarto de dutxes per fer la feina més tranquil·la – va tenir sort i va fer el passadís deixant les nou garites a banda i banda i instal·lar-se a l’ultima a l’esquerra.

Va començar a remullar l’escarola de cara a la paret i fent la feina el mes dissimulat possible per no passar vergonya si la veien amb una postura forçada i torçada amb el nas prop del seu melic. Un dels cops que va treure el cap per veure si venia algú va trobar-se amb els ulls d’un noiet que estava a la dutxa davant seu però un lloc mes desplaçat cap a la sortida.

La visió era total tan del xicot cap ella com al inrevés, va maleir el seu destí la feina no estava acabada i aquell impertinent no parava de mirar a la vegada que parlava amb el seu company de jocs que tenia just a la garita del seu costat però que per fortuna no el podia veure per el vidre fumat que els separava.

Xafardera que es la Lulú, per un altra banda no parava de girar el coll per veure si encara la mirava. I si, no li treia l’ull de sobre. Va trobar estrany que aquell nin estigues rentant-se amb el mallot de bany posat, un banyador de punt elàstic molt gran que li arribava a mitja cama.

De cop va veure sortir a noi que tenia al seu costat i que encara no li havia vist la cara, tan sols li havia escoltat la veu esvalotada de criatures de quinze anys.
Va acomiadar-se del xafarder que tenia davant d’ella. I tan bon punt l’altre xicot fou fora de camp, el esllanguit noiet es va treure l’horrible mallot color carbassa.

No havia acabat la gillettera feina del tot però, que ja tenia el coll torçat mirant que es el que hi havia sota aquella robeta. Ara el xicot estava de cara a la paret y amb la ma es tocava no se que. El posà una mica de perfil per que la Lulú podes veure la mercaderia i per poc han d’avisar a una ambulància del CatSalut.

Mai havia vist una botifarra blanca mes llarga penjada d’un aparador que per la extremada joventut encara no tenia ni un pel per tot el cos. Sufocada girà el cap amb la seguretat de que aquell petit sàtir l’estava mirant, dissimuladament es gira una mica i va veure com el xicot se l’havia estat tocant i allò creixia desmesuradament. Va fugir espantada cap el quartet on estava la tovalla i comença a eixugar-se to mirant al fons de passadís de les dutxes per veure el sense vergonya com treia el cap amb insistència amagant però darrera el vidre aquella vianda quasi sense estrenar.

En aquesta situació de transit mental recordà aquelles paraules que la Monsenyora de Canàries va dir sobre el jovenets perversos que fan caure a la temptació a la gent de be i quan estava ja fora del gym es va sentir violada, perduda i deixada de la ma de deu.

La pel•lícula del dia: Un Amor Fora Ciutat.

Estimat Gabriel,


Dos quarts de quatre estirat a la sorra de la meva més estimada platja i davant meu un noi de pell molt blanca i perfecta musculatura definida per el cisell més intrèpid, estava al trancar de les ones jugant amb els seus peus dins l’aigua del mar i les petites muntanyetes de sorra quan el mar es retirava.

Cada volta que donava, mostrant aquella part mes formosa del seu molt perfecte cos, jo no podia treure els ulls d’aquell blanc marbre fet carn per miracles de la natura, la Grècia clàssica estava davant meu, els seus rotunds glutis em donaven tota la pau de la bellesa de sempre i al mateix temps capgiraven tots els meus sentits plens de salobre i melangia.

He estat mes de mitja hora estirat sobre la sorra on l’aigua trenca el seu camí cobrint-me de fresca escuma blanca, el ‘Fidias’ fet carn encara esta jugant amb l’aigua i la sorra fent a vegades algun estirament de ioga per tensar els seus muscles de l’espatlla on si pot veure un tatuatge quasi a tocar del clatell, son ales d’àngel, li escau tant be al seu perfil, no puc afegir res més, el tinc a menys de dos metres i va tot despullat.

Per la vora del mar ve un xicot mig vestit i amb motxilla, ben morè, alt de pell fosca i ulls encara més. Es troba allí mateix amb el xicot tan blanc de pell, es saluden però no es toquen, havien quedat, no es veu una intimitat propera entre ells, el morè es de casa però li parla al noi de marbre en angles, em faig la meva pel·lícula i penso que es deurien haver conegut feia molts pocs dies.

El que ha arribat ara no ha dinat, porta una carmanyola a la motxilla, segur que es una amanida vegetal, s’ho menja en una esgarrapada mentre el seu amic angles l’espera al costat meu on el mar perd el seu nord, tan perdut com estic jo en aquell moment quan veig que el noi morè sense treure’l, el petit banyador, s’acosta al seu amic. Queden drets mirant el fons del límit blau, diuen tonteries, cap conversa important es veu que tenen, riuen molt però amb contenció, se estan mesuren les forces, el noi de marbre te una petita excitació, no del tot, oh no, però guanya volum, no s’immuta encara que segueix despullat, el xicot morè també la te sota el seu ‘Adidas’.

Decideixen ficar-se a l’aigua, cal refredar el caldejat ambient. No s’acosten gaire l’un a l’altre, no tenen pressa, davant seu hi ha una esplèndida nit o moltes més, qui sap, el que si que puc dir es que quan tornen a la vorera del mar estan dempeus mirant-se els ulls amb llampecs d’amor, veig com els dos cossos quan conversen quasi amb monosíl·labs estan tensats amb vibracions que m’arriben fins a mi i no puc per menys que envejar el que en aquell moment estan vivint d’una manera sublim i física. I penso que no hi a res en aquesta vida com la bogeria de l’atracció física que tenen dues persones que es desitgen, ni viatges, ni operes, ni musicals, ni apartaments a la costa, ni sopars de 7 estrelles, ni res semblant, com el autèntic desig amb l’imperatiu de fer-lo realitat ben aviat. Si com això no hi a res.

Channing Tatum

Estimat Gabriel,

Aquesta criatura que veus en el post d’avui es fa dir Channing Tatum, nom impossible germinat gracies al implants de sàvia de la Carol i la O’Neal, una careta bonica sens dubte, i potser millor cos.

Ves-te aprenent aquest nom perquè hi ha un muntatge al seu voltant d’alta intensitat. Era un model, diuen que famós, va passar a la pantalla en papers insignificants, no fa gaire, però aquest any 2009 ha rodat tres pel·lícules com a protagonista i per el proper ja te firmats 4 projectes importants, dic ‘important’ donant-li el just valor que aquesta paraula te als USA.

En el 'Google images' te 800.000 entrades i en el 'Google web' 2.000.000, dones i gais mundials en plena revolució.

Es nascut a Alabama i a les xarxes soterrades es parla que si es gai o no per el seu passat de quan era model publicitari.

Aquesta ultima fotografia ha estat retirada de circulació per no adequar-se al perfil que les productores cinematogràfiques volen que aquest xicotet tingui. Ja veus a mi m’agradaria veure’l en una porno, no se perquè.