La pel•lícula del dia: Un Amor Fora Ciutat.

Estimat Gabriel,


Dos quarts de quatre estirat a la sorra de la meva més estimada platja i davant meu un noi de pell molt blanca i perfecta musculatura definida per el cisell més intrèpid, estava al trancar de les ones jugant amb els seus peus dins l’aigua del mar i les petites muntanyetes de sorra quan el mar es retirava.

Cada volta que donava, mostrant aquella part mes formosa del seu molt perfecte cos, jo no podia treure els ulls d’aquell blanc marbre fet carn per miracles de la natura, la Grècia clàssica estava davant meu, els seus rotunds glutis em donaven tota la pau de la bellesa de sempre i al mateix temps capgiraven tots els meus sentits plens de salobre i melangia.

He estat mes de mitja hora estirat sobre la sorra on l’aigua trenca el seu camí cobrint-me de fresca escuma blanca, el ‘Fidias’ fet carn encara esta jugant amb l’aigua i la sorra fent a vegades algun estirament de ioga per tensar els seus muscles de l’espatlla on si pot veure un tatuatge quasi a tocar del clatell, son ales d’àngel, li escau tant be al seu perfil, no puc afegir res més, el tinc a menys de dos metres i va tot despullat.

Per la vora del mar ve un xicot mig vestit i amb motxilla, ben morè, alt de pell fosca i ulls encara més. Es troba allí mateix amb el xicot tan blanc de pell, es saluden però no es toquen, havien quedat, no es veu una intimitat propera entre ells, el morè es de casa però li parla al noi de marbre en angles, em faig la meva pel·lícula i penso que es deurien haver conegut feia molts pocs dies.

El que ha arribat ara no ha dinat, porta una carmanyola a la motxilla, segur que es una amanida vegetal, s’ho menja en una esgarrapada mentre el seu amic angles l’espera al costat meu on el mar perd el seu nord, tan perdut com estic jo en aquell moment quan veig que el noi morè sense treure’l, el petit banyador, s’acosta al seu amic. Queden drets mirant el fons del límit blau, diuen tonteries, cap conversa important es veu que tenen, riuen molt però amb contenció, se estan mesuren les forces, el noi de marbre te una petita excitació, no del tot, oh no, però guanya volum, no s’immuta encara que segueix despullat, el xicot morè també la te sota el seu ‘Adidas’.

Decideixen ficar-se a l’aigua, cal refredar el caldejat ambient. No s’acosten gaire l’un a l’altre, no tenen pressa, davant seu hi ha una esplèndida nit o moltes més, qui sap, el que si que puc dir es que quan tornen a la vorera del mar estan dempeus mirant-se els ulls amb llampecs d’amor, veig com els dos cossos quan conversen quasi amb monosíl·labs estan tensats amb vibracions que m’arriben fins a mi i no puc per menys que envejar el que en aquell moment estan vivint d’una manera sublim i física. I penso que no hi a res en aquesta vida com la bogeria de l’atracció física que tenen dues persones que es desitgen, ni viatges, ni operes, ni musicals, ni apartaments a la costa, ni sopars de 7 estrelles, ni res semblant, com el autèntic desig amb l’imperatiu de fer-lo realitat ben aviat. Si com això no hi a res.