Mar de Tardor

Estimat Gabriel,
Avui quan estava dintre l’aigua del dolç mar que tenim a la ciutat, pensava en el què per a mi es la felicitat i s’apropava molt a aquell moment, mullat per pell i anima per la salabror del mediterrani, que poc costa ser feliç!
Em repetia, amb un agre somriure als llavis per la imatge que m’oferia la deserta platja que tenia davant meu quan estava nedant tot nu dins el mar, ja que tan sols he pogut comptar a onze persones dins el quilòmetre que abraçava la meva visió, que poca gent deu meu!
L’estiu ja no hi es i la gent tampoc, dins a l’aigua nomes jo, tot sol dins l’aigua a les deu del mati del dia d’avui, quina por? Doncs no, soc així d’inconscient, mes al contrari hi era en estat quasi d’èxtasi, tot el mar nomes per a mi, y com tenia al cervell el quart moviment de l’octava de Dvorak m’he posat a cantar-la, tan malament com ja saps que ho faig, però a ple pulmó i amb les interrupcions lògiques: ja que les onades no hi entenen de musica i tot de cop m'hi trobava amb la boca oberta plena d’aigua salada, he estat una bona mitja hora dins l’aigua la primera vegada i tenia tota la sensació de que era l’ultima vegada d’aquest any que podia tenir un bany pletòric de sensacions com aquell que de franc em regalà la natura tantes voltes, cada temporada del bon temps.

En arribar a casa ja no era el mateix, pensà el llarg temps que estaré sense poder ficar-me a les meues aigües estimades, seran molts dies fins el Maig del proper any, molts dies de foscor als carrers i el fred als ossos i també perquè no, veure clarament que ja no són gaires els estius que tinc davant meu, el calendari es inflexible amb tothom i jo no soc l’excepció. El que si que demano als deus de la natura es que pugui sempre recordar la frescor d’aquella aigua blava en contacte amb la pell i el soroll de les ones, i l’olor a musclos i sal i sorra mullada, tot això es el que jo tan sols demano: recordar la felicitat.