Estimat Gabriel,
Tu potser no vas coneixer gaire be al meu pare, jo potser tampoc, quan era jove, parlo de mi, mai vaig tenir la constància necessària per apropar-me’l, ja et vaig dir que per a mi era ‘el gran desconegut’, però perquè? Doncs no ho se, o potser si que ho sé. Mai l’hi vaig fer preguntes, l’hi tenia por? tots els dubtes que em quedaven sense resoldre en les seves converses les vaig deixar diluir dins la meva petulant ignorància del ‘tan se val’ i per això tinc una idea polièdrica del home que fou el meu pare.
El meu pare era un ser molt imprevisible per no dir incoherent, hi han molts fets que m’han fet rumiar la seva dualitat de pensament, un exemple (molt important mer a mi), tantes vegades l’hi havia escoltat dir en públic davant tota la família, quan jo era petit i no tant petit, la frase rotunda ‘prefereixo tenir un fill mort que maricó’ frase per cert que era molt habitual en el pares de l’època, però... per un altra banda un cap d’any en sortint de sopar de ‘Casa Leopoldo’ ens va portar a la meva mare, a mi i altres familiars que ara no recordo molt be qui eren, al Barcelona de Noche que era aleshores la catedral de tots els sarasses, maricons i transvestits de la Barcelona canalla dels anys cinquantes, plena ara franquista, jo tenia tan sols 15 anys i mon pare va tenir que untar al porter del cabaret perquè ens deixes entrar, la majoria d’edat crec que era en aquells moments els 21 anys, doncs ja veus un home que primer t’enterra i desprès et porta per que provis les mels dels llavis dels germans que m’haurien d’acompanyar tota la vida. Mes tard quan el pare ja havia perdut les seves forces dialèctiques i entrava en una penosa fase de demència senil vaig entendre que mai havia sabut exactament que volia dir la paraula maricó ja que mon pare que es va passar 22 anys de la seva vida amb la casa plena de gais, o nois que ‘entenien’ que es com se’ns deia aleshores, i tant content de tenir-los a prop, sempre cordial, sempre generós, sempre amable i amb segon qui amb signes evidents d’autèntica estimació, un veritable paradigma de l’acceptació i la tolerància, cas únic a tota la meva família més propera.
Tu potser no vas coneixer gaire be al meu pare, jo potser tampoc, quan era jove, parlo de mi, mai vaig tenir la constància necessària per apropar-me’l, ja et vaig dir que per a mi era ‘el gran desconegut’, però perquè? Doncs no ho se, o potser si que ho sé. Mai l’hi vaig fer preguntes, l’hi tenia por? tots els dubtes que em quedaven sense resoldre en les seves converses les vaig deixar diluir dins la meva petulant ignorància del ‘tan se val’ i per això tinc una idea polièdrica del home que fou el meu pare.
El meu pare era un ser molt imprevisible per no dir incoherent, hi han molts fets que m’han fet rumiar la seva dualitat de pensament, un exemple (molt important mer a mi), tantes vegades l’hi havia escoltat dir en públic davant tota la família, quan jo era petit i no tant petit, la frase rotunda ‘prefereixo tenir un fill mort que maricó’ frase per cert que era molt habitual en el pares de l’època, però... per un altra banda un cap d’any en sortint de sopar de ‘Casa Leopoldo’ ens va portar a la meva mare, a mi i altres familiars que ara no recordo molt be qui eren, al Barcelona de Noche que era aleshores la catedral de tots els sarasses, maricons i transvestits de la Barcelona canalla dels anys cinquantes, plena ara franquista, jo tenia tan sols 15 anys i mon pare va tenir que untar al porter del cabaret perquè ens deixes entrar, la majoria d’edat crec que era en aquells moments els 21 anys, doncs ja veus un home que primer t’enterra i desprès et porta per que provis les mels dels llavis dels germans que m’haurien d’acompanyar tota la vida. Mes tard quan el pare ja havia perdut les seves forces dialèctiques i entrava en una penosa fase de demència senil vaig entendre que mai havia sabut exactament que volia dir la paraula maricó ja que mon pare que es va passar 22 anys de la seva vida amb la casa plena de gais, o nois que ‘entenien’ que es com se’ns deia aleshores, i tant content de tenir-los a prop, sempre cordial, sempre generós, sempre amable i amb segon qui amb signes evidents d’autèntica estimació, un veritable paradigma de l’acceptació i la tolerància, cas únic a tota la meva família més propera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada