I tu que ets?

Estimat Gabriel,
Veig poca televisió com ja saps però si puc hi ha dos programes del la televisió catalana que no em perdo el ’30 minuts’ del diumenge i el ‘millennium’ del dissabte, el darrer dissabte en Colom va tractar sobre les tendències com a tema del dia i en un moment del programa es va parlar de què es el que som, no col·lectivament sinó com individu.
Es van barrejar molts conceptes però gracies a la habitual perspicàcia d’en Colom van quedar tres classificacions ben definides dins les moltes altres no tan especifiques.

A la pregunta, I tu què ets? Es pot respondre:

Jo soc el model de cotxe que condueixo, jo soc el disseny de la roba que porto, jo soc els ´'gatgets' que tinc

Jo soc el que menjo

Jo soc els diners que gasto cada més en cultura

Et deixo això aquí penjat perquè meditis el que tu ets.

Noms que em produeixen al•lèrgia

Estimat Gabriel,
No em digues perquè però hi ha uns quants noms de personatges mediàtics siguin del mon artístic o el que sigui, que no els puc resistir mi ara ni mai, te n’he triat una dotzena, n’hi ha molts més però aquests son els que m’han sortit espontàniament, no et preocupis que si en surten més ja t’ho faré saber, aquí estan:

nicole kidman
la poso en primer lloc de manera expressa, crec que es l’injustícia mes gran del mon de les arts que aquest espantaocells espantat sigui qui mes calers guanya en el seu gènere dins el mon del cinema, sempre l’he trobat mediocre com actriu i com a dona des de l’època que com a tapadora d’un matrimoni impossible feia costat a en Tom, a Moulin Rouge ja la vaig començar a odiar per el mal que feia el musical quan cantava o quan feia uns passets de ball però quan gracies a un nas postís, la Cyrano-Wolf va guanyar l’Oscar a la millor interpretació per sobre de les esplèndides Moore i Strep també a la mateixa pel·lícula (robatori del tot injust) li vaig declarar la guerra per sempre més, veig amb gran pler que la seva carrera es va enfonsen de mica en mica a pesar de les moltíssimes filmacions que fa per any i guanyar com la que més, bye bye guapa!

julio iglesias
una veu empallegosa embolcallada d’un físic antic i amanerat, mai he pogut comprendre com ha pogut estar aquest senyor cap de llistes americanes. Allí s’hi ven de tot, es clar, mai de la vida he comprat un disc d’aquest home i tampoc l’he vist mai a un recital per la TVE. Un misteri en si mateix.

albert de monaco
perquè em cau malament aquest xicot? Enigmes té l’historia, sempre veig la seva imatge com esborronada dins un mon de fantasia lletja i fictícia, més ben igual que vagi al llit amb nois o noies, tot el seu marketing promocional de models boniques al seu costat em rellisca, li veig cara de patata bullida, potser mes que la que tenia el seu pare i per no ser no es ‘fricky de luxe’ com ho son les seves germanes o el seu cunyat. A perdre’l de vista, please!

nana moskouri
els francesos en el seu afany de quedar-s’ho tot van fer una opció a aquesta OPA grega amb cara de mestra d’escola de segon de primària, canta meravelloses cançonetes a la seva manera, com el pollastre de l’avia, musiques ètniques, operàtiques o estendards melòdics, un pastis indigest pel meu paladar

paloma san basilio
la veu mes odiada, però si tan sols fos per això potser no la posaria a la llista, es com aixeca les celles fent-se l’interesant amb caire intel·lectual però si aixeca massa el cap no la mireu de cara ja que per els forats del nas li podreu veure el seu pretensiós cervell gracies a l’operació d’estètica mes desafortunada (Carmen de Mairena apart) feta en el territori espanyol, el afaitat de nas mes desastrós desprès del de Michael Jackson, sentiu si us plau la seva pèssima versió de ‘el hombre de la mancha’ i vomiteu a gust, no es pot cantar pitjor

els comediants
res a veure amb ‘les comediens’ del gran Aznavour, aquesta troupe esta dirigida per el Sr. Joan Font, però poques vegades surt el seu nom d’una manera protagonista (tan sols en els assassinats que fa de tant en quant al Liceu). Aquest home deu tenir algun trauma de l’infància perquè tot ho empastifa de burdes nostàlgies de quan era xic, conseqüentment sempre rodejat de joguets pintorescos que ens han de fer molta gracia, que bonic tornar a l’infància! Tant de bo un capellà li hagués fet un apanyo darrer d’un confessionari per que hagués madurat d’una vegada.

claudia schiffer
una bleda d’alemanya, amb aires de bona noia, que potser si ho es, però se me’n refot, sempre imitant tan com podia a la mítica star dels 60’s Brigitte Bardot però sense arribar-li ni a la sola del prim tacó dels seus Manolos tan costosos, la Bardot mai va ser res especial com actriu de cinema, però físicament era la perfecció tant per la cara com per el cos, veure-la caminar i moure’s era un plaer de sensacions eròtiques poques vegades superades, en aquells moments de l’historia les noies finetes i amb cara de bona noia imitaven a la Audrey Hepburn (infructuosament) però totes les altres es pentinaven, es vestien i es pintaven la banana dels ulls exactament com la BB
La pobre Clàudia esta ja totalment oblidada, estic molt content que hagués fet molts diners i que visqui una vida llarga i regalada amb els seus fills i familiars mes propers

bob hope
estimat meu, no tinc res contra teu, però no te suportat mai, ets per a mi el còmic més patètic (i en tinc molts a la llista) de tota l’historia del cinema, soc de riure fàcil però tu, estimat Bob, mai m’has fet riure ni un segon, mes aviat quan et veia (amb la iaia i el pa amb xocolata) tenia unes ganes boges d’anar-me a casa i vull que sàpigues que jo sempre he estat, i encara soc, un tio que quasi m’ho empasso tot, però a tu mai de la vida, que hi farem

rosa novell
la deessa del teatre català, o així ho creu ella, tan posada i remirada, amb una veu engolada que la porta directament al parnàs tràgic de les grans dives que es fan i es desfan com la sardana, es quasi una copia de la Núria Espert (que tampoc sempre m’agrada) però la Sra. Novell es d’unes pretensions que em revolten l’estomac.
Li he vist quasi tot perquè m’interessava o be l’obra o be actors i directors, i sempre me l’he tinguda que tragar com una aspirina efervescent sense aigua, no puc dir mes, si el teatre fos Novell deixaria d’anar-hi

isabel preysler
poc a dir, freda com una rajola, es nomes plàstic de luxe,. Perquè me la tinc que tragar a tot arreu des de fa mes de trenta anys?

angelina jolie
mai he vist cap pel·lícula d’aquesta dona, diuen que n’ha fet algunes de discretes, excepcionals, cap (llegeixo les critiques)
No m’agrada la seva boca, els seus llavis son com dos bistecs esclafats ben al mig de la cara, em fa fàstic, ho sento si fereixo al pobre Brad, que te que llepar tot això.

nacha guevara
quan es parla estereotipadament del defectes que tenen els argentins en general es pot fer una llista molt llarga de curiositats i defectes, doncs bé la Nacha de noche els acompleix tots, es el paradigma de el que ‘no’ tenen de ser els Argentins, no vull dir cap dels seus defectes capitals perquè no vull que la màfia de Buenos Aires em deixi el cap com un colador

Setmana a ‘la grega’

Estimat Gabriel,
Doncs si, sense pensar i no sé perquè aquesta setmana ha estat un homenatge a la llunyana Grècia del nostre cor, tot va començar quan vaig decidir veure per DVD la pel·lícula ‘Kavafis’, un líric homenatge al poeta homo eròtic més gran de tots els temps, una pel·lícula nostàlgica d’un mon fet de trossos d’un passat noucentista empolsinat de costums elegants encara que hipòcrites i insolidàries contraposat amb el mon amb el pensament lluminós i lliure de l’Atenas clàssica, pocs diàlegs i molta imatge, embolcallat amb la musica obsessiva d’en Vangelis, no es una obra extraordinària però em va descobrir un personatge per a mi molt desconegut.
Gracies a aquesta visió vaig cercar a la llibreria un llibre de poemes de Cavafis traduït al castellà molt acuradament segons diuen els crítics i ja em veus llegint-los un rere l’altre, poc a poc ja que com no soc gaire habitual en llegir poesia et diré sincerament que em costa un poc però recordant les imatges de la pel·lícula la lectura es va fer molt més profitosa
Per acabar i de magnifica manera ahir vaig anar a veure l’exposició ‘esculapi el retorn d’un deu’.
Renoi quina posta en escena per una sola escultura, ara ja restaurada al màxim desprès de haver-li afegit els 80 trossos de marbre que havien trobat i que encara no sabien com assemblar-los, la llum que acarona el deu de l’antiguitat es tan màgica que el tors de marbre de Paros de l’escultura sembla que respira, mai havia estat tant de temps encantat davant d’una estàtua, l’olor afegit a l’exposició que evoca els prats de Delos i la musica lleu que sona et va entrant de mica en mica tan sols quan portes molta estona a la sala en diàleg amb aquell deu.Estava quasi tota l’estona tot sol i vaig jeure a la moqueta negra de la sala i va ser màgic aquell moment, i vaig recordar les paraules de ‘Juliano’ el gran emperador que va voler canviar la religió cristiana tan nova a aleshores per posar de nou la dels deus clàssics de l’antiguitat, potser ens hagués anat millor amb el canvi, ja que el cristianisme, tan manipulat per una església cruel i castradora ha fet un mon pervers i egoista sense cap solució de millora al cap de vint segles

El pare imprevisible

Estimat Gabriel,
Tu potser no vas coneixer gaire be al meu pare, jo potser tampoc, quan era jove, parlo de mi, mai vaig tenir la constància necessària per apropar-me’l, ja et vaig dir que per a mi era ‘el gran desconegut’, però perquè? Doncs no ho se, o potser si que ho sé. Mai l’hi vaig fer preguntes, l’hi tenia por? tots els dubtes que em quedaven sense resoldre en les seves converses les vaig deixar diluir dins la meva petulant ignorància del ‘tan se val’ i per això tinc una idea polièdrica del home que fou el meu pare.
El meu pare era un ser molt imprevisible per no dir incoherent, hi han molts fets que m’han fet rumiar la seva dualitat de pensament, un exemple (molt important mer a mi), tantes vegades l’hi havia escoltat dir en públic davant tota la família, quan jo era petit i no tant petit, la frase rotunda ‘prefereixo tenir un fill mort que maricó’ frase per cert que era molt habitual en el pares de l’època, però... per un altra banda un cap d’any en sortint de sopar de ‘Casa Leopoldo’ ens va portar a la meva mare, a mi i altres familiars que ara no recordo molt be qui eren, al Barcelona de Noche que era aleshores la catedral de tots els sarasses, maricons i transvestits de la Barcelona canalla dels anys cinquantes, plena ara franquista, jo tenia tan sols 15 anys i mon pare va tenir que untar al porter del cabaret perquè ens deixes entrar, la majoria d’edat crec que era en aquells moments els 21 anys, doncs ja veus un home que primer t’enterra i desprès et porta per que provis les mels dels llavis dels germans que m’haurien d’acompanyar tota la vida. Mes tard quan el pare ja havia perdut les seves forces dialèctiques i entrava en una penosa fase de demència senil vaig entendre que mai havia sabut exactament que volia dir la paraula maricó ja que mon pare que es va passar 22 anys de la seva vida amb la casa plena de gais, o nois que ‘entenien’ que es com se’ns deia aleshores, i tant content de tenir-los a prop, sempre cordial, sempre generós, sempre amable i amb segon qui amb signes evidents d’autèntica estimació, un veritable paradigma de l’acceptació i la tolerància, cas únic a tota la meva família més propera.

Mon Vieux

Estimat Gabriel,
A vegades una tonteria pot fer-te arribar a pensar i sentir molt seriosos moments, em vaig baixar un recull de musiques franceses dels anys 70’s, es la musica que escolto al bus quan vaig al club cada matí i tot de cop vaig sentir una cançó que no tenia res a veure amb les musiques intranscendents que havia estat escoltant fins aquell moment, mai l’havia sentit i quan va acabar vaig picar el replay per tornar-la a escoltar, tant per la musica com per el que creia que entenia de les paraules franceses em varen emocionar, tant que barrejant records de la meva experiència viscuda amb el meu pare com per la veu aspre del noi qui la cantava, em vaig posar a plorar.
La pantalla del meu reproductor nomes em deia el títol que sortia una vegada darrera l’altre ‘MON VIEUX’
Tan aviat en arribar a casa vaig entrar a internet per posar aquest títol al buscador i sorprenentment hi havia dotzenes d’entrades que feien referència a aquesta cançó, l’intèrpret era un noi molt jove dels anys 70’s anomenat Daniel Guichard, vaig veure que fou fill d’un pare bretó i una mare russa-polonesa i la cançó li era dedicada al seu pare que va perdre quan tan sols tenia quinze anys.
Vaig comprendre dues coses gracies a haver escoltat aquesta emotiva cançó la primera es el nostre desconeixement perpetu de la musica que no sigui angloamericana o be hispanollatina, de la resta de Europa als mitjans de comunicació, oficials o no, no els interessa gens ni mica, un mea culpa per no cercar més quan era el moment o sigui quan aquest senyor Guichard cantava, però que dic?, si encara canta amb els cabells llargs i tot blancs.
Clar que aquest no es un problema tan sols de casa nostra estic segur que l’immensa majoria de la gent de la comunitat europea no saben qui es ni Serrat, ni Raimon, ni Llach, que hi farem?
La segona cosa que vaig pensar es que el dia que tingui temps per rumiar i esbrinar records llunyans he de parlar-te del meu pare, el gran desconegut.

Escolta si et plau la cançó ‘Mon Vieux’ veuràs com t’agradarà, tan sols has de clicar aquest link

http://www.youtube.com/watch?v=UFPshMheC_s

Mon vieux

Paroles: Michèle Senlis & Daniel Guichard. Musique: Jean Ferrat 1974


Dans son vieux pardessus râpé

Il s'en allait l'hiver, l'été

Dans le petit matin frileux

Mon vieux.

Y avait qu'un dimanche par semaine

Les autres jours, c'était la graine

Qu'il allait gagner comme on peut

Mon vieux.

L'été, on allait voir la mer

Tu vois c'était pas la misère

C'était pas non plus l'paradis

Hé oui tant pis.

Dans son vieux pardessus râpé

Il a pris pendant des années

L'même autobus de banlieue

Mon vieux.

L'soir en rentrant du boulot

Il s'asseyait sans dire un mot

Il était du genre silencieux

Mon vieux.

Les dimanches étaient monotones

On n'recevait jamais personne

Ça n'le rendait pas malheureux

Je crois, mon vieux.

Dans son vieux pardessus râpé

Les jours de paye quand il rentrait

On l'entendait gueuler un peu

Mon vieux.

Nous, on connaissait la chanson

Tout y passait, bourgeois, patrons,

La gauche, la droite, même le bon Dieu

Avec mon vieux.

Chez nous y avait pas la télé

C'est dehors que j'allais chercher

Pendant quelques heures l'évasion

Tu sais, c'est con!

Dire que j'ai passé des années

A côté de lui sans le r'garder

On a à peine ouvert les yeux

Nous deux.

J'aurais pu c'était pas malin

Faire avec lui un bout d'chemin

Ça l'aurait p't'-êt' rendu heureux

Mon vieux.

Mais quand on a juste quinze ans

On n'a pas le cœur assez grand

Pour y loger tout's ces chos's-là

Tu vois.

Maintenant qu'il est loin d'ici

En pensant à tout ça,

J'me dis"J'aim'rais bien qu'il soit près de moi"

PAPA...