dissabte, 15 de maig del 2010

Angelica i Tancredi



El que vaig a dir potser és l’afirmació més agosarada que he fet en molt temps.

Crec que en tota l’historia del cinema mai dels 'jamais' hi ha hagut una parella mes bonica en la seva vessant estrictament física contempladora de les més perfectes de les belleses que la Claudia Cardinale i Alain Delon del ‘Il Gattopardo,’ passió de mare ja que també penso que si hagués de salvar una sola pel·lícula d’una crema hitleriana seria aquesta la que sens dubte lliuraria del foc.

Doncs sí, amors meus, ahir a Cannes la sublim parella 48 anys desprès del rodatge de la obra mestre del mestre Visconti van presentar al més famós festival del món la copia restaurada d’aquest tresor. Gastar els diners amb aquestes futileses és molt millor que en altres bestieses diagonaleres que fan a casa nostra. Restaurar ‘Il Gattopardo’ és com restaurar-me a mi mateix una mica per dintre (ja que per fora ja és una impossible tasca), la meva memòria històrica va cap al camí de ser llarg i perquè no etern com ho són les dos carones que veieu seguidament.




dimarts, 4 de maig del 2010

El nen dels deus


La senzilla contemplació d’una fotografia antiga et pot fer explotar dins teu una torrentera de sentiments contradictoris moltes vegades amagats per la vergonya de reconèixer les pròpies mancances d’honestedat.


Quan veig aquestes fotografies que no coneixia i el veig en primer terme, disciplinat i obedient a les instruccions donades per els seus mentors. I com no l’havien de posar el primer de la fila. No hi ha comparació possible, ho considero jo com part implicada amb llaços de sang però també els seus mestres i instructors ho havien decidit, tanta era la bellesa seràfica que inspirava el seu esguard.


Sempre he pensat que la part millor de nosaltres mateixos, les millors virtuts de dolça bondat les tenia el nen des de el primer dia que encara sense parlar et mirava als ulls tot rient engrescant-te per jugar. Com podies restar impassible als seus encants invisibles quan tot aquell encant de personeta estava embolcallat de la bellesa més arravatada.


Tots els vailets del quadres pictòrics del renaixement, tots els àngels del barroc de centre Europa, totes les notes de les cantates de Bach, totes les fonts del petits rius que neixen als Pirineus, lloaven la seva eterna bellesa. La perfecció dels subtils traços era dibuixada per els escultors de la Grècia més clàssica, perfecció que li sorgia de dins la seva pell com reflexes d’una anima de cristall.

Nen meu te’n vas anar tan aviat del costat nostre, mai podré treure’m del cap l’últim instant en que els meus ulls van gosar trepitjar la pell del teu pit despullat, respirant acompassadament amb una fictícia tranquil·litat per darrera vegada. La fosca brutícia va quedar aquí baix i tu vas volar cap a els deus antics, egoistes ells per arrencar-te de la nostra vora i deixar-nos coixos de per vida de bondat i bellesa


divendres, 30 d’abril del 2010

Assassinats amb bones intencions.


I no estic parlant aquí, estimat Gabriel d'una eutanàsia assistida, no. És ben senzill. A uns molt bons amics els han executat públicament fent-li un retrat a la mida natural del seu rostre actual lleugerament idealitzat per el insigne artista realitzador de l’obra pictòrica.
El cas és que l’artista B també és amic meu, de no tanta intensitat com els primers però prou important com per no saber que fer en el cas de que en la primera trobada em pregunti què em sembla la meravellosa obra pictòrica que ha parit contra els meus amics E i V.
L’historia es ben senzilla els amics E i V tenen un negoci i amb el motiu de celebrar les noces d’argent de l’empresa els empleats van voler fer un regal magnífic en que es veiessin els dos propietaris així com l’edifici comercial de la companyia, per això van estirar de la llengua del amic E per saber si coneixia algun bon pintor de retrats perquè tenien que fer una comanda ‘x’ per un parent, bé tot plegat una simple excusa per conèixer el nom del pintor de confiança del que seria el destinatari final del regal.
Com es natural E li dona al seu empleat el nom de B i telèfon perquè ja s’arreglin ells mateixos sobre aquella comanda ‘x’ aliena totalment al seu pensament.
El pintor B es un molt bon artista (i car) amb quadres excepcionals de fantasia, originalitat i sobre tot amb una tècnica pictòrica, pulcra, perfeccionista i exquisida. Com tots els artistes, altres vegades se li va la olla a norris i fa obres fluixes sinó dolentes.
Poques obres he vist tan desgraciades com la ultima que ha fet per encàrrec i per oferir als nostres amics comuns.
Al cap d’un any i mig la obra ja estava acabada, no he comentat que degut al perfeccionisme del artista el seu treball és molt lent i ara que podem dir que està en l’ultima meitat de la vida encara s’ha agreujat aquest defecte.
En una cerimònia ‘sorpresa’ els empleats de E i V van fer la donació del regal, el quadre en presencia del pintor B i del seu marit J, tot va ser una festa, els que regalaven la pintura estaven extasiats per la seva bellesa, l’artista pintor també estava que no cabia a la pell del molt que li regalaven les orelles.
El que van pensar els meus amics, els regalats, m’ho callo. Però els conec prou bé per saber la seva opinió exacte i precisa.
Perquè dic que aquesta obra em sembla pèssima? Perquè es tova, no te nervi i sembla un túmul mortuori i sobre tot perquè el retrat dels meus amics és ridícul i els fa semblar dues criatures patètiques que no són així ni ho seran mai.
Com no tindre prous pebrots per dir-li a la cara del pintor B el que penso, perquè el que es segur és que la primera vagada que ens trobem em preguntarà directament si estic d’acord amb ell de que és una de les seves pintures més aconseguides, dons com deia, com no tindre el que s’ha de tenir i per no ferir les vanitats humanes, per això escric aquest post amb la seguretat que quasi segur ningú llegirà que tinc dos amics que al final de la seva vida han estat assassinats per l’esquena amb un pinzell.






dijous, 29 d’abril del 2010

Una tieta defraudada


Com una tieta defraudada per els seus nebots em sento avui, la ingratitud d’aquests nebots postissos em treu de polleguera, no és que vulgui fer una reivindicació laudatòria per les tietes d’en Serrat, no és això el cas. Sempre els he portat de la ma moltes vegades pensant més en ells que en mi mateixa, pensant en el seu gaudiment, en que no s’avorreixin i que s’hi trobin amb una confortable comoditat. I res, el que està fet, ja està fet i nomes és digne de ser oblidat.
De la meva ma han vist mig mon, més de vint i cinc viatges per els tres continents, viatges pensats tan en l’aspecte cultural com el del immediat plaer, gracies a mi han pogut estar asseguts en molts teatres d’òpera de capitals estrangeres, les millors butaques per els teatres musicals de Nova York i Londres, també pensant en ells hem anat a discoteques especialitzades, dotzenes de vaixells, trens i avions ens han dut per arreu, amb els bitllets trets per a mi amb la por de que les compres fetes per Internet siguin una enganyifa.
Cap comentari mai escoltat sobre les meravelles que han vist gracies a mi, cap petit senyal d’agraïment, d’educat reconeixement o senzillament un petit comentari als mesos que sumant els dies hem viscut plegats. La petita que és la més ximpleta de tots tres va comentar el altre dia, sense saber el mal que em podia fer a mi mateixa, que el viatge que havia fet a Ourense amb uns seus companys de feina havia estat el millor viatge que havia fet en sa vida, el més divertit, el que havia estat tractada amb més gentilesa i a sobre on havia menjat millor.
Jo en sentir cosa parella, sentir-me morir de ràbia i impotència per la seva ingrata percepció de les coses que l’envolten, els seus germans van callar com donant per après que el que afirmava la noia anava a missa.
En aquell moment vaig tenir clar que he de deixar els lligams de falsa família per anar per lliure i mai més creure’m obligada a donar-les un vernís cultural que no volen, ni valoren, ni precisen. Ja són prou grandets per volar sols. El món es gran i ja espai per tots. El que no faré es rebre un mastegot in mig de la cara per creure’m que tinc dret de que se’m reconeix-hi tot el que he fet per aquests nois. Perquè visqui Henry Higgins ha d’haver una Eliza Doolittle al seu costat, sinó tot el treball és en va.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Vintage quality




Els anys cinquanta del darrer segle van ser indudablement els anys de gloria de Marlon Brando, Marilyn Monroe i James Dean, gloria i reconeixement que està vigent encara avui, seixanta anys desprès, la seva estètica es pot considerar com eterna, ara bé també aquells anys cinquanta tenien aquests aspectes físics que es mostren aquí amb tota la seva ingènua sinceritat.






dimarts, 20 d’abril del 2010

Judy Cassab

Judy Cassab was born Judit Kaszab in Vienna, Austria in 1920 to Hungarian parents. Her husband was put in a forced labour camp by the Nazis in World War II, and returned to Hungary in 1944.
She moved to Australia in 1950 and settled in Sydney.
She is the only woman to have won the Archibald Prize twice:
1960 for Stan Rapotec
1967 for Margo Lewers.
She has held more than fifty solo exhibitions in Australia, as well as others in Paris and London.








dissabte, 17 d’abril del 2010

Bill Cable 'Stoner' 1946-1998

Petit tribut a una de les presencies que més han influït en la meva percepció de la bellesa i l’estètica.



dimecres, 7 d’abril del 2010

Barnussos d’ermini, barnussos de visó

Avui dia fred encara que ja es primavera, dia perfecte per anar al jacuzzi i des de la tèbia escalfor de l’aigua veure com la gent neda a la piscina exterior climatitzada sota el gris plom del cel.
Gracies a les immenses vidrieres es domina completament el tràfic humà que va i ve de les piscines exteriors i avui, oh deus de la Barceloneta! He tingut la sort de veure tot l’equip de waterpolo quan anava i venia d’entrenar. Aquests xicots que cada any guanyen un munt de copes i trofeus perquè és el millor equip que te Espanya com ho demostra les lligues que ha vençut en els últims deu anys i com a conseqüència lògica quan es passegen, ells no caminen, fan passarel·la, desfilen com herois sense a penes tocar el terra.

Com estrelles que son porten tots ells un equip de colors llampants i gens discrets, la marca de la casa, un minúscul banyador que tan sols recull el més essencial de la part mitja de l’home i per anar i venir del seu vestuari privat, secret temple on tan sols hi poden anar els deus de l’aigua a les zones mes comunes com són les piscines porten de les maneres més dislocades uns enormes i fastuosos barnussos amb caputxa i màniga raglan.

Amb els meus ulls cansats de veure tantes coses i nostàlgic de veure’n unes altres, quan veig aquells passejadors de bellesa mediterrània tan forts i tan joves embolicats amb els barnussos de fantasia. Vull veure uns trets que feia molts anys que no veia i és el com es portaven els grans abrics de pells a l’època que un abric de pell era el gran el símbol de gent rica i amb estil no com avui que les actrius de cinematogràfiques no porten pells d’animals assassinats perquè es políticament incorrecte i les úniques pells que es veuen són les dels vells abrics de fa trenta anys que les nits d’hivern les ‘vielles dames’ es posen per anar al Liceu i quan surten i pugen les Rambles les deixen ben escombrades per l’endemà. Els llargs visons no s’escurcen mai però les propietàries sí.

Tornant als meus xicots nedadors vull agrair-los aquests moments tan excitants de veure en ells tan rotundament mascles unes guspires del Hollywood més daurat com són les perfectes maneres de portar els visons i els erminis com ho feien les grans Joan Crawford, Bette Davis i Rita Hayworth per citar unes poques. El secret de portar un barnús de senzill cotó com si fos la pell de l’animal més apreciat i envejat.


dissabte, 20 de març del 2010

Tres Amors Jueus


Tinc tres grans amors tots ells són jueus, per aquest ordre d’aparició a la meva vida els seus noms són Leonard, Jerry i Stephen.
Foren amors que venen de molt lluny ells eren joves jo era un nen. Què tenien les seves músiques que m’encadenessin a les seves obres per tota les vides, les seves i la meva? Sí ho se, qualitat, tendresa, inspiració i aquest setè sentit que tenen molts artistes gais per contactar espiritualment amb els seus germans. Perquè els meus grans amors són també gais.
El Leonard em va entrar per primera vegada al cor quan un amor real no quimèric em posava ‘Maria’ al telèfon quan estava el exili per alguns mesos a Sant Sebastià del Nord. Desprès de festejar al telèfon em posava la ‘Maria’ de WSS, tot just estrenada a Broadway i molt lluny llavors de ser pel·lícula. Quan vaig tornar a Barcelona em va regalar el disc sencer i la Maria va passar a segon terme ja que moltes altres peces d’aquest gloriós musical m’agradaren més. A partir d’aquí vaig endintrar-me en totes les seves altres produccions, pretèrites i posteriors.
Era el més simpàtic de tots ells. Un adorable carallot. Es va casar i tot amb una dona.


El Jerry fou un regal físic i consistent com ho és un long play de l’època daurada d’aquestes joies, era una coberta groc intens i un dibuix sofisticat d’una lady desbocada, de títol ‘Mame’, un altre regal d’un altre amor real que em va emplenar la vida de musiques.
El que Jerry em va donar amb aquell disc, em cada una de les catorze pistes, escoltades cents de vegades no te preu. Encara avui desprès de tants anys escoltar-ho és la millor teràpia per posar-me de bon caire quan les coses no rutllen com haurien d’anar. El Jerry es llum i vida, amb ell sempre es Nadal i revetlla de Sant Joan.


L’últim en arribar va ser el tímid i silenciós Stephen, home de poques paraules i grans fets, quan vaig escoltar ‘now, later, soon’ i el vals de ‘A little night music’ em va guanyar per tota la vida i això que encara no havia arribat a els ‘clowns’.
La seva inspiració tantes vegades malaltissa com un vers de Byron o Shelley em porta a les tenebres infinites d’un orgasme etern.
Avui es l’amor que tinc més proper perquè la comunicació en parla més sovint que dels altres dos.
L’Stephen em fa trobar la part més fosca de mi mateix , hi ha cançons que quan les escolto sembla que estic emmanillat als peus del seu llit.

El Leonard va morir ja fa molts anys, el Jerry esta molt malaltet i em fa patir i l’Stephen el proper dilluns farà 80 anys i està tan guapo com sempre.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Leonard_Bernstein

dimecres, 17 de març del 2010

Carta oberta a Sir Andrew Lloyd Webber


Estimat Senyor, Eminència o Altesa no se quin tractament he de posar doncs mai li he escrit una carta a un Sir espero em disculparà si el contingut d’aquestes lletres no li agraden però és que acabo d’escoltar els dos llargs CD’s de la seva ultima producció ‘Love Never Dies’ continuació absurda del seu èxit més clamorós, que no artístic, ‘Phantom of the Opera’



No se qui l’entabana’t per fer la continuació d’aquesta historia 25 anys desprès de l’altre, no feia falta, ni per la part econòmica ja que vostè es un dels artistes més rics del planeta i tampoc per la part artística ja que a l’historia de la musica vostè tindrà un lloc d’honor amb lletres d’or ja que te dotzenes de magnifiques cançons que han omplert de goig a les persones de mig món.



Sento dir-li Sir Andrew que he trobat la part musical escoltada d’una banalitat malaltissa, repetint-se en les formules emprades fins l’exasperació. Tots els valsets que sonen tenen un regust de cosa vella i ja escoltada i en quant a les veus no podien ser de pitjor registre ja que la nova Christine te la veu més desagradablement aguda escoltada últimament i els homes de veu cada vegada més fosques i avorrides.


Per acabar i no allargar-me li dic que vostè ha volgut fer una opera i li ha sortit un bunyol, aquest duets inacabables de 9 i 14 minuts, tan vuits d’inspiració i estètica carrinclona com deu ser la vostra persona a l’actualitat. Un consell reposi els seus èxits del passat i no embruti el seu nom amb coses com aquesta.
Ah!, i si amb aquesta obra guanya diners com amb la precedent tornaré a creure amb deu.

Sondheim, 80 anys






Ahir es va celebrar el primer concert d’homenatge al compositor Stephen Sondheim amb motiu dels seus 80 anys de gloria, art i amor al gènere tan menyspreat avui dia com és el musical, sense ell Broadway no hagués estat el mateix i es un regal que encara estigui entre nosaltres, aquí la llista de tots els artistes que hi van participar:

David Hyde Pierce, Laura Benanti, Matt Cavenaugh, Michael Cerveris, Victoria Clark, Jenn Colella, Jason Danieley, Joanna Gleason, Nathan Gunn, George Hearn, Patti LuPone, Marin Mazzie, Audra McDonald, John McMartin, Donna Murphy, Gillian Murphy, Laura Osnes, Mandy Patinkin, Bernadette Peters, Bobby Steggert, Ethan Stiefel, Elaine Stritch, Jim Walton, Chip Zien, Paul Gemignani, Josh Rhodes, Lonny Price

Recull fotogràfic d’aquesta primícia anticipada, ja que Mr. Sondheim és àries i farà els anys el proper dia 22 de març

divendres, 12 de febrer del 2010

Alexander McQueen : Insubstituïble talent.



Vaig conèixer l’existència d’aquest creador ara fa uns quinze anys quan la portentosa firma Guivenchy el va fitxar per dirigir els seus destins, em va sorprendre l’elecció perquè era un noiet tímid, grassonet i poruc el que es va encarar a la premsa en aquella presentació llunyana, el fet es que el seu nom em va quedar a la memòria i mica en mica li vaig anar seguit les seves passes.








Avui he llegit la noticia del seu suïcidi, segons els diaris anglesos, penjat, què trist i sinistre. Fa deu dies va morir la seva mare i sembla que no ho va poder superar, esperit fràgil i depressió incontrolada. Antonio fill de Lola Flores va estar en les mateixes circumstancies. Morts inútils d’artistes encara joves.






L’Alexander fou un artista de la moda de proporcions immenses, les seves formes eren escultures de una bellesa agosarada i eterna, el 'vox populi' burgès sempre li va criticar que els seus treballs no es podien portar, i a mi què!
El que volia d’ell era que en cada col·lecció em sorprengués, em deixes bocabadat i també que em fes somriure, com sempre ho va fer.






Adéu Alexander, una pena per tots plegats, quina llàstima que el teu marit Geroge de tants pocs anys no t’hagi pogut consolar de la pèrdua de la teva estimada mare.