Una tieta defraudada

Com una tieta defraudada per els seus nebots em sento avui, la ingratitud d’aquests nebots postissos em treu de polleguera, no és que vulgui fer una reivindicació laudatòria per les tietes d’en Serrat, no és això el cas. Sempre els he portat de la ma moltes vegades pensant més en ells que en mi mateixa, pensant en el seu gaudiment, en que no s’avorreixin i que s’hi trobin amb una confortable comoditat. I res, el que està fet, ja està fet i nomes és digne de ser oblidat.

De la meva ma han vist mig mon, més de vint i cinc viatges per els tres continents, viatges pensats tan en l’aspecte cultural com el del immediat plaer, gracies a mi han pogut estar asseguts en molts teatres d’òpera de capitals estrangeres, les millors butaques per els teatres musicals de Nova York i Londres, també pensant en ells hem anat a discoteques especialitzades, dotzenes de vaixells, trens i avions ens han dut per arreu, amb els bitllets trets per a mi amb la por de que les compres fetes per Internet siguin una enganyifa.

Cap comentari mai escoltat sobre les meravelles que han vist gracies a mi, cap petit senyal d’agraïment, d’educat reconeixement o senzillament un petit comentari als mesos que sumant els dies hem viscut plegats. La petita que és la més ximpleta de tots tres va comentar el altre dia, sense saber el mal que em podia fer a mi mateixa, que el viatge que havia fet a Ourense amb uns seus companys de feina havia estat el millor viatge que havia fet en sa vida, el més divertit, el que havia estat tractada amb més gentilesa i a sobre on havia menjat millor.

Jo en sentir cosa parella, sentir-me morir de ràbia i impotència per la seva ingrata percepció de les coses que l’envolten, els seus germans van callar com donant per après que el que afirmava la noia anava a missa.

En aquell moment vaig tenir clar que he de deixar els lligams de falsa família per anar per lliure i mai més creure’m obligada a donar-les un vernís cultural que no volen, ni valoren, ni precisen. Ja són prou grandets per volar sols. El món es gran i ja espai per tots. El que no faré es rebre un mastegot in mig de la cara per creure’m que tinc dret de que se’m reconeix-hi tot el que he fet per aquests nois. Perquè visqui Henry Higgins ha d’haver una Eliza Doolittle al seu costat, sinó tot el treball és en va.