diumenge, 19 d’agost del 2012

Essencials Eines Segle XXI

Internet i tot el que ha representat a la darrera part de la meva vida, tot el coneixement, les distraccions i les novetats que cada setmana, per una banda o per l’altre es van produint no deixen de sorprendre’m. I és per això que vull mostrar el meu agraïment a unes companyies que d’una manera gratuïta m’han donat felicitat inesperada. En primer lloc està Google, ja que preserva viu el meu cervell, la que em dona tot el que vull, quan vull i a vegades molt més del que li he demanat. eMule i els milers de baixades de musiques i pel·lícules que quotidianament entren per la porta de casa per la meva felicitat. La cadena de TV Arte del països que manen Europa França i Alemania per les operes i ballets que em regalen cada any amb els repartiments més espectaculars del moment. YouTube el joguet ideal pels que ens agraden les musiques i les pel·lícules. El món de l’imatge i la fotografia es diu Flickr. El que et posa al dia al saber coses de la gent que estimes Facebook. Pulse el magazine fet a mida dels teus desitjos mai para de sorprendre’m i per fi l’ultima troballa del any Dropbox el calaix on pots guardar tot el que vols i que l’obres i el tanques a la teva voluntat d’amo i senyor.











dissabte, 18 d’agost del 2012

Essencials Clàssics


El mon de la clàssica és quasi infinit però he de fer una tria i posar unes preferències. No tinc cap dubte en posar en primer lloc a la Caballé per les hores i hores de plaer infinit que m’ha donat i encara em dona gracies a les gravacions que tant sovint escolto per reafirmar-me de que com ella no hi ha hagut cap mes en el segle XX, amb perdó de la Callas que fins hi tot havent-la vist i escoltat en directe al Liceu l’any 1959 te molts mons que no ha tocat per prudència i no fer figa, cosa que la Montse és un tot terreny com mai ha hagut ningú més, sinó repasseu l’historia. Compositors en lletres d’or Puccini i Verdi. La millor opera per a mi per dècades Rossenkavalier del polièdric Strauss. Un altre de les meves preferides Onegin i el seu pare Tchaikovsky. Wagner i la seva musica que ben escoltada et fa perdre els sentits. El 'maestro' Alonso i els seus aires populars molt per sobre en qualitat i originalitat a la opereta vienesa, Haendel i la seva elegància que talla l’aire com una navalla esmolada. Lully el que et diu com has de caminar per la vida. El gran Massenet l’autor que en aquest moments més em commou, el Werther i la Manon joies sense preu i per acabar el Jonas la veu que en aquest moment més m’interessa, veu adornada d’un phisique du rol sempre encertat i unes qualitats d’interpretació més que notables.




















divendres, 17 d’agost del 2012

Essencials Teatre

És evident que per a mi que no soc de la generació anomenada de la cultura de la televisió ho fos de la anterior o sigui la de la radio. Encara que no ho sembli jo vaig tenir la sort de compartir les sortides de casa per anar al cinema amb algunes incursions en el mon del teatre i més concretament al teatre de revista del Paral·lel.

Hi ha cinc teatres els quals he freqüentat moltíssim, alguns d’ells els estimo, altres no els porto al cor i altres ja no hi són.

En primer lloc he de posar el teatre que te la sala mes bonica del mon el nostre Liceu que ens ha donat tantes hores de goig i plaers. El Lliure estimat tant el de Gràcia per proximitat a casa com al de Montjuic, la meravella creada per Puigserver, el Romea amb les connotacions que te amb el teatre en llengua catalana quan encara aquesta practica no era normalitzada, el fastuós i absurd TNC parit per obra i gracia de la egolatria desmesurada del repulsiu Flotats i el antic i ja desaparegut El Molino amb les dotzenes de hores que he passat en els seus seients incomodes de fusta.

Petits trets que han marcat les meves actuals preferències en qüestió de gustos teatrals son les obres de Williams i Miller que vaig tenir la sort de veure en el seu moment de l’estrena mundial. Chekhov avui i per sempre. La companyia Harkness Ballet que va venir moltes temporades al Liceu i em va obrir el món del ballet modern, sensual i poètic. El poder de seducció escènica de Mukhamedov, Spartakus únic i acompanyant aquesta petita tria l’obra més important i que m’ha commogut més del segle XX, Angels in America.














dijous, 16 d’agost del 2012

Essencials Cultures

La cultura segons el meu parer et ve donada per la llengua que parles totes les expressions que vas incorporant dins el teu cervell provenen de les arrels familiars de moltes generacions cap enrere. La meva cultura és la catalana en primer lloc perquè fou la llengua que em parlava la mare mentre em donava de mamar el seus pits generosos i era també la que em parlaren el meu pare i el meu germà en aquell pis del poble sec dins la cruel postguerra franquista en segon lloc. Mai em van parlar un sol mot que no fos català.

Paral·lelament a casa hi havia una radio, la radio estava moltes hores encesa i per la radio nomes es podia escoltar el castellà, perquè el català estava totalment prohibit el parlar-lo en llocs públics, per la radio escoltava a la Juanita Reina i al Antonio Amaya amb unes precioses cançons que explicaven histories d’amor que jo no comprenia del tot, però que sí que m’aprenia les precioses lletres, gracies als professors, Pepe Blanco, Lola Flores, Manolo Caracol, Carmen Morell, Carmen de Lirio i els esmentats abans vaig estimar la nova llengua que començava a conèixer i així quan vaig anar al col·legi i parlar allí nomes en castellà no vaig fer el ridícul.

Quan tenia catorze o quinze anys a els pares van fer per coses de la vida tres viatges a Paris en cosa d’un any, mai més hi van tornar a Paris però la meva mare es va convertir en afrancesada i a casa l’esperit francès va convertir-se en religió. La mare va començar a tornar a estudiar el francès amb uns llibres que corrien per tot arreu del Mètode Perrier, el pare es va subscriure a tres revistes franceses que portaven a casa cada setmana de contraban, Cinemonde, Elle i Paris Match, els Zola i Balzac van substituir als Perez Galdos i els Blasco Ibañez. Napoleó era un deu i Brigitte Bardot santa maria, en fi que la cultura francesa em va entrar per la porta gran i encara em dura.

Quan vaig conèixer al meu amic Stanley i es va instal·lar a casa ell no coneixia res de castellà així que el nostre idioma oficial per comunicar-nos fou l’anglès que tenia ben rovellat de quan l’havia estudiat als escolapis i que per coses de la vida no m’havia fet falta per res de profit. Així que vaig començar a parlar l’anglès continuadament i cada vegada anava agafant més girs idiomàtics sempre amb els paràmetres de qui m’ho estava ensenyant que no era una persona de cultura vasta o refinada però suficient per anar fent. El començar a entendre les lletres de les cançons dels musicals els dobles sentits i el poder-te barallar en una llengua que no es la teva és un gran què. Gracies a aquest anglès après per casualitats sentimentals de la vida vaig aconseguir una feina que vaig conservar fins a la fi de la meva vida en el món empresarial.

I per fi i gracies a una antena parabòlica que em van instal·lar ara fa 22 anys a la casa de Sitges vaig començar a escoltar la preciosa i lluminosa llengua italiana per les cadenes de televisió de la RAI a les quals tenia accés, per la seva qualitat i perquè ens agradaven les musiques italianes a casa només veiem les televisions italianes i mica en mica el italià, tan difícil de escriure’l el vaig anar coneixent com si fos l’italià una llengua sempre parlada fins el punt que els telegiornale de la RAI els escoltava i no feia cap mena d’esforç per comprendre tot el que es deia, talment con si estigues escoltant TV3. És així com la cinquena llengua es va ficar dins la meva vida, d’una manera plàcida i sense esforç.








dimecres, 15 d’agost del 2012

Essencials Cinema

Aquest apartat seria inesgotable ja que és el cinema el mitja artístic que he consumit més a tota la meva vida. Marcaré un petits trets que sobresurten de tota la resta per les seves condicions especials. En primer lloc he de dir que el director de cinema més admirat és Visconti, per que te dues pel·lícules que son imprescindibles a la meva vida cultural i anímica, Gattopardo i Morte a Venezia. Aquest director forma una terna amb els seus paisans Fellini i tot el seu cinema etern i Pasolini i la seva trilogia de la vida, tractat d’estètica per l’eternitat. Un director del cinema americà que vull remarcar és Elia Kazan descobridor dels actors més importants de l’historia del cinema i autor d’una obra mestre com és Amèrica, Amèrica. Una pel·lícula no molt aconseguida però que va marcar la meva joventut, The roman spring of Mrs. Stone, film que va motivar que jo per dos dies de la meva vida romana copies escenes senceres de la pel·lícula ficant-les a la meva apropia vida.

http://julianen-miralltrencat.blogspot.com.es/2009/03/viaggio-in-italia-roma.html

Quan era jove i gracies a Ramon (Terenci) Moix em va introduir al innocent món de les pel·lícules de romans o sigui el cine pèplum un subgènere sempre de bon veure per les seves carns llustroses i amb bona salut. La pel·lícula teràpia de la meva vida, Maurice, veure i reveure aquest film m’ha estalviat milers de pessetes en psiquiatres i psicòlegs. Deixo pel final al inestable i irregular Almodovar autor d’algunes de les pagines de cinema més divines i brillants de la meva trajectòria vital.