El meu seguiment de la part masculina del món del cinema ha estat més aviat ben pobre. El perquè? Qui ho sap, enveja, rivalitat, manca d’interès, no ho se...
El que sí recordo és moments puntuals de fets viscuts en el passat i que tenen relació amb els homes que m’impactaren i el cinema. El primer de tots, l’estrena de la gran obra mestre de Visconti, Rocco i els seus germans, Alain Delon era la bellesa física i moral que jo volia assolir inútilment. Un nen, un príncep, Jacques Perrin a la pel·lícula Una noia amb la maleta, de Zurlini, s’anomenava Lorenzo Fainardi el seu personatge al film, aquella classe de persona em va ferir i poc temps desprès i també del mateix director va repetir el rol de noi de casa bona amb la joia de film, Crònica familiar. Pocs anys mes tard Jean Sorel ens regala la seva bella presencia en un altre Visconti, Vaghe stelle dell’orsa. I com no la suor forta i acida que desprenia la samarreta de Marlon Brando a El tramvia anomenat desig. La preciosa mirada i els llavis molsuts de Warren Beatty a l’escena final de Splendor in the grass. Quan va morir Rock Hudson vaig repescar tota la seva filmografia de jove i vaig comprendre el que és ser un gegant en el món dels atributs físics. Mai podré oblidar l’immens plaer que em donava mirar Richard Gere en les seves cinc o sis primeres pel·lícules, aquell caminar i aquell deixar-se anar. I en els últims anys només m’ha copsat el meu interès de manera molt intensa el treball de Colin Farrell a Una casa en la fi del món, la seva bondat en la mirada enarcada per el seu físic esplendorós.
